Hamlet's Ophsession

Hamlet va més enllà de la seva pròpia història, més enllà del text teatral del Cigne d'Avon: Hamlet és un dels cims de la humanitat. Hamlet, deia Jan Kott, és com una esponja per la capacitat que té d'absorbir significats. Hamlet té vida pròpia i és dins de qualcú que s'apropa a la seva tragèdia.

Aquesta capacitat d'ésser apropiat, o de l'obra d'apropiar-se com el destí dels personatges, de les persones que l'hem viscuda fa que sigui molt arriscat apropar-se a una obra magna com ho és Hamlet. Per això pujava expectant i neguitós a veure Hamlet's Ophsession, el resultat de dos mesos de taller a l'Institut de Teatre al voltant de l'obra de l'hereu danès; havia tingut la sort d'aconseguir una entrada per l'última funció i mai es pot rebutjar una oferta similar.

Per fer-vos una idea de com vaig sortir al acabar la funció us copio la piulada que vaig fer al acabar:

Fou absolutament impressionant!

Hamlet és una obra d'obres. Trobem el cor bategant de la venjança envoltat dels núvols del dubte conrats per les obligacions de no pertànyer a un mateix sinó a un país i haver d'aixecar el seu destí; però també trobem l'amor més trist, més tràgic, més dolorós, la relació del príncep i Ofèlia, la tragèdia de l'amor impossible (sic) -això hauria d'ésser un oxímoron- i l'obsessió per combatre l'inevitable. Emperò, aquest no és el lloc ni el moment per fer una disquisició filosòfica de l'obra, tot i que fou molt gratificant la #postfunció xerrant amb la Blanca García Lladó.

Trobo un encert que aquesta versió, cal tenir uns ovaris com la plaça de Tian'anmen per reduir les quatre hores del text a cinquanta minuts i a més sortir-se'n!, focalitzi la seva trama en l'amor d'Ofèlia i Hamlet. Molt ben trobat el títol.

Però parlem de la versió en si, de l'adaptació que perpetraren amb gran encert dins del taller de l'Institut del Teatre.

M'agradà la utilització de l'espai escènic, vaig trobar un encert dramatúrgic la triple Ofèlia i el doble Hamlet, i està molt ben resolt la reducció del text a la part únic que es vol explicar, i el pols narratiu que l'obra presenta des del proemi fins el desenllaç.

Entres a la sala i la falsa foscor ja et situa en aquest petit espai que esdevindrà no només Dinamarca sinó tot l'univers en una closca de nou que serà la nostra obra. L'inici és un gran proemi. Qui no conegui l'obra ja pot entrar en el món dels amors profunds entre els dos protagonistes. Quin moment sensual tan intens per iniciar una tragèdia! Un gran inici que t'arrabassa el cor i fa que la teva ànima comenci a vagar com un captivat fantasma per la sala.

El detall de la partida d'escacs, existiria millor metàfora pels moviments que ha de fer Hamlet amb la seva vida? (Referència al Fin de partié de Beckett o l'existencialista El setè segell de Bergman, on el cavaller podria ésser el propi príncep tornant a Elsinor?). Un detall, aquest de la partida, que es presenta quan una de les grans virtuts de l'adaptació se'ns palesa: les tres actius ofelilanes i els dos hamletians.

L'existència de les tres Ofèlia, cadascuna amb un rol perfectament delimitat és una solució perfecta. A més a més, et permetia veure les seves reaccions per triplicat en tot moment de l'obra ocupant tot l'espai, com si una de les quatre dimensions s'expandís en ella mateixa. Les tres ofèlies ens mostren totes les cares, arestes, espines i pètals del seu dolgut amor. Poder comprovar com els rostres de les ofèlies no a la trinxera de l'escena desfigurant-se en el plor com tots les matisos intrínsecs de la seva persona és una imatge colpidorament corprenedora.

Com teníem tres ofèlies, teníem dos hamlets i una substitució de Poloni per la seva esposa, pressuposem que per necessitats del grup humà, però crec que fou un encert duplicar el protagonista masculí, ni que fos per permetre la multiplicitat de veus durant el famós soliloqui de l'acte III escena I (colpidor) i per permetre un final tan descaradament impactant i genial.

La tria dels textos em sembla molt acurada per poder permetre que l'obra sigui una sense haver de sortir-se d'ella mateixa en totes les facetes de la creació mare. Igualment, molt acurada la utilització de l'espai, creant espai més enllà de l'escenari, per dotar d'una multitud de localitzacions a una escenografia necessàriament sòbria i més quasi inexistent que minimalista. Menció especial cal donar a la representació teatral que organitza Hamlet (a l'acte III). Mes enllà de dotar d'una comicitat que la versió necessitava perquè el públic no morís en la tragèdia, és una troballa molt intel·ligent i resolta amb una hilaritat quasi antitètica de la trama central.

I sabeu el millor de tot: la credibilitat. Des del primer moment ets dins de l'obra, la vius, la pateixes i la gaudeixes. I això és, molt més enllà de les direccions, per la feina d'actrius i actors. Creuen en el text, creuen en la funció, són realment els seus personatges i els personatges són éssers vius i això la fa tan corprenedora. Destacaria, dins d'un conjunt molt encertat en global, les tres ofèlies i el primer Hamlet. L'obra original és tan poderosa, una de les poques coses que podria salvar la humanitat d'una condemna eterna, que ens entrega uns personatges que van més enllà de l'escena; però en aquesta aconseguida adaptació els personatges es fan, com desitjava Shakespeare, realitat davant (o dins?) nostre, esdevenint i transmetent vivències més que sensacions:

L'Ofèlia enamorada traspua veritat per cada porus i ens fa sentir els calfreds de la passió i la gelor del cor que es trenca i ens fa vessar llàgrimes. L'Ofèlia filla i serventa ens trenca el cor a cada paraula per la seva necessitat d'acceptar com a lògica realitat la bogeria aliena que trastocarà les úniques ments lúcides -els cors enamorats. L'Ofèlia boja i moribunda et trenca els ossos i et deixa un buit a l'ànima irreparable. El Hamlet primer et mostra totes les vessants dels camins, ple de penya-segats i denses foscors dels boscos que anul·len la llum, que travessa el personatge fins arribar a la follia extrema. El Hamlet segon ens mostrarà les conseqüències d'haver convertit un enamorat en un boig sense senderi. Gertrudis es el real i reial rostre de la decepció, de la mare que ha cedit davant les obligacions del tron i que veu perdre un fill, i el cos de la Sibil·la que veurà la premonició esdevenir una realitat pitjor que qualssevol dels malsons que podia haver tingut Lady Macbeth. Laertes és el punt de racionalitat i frescor en aquest món cada vegada més fètid per la tortura de l'amor; però ésser assenyat en un món de folls és oradura, per això acabarà trencat com una joguina. Polònia (?) esdevé estendard de la pútrida demència del reialme i cau, com a guspira que muta en flama i inicia l'incendi.

I quin final! Mare de déu! Quina escena per tancar l'obra. Des de l'inici tenim un crescendo dramàtic que segueix l'original i ens mostra com posar trampes en els viaranys de l'amor i negar-ho de follia és una condemna fins arribar a l'anticúlmen, catarsi de la tragèdia, final on l'aire deixà de respirar-se a la sala i tots esdeveníem una trista i esfilagarsada terrissa trencada i barrejada de hàmlets i ofèlies.

Sincerament: ENHORABONA!!!

"20Hatz Proiekt" Iñaki Plaza & Ion Garmendia

Seduïts per l'atractiu de la música tradicional basca, la Raquel i jo enfilàvem, sense ésser plenament conscients de què anàvem a veure, cap a L'Auditori per gaudir, dins del marc del VIIè Festival de Percussió de Catalunya, del concert d'Iñaki Plaza & Ion Garmendia.
Val a dir, perquè la cortesia no exclou pas el coratge, que com succeí amb el concert de Coetus, les entrades ens les havia aconseguit el nostre company de foc Eduard Marin (borinot roig), motiu pel qual et restem infinitament agraïts!

L'exhibició de “nova música tradicional basca” fou sorprenent. Des de la seva aparició, cada tema que anaven presentant era una nova delectable sorpresa. Els sons i les textures sorgien pures des de l'escenari i arribaven vers nosaltres com una festa dels sentits. Semblava mentida que només tres músics, ells dos amb l'acompanyament de Kepa Calvo, fossin els artífexs d'aquella celebració. Els sons eren moixaines en la solemnitat de la natura i les seves vivències. El "20 Hatz Proiekt" és un viatge al que saltes només veure el tren i a cada instant t'agrada més ser-hi voltant i voltant.

De fet, la informació que ens donaven des de l'organització era:

Iñaki Plaza i Ion Garmendia acumulen un gran recorregut amb els instruments tradicionals d’Euskal Herria i s’han servit d’aquesta experiència per oferir concerts didàctics basats en els instruments d’arrel basca, a més d’impartir cursos i de col·laborar amb diversos grups com Berrogüetto, Ibon Koteron, Tejedor o Kepa Junkera, entre d’altres. El seu primer disc l’han anomenat 20 Hatz Proiekt, que significa, en resum, la suma de les experiències musicals que han compartit en els seus viatges i treballs musicals. El punt de partida està en la importància que han donat als rics ritmes del folklore basc; renoven el sentit clàssic del folk, analitzen la tradició musical basca des de l’òptica experimental. Per a tot això usen el tubiogh de pvc com a baix, o diferents instruments bascos com la trikitixa, la alboka, el txistu i la txalaparta processada, o la txalaparta de fusta o pedra amb bidons de plàstic.

El concert esdevenia entre meravellats embadaliments quan aparegueren els “amics” de Coetus per fer-ho encara més màgic. L'orquestra Ibèrica de Percussió es sumaren a tres temes i mig per acompanyar els tres artistes bascos, i la fantasia encara es desbordà més.

L'hora i quaranta minuts de festival se'ns feren excessivament curtes! Tant de bo hagués durat el doble o el triple. Quin virtuosisme i quina capacitat de sorprendre i transmetre sensacions!

Al acabar el concert compràrem el disc, òbviament!, i sortírem amb la sensació que havíem descobert un grup que esperem poder veure aviat novament!

Ezkerrik asko!

Coetus en concert: brutal!

El passat dia 2 de febrer, festivitat de la Candelera, s'inaugurava el VIIè Festival Internacional de Percussió de Catalunya amb COETUS. Amb la Raquel tinguérem la fortuna de gaudir del concert (gràcies Edu!), a més a més des de primera fila, escorats comprovant l'"estrès" de certs músics durant la funció.



Nosaltres coneixíem Coetus gràcies a les seves col·laboracions amb la Sílvia Pérez Cruz, i els havíem vist, gaudit i ens havien frapat en el concert de la Sílvia del passat 11 de novembre. Coetus ens proposa realitzar un viatge per tota la península ibèrica i les seves cançons tradicionals arranjades per ésser interpretades dalt de l'escenari per quinze músics, com si fos una orquestra simfònica de la percussió.

El viatge fou un recorregut de quasi dues hores que ens mostrà les peces “clàssiques” de l'anterior disc i les noves cançons interpretades conjuntament amb els músics que han col·laborat en el nou disc.

El concert fou una experiència meravellosa (es va poder seguir en directe per Ràdio 3) on les peces es succeïen amb la naturalitat d'una festa. Entre peça i peça on l'Aleix Tobías o l'Eliseu Parra ens introduïen les cançons i els col·laboradors mentre la resta de músics anaven intercanviant-se les seves posicions. Crec que la metàfora del viatge musical pren gran significat en concerts com el que ens oferiren els Coetus, i a més a més ens permetia comprendre que la música, especialment els sons tradicionals, són d'una de les riqueses de la universalitat de la humanitat.

A més a més, un surt amb amb una energia i un positivisme exacerbat del concert, la màgia de la música et posseeix i traspua per la teva pell. Et sents feliç d'haver passejat sota la llum del sol entre els camps de cereals o entre boscos a la llum de la lluna i seguint les aus arribar fins una foguera on celebren l'amor amb balls i arriba de nou l'albada i veus passar les estacions com un rellotge que marca un tic-tac tan musical que fins i tot els segons salten fent tombarelles.

Cal agrair que existeixin grups com aquest que volen recuperar la tradició i dotar-la d'una sonoritat tan acurada i treballada (comentàvem com han d'ésser els assaigs d'una formació com aquesta per dotar de tants matisos les cançons).

Menció especial, oi Joan Artés?, la intervenció de la Sílvia Pérez Cruz cantant “Gallo rojo, gallo negro”. Nosaltres ens quedem amb la versió del concert del Coliseum, tot i que cal reconèixer que una versió com la interpretada a la sala 2 de L'Auditori aixecaria les forces republicanes per tornar a lluitar.

També voldria palesar que al acabar la peça "Verde Gaio", tancant concert abans dels "bisos", la meva sensació personal era: qui no voldria fer ara mateix i acompanyat amb aquesta cançó un correfoc? No serà el "toc tradicional" (algun dia m'explicaran, donant una acurada definició, què és ?), però em sembla perfecte per poder cremar.

Per tancar, fou una actuació meravellosa, que em sorprengué molt positivament i que espero poder repetir més d'una vegada. Una experiència per tothom que li agradi la percussió i per tothom que li agradi recuperar la tradició de les cançons que han conformat la nostra cultura popular.

Us deixo l'enllaç a un fragment d'una hora d'altre concert d'ells aquí a Zamora del programa Discópolis de Radio3

I el vídeo del "making off" del primer disc:




El myspace de Coetus.

El comentari, que no crítica, de t-ERROR

L'any 2012 del projecte T6 de la Sala Tallers del TNC s'incia amb t-ERROR.L'obra és un divertimento
amb una pàtina de realitat tenyida de tràgica reflexió.

    L'obra no és de les més reeixides del projecte pels nous creadors de la dramatúrgia catalana; hi ha coses interessants, especialment fóra del text, però no acaba d'ésser una obra per passar als annals, com de fet ja es diu a l'escenari, tot i que hom pot passar l'estona més o menys entretingut.

    L'obra camina la senda de l'eterna pregunta de si l'autor és un assassí de la seva pròpia realitat, o si la  fagocita i una vegada niua amb els fantasmes inherents a tota persona esdevenen endosimbionts i generen una ficció que és la nova realitat de l'autor: ¿per un escriptor és més real allò que viu, allò que tergiversat  esdevindrà la seva creació o aquella creació que ell plasma bolcant-la en el seu ambient intercedint amb el seu voltant i tergiversant-lo?

    Més enllà que ficcioni la Por del paper en blanc, que dramaturgi com a exorcisme catàrtic la seva pròpia  experiència, més tràgica que còmica, quan la realitat del cas va més enllà d'allò mostrat, el text s'endinsa per  viaranys boirosos i acaba provocant que no es puguin apreciar ni arbres ni boscos. La pròpia metàfora del passatge del terror, corporificació les pel·lícules de por, serveix per il·lustrar què succeeix amb t-ERROR: aquelles tracten de d'amalgamar el plaer i la por, i l'obra cerca fer-ho amb la diversió i la reflexió; però el  problema rau en que es queda en l'àmbit del “psé, està bé”. Terrorífica valoració per una peça de creació.

    Ara bé, hi ha certs aspectes que caldria valorar una miqueta més abastament:

M'agrada l'escenografia creada per Sebastià Brosa, molt ben resolta la dualitat d'espais; tot i que allò realment frapant de l'obra són en Garrido i en Bellido i tot allò que els envolta, des de la seva actuació, passant pels efectes sonors i acabant en unes músiquesd'inspiració molt cinematogràfiques.

    A nivell d'actuacions, en David Vert, en el paper d'alter-egode l'autor el trobo força encertada, tot i el molest, i suposo difícil, singlot constant (tot i que una idea ben trobada). Ens fa creïble el seu personatge i dotade versemblança el joc que ens vol mostrar el director. Per la seva
banda, tant l'Oriol Genís com l'Àngels Poch treuen tot el suc possible, que no és gaire, als personatges que els han tocat en el ball. L'Anna  Moliner duu els seus personatges fins l'última frontera possible abans de caure i aconsegueix fer volar un Eva Jordà que semblava nascuda sense ales. A l'altra mà tenim l'Òscar  Castellví qui se'm fa farragós amb el seu Salva, tot i fer una actuació molt ajustada a allò que requereix el  personatge.

No podem obviar les dificultats que hagué d'afrontar tot l'equip per dur a bon port aquesta obra, partint de la premissa que la ficció que se'ns mostra és molt real, i que la funció és quasi un mostra fotogràfica del  procés creatiu. Hi ha alguna escena remarcable,exempli gratia el joc entre les reflexions de l'autor i el monòleg a dues veus, intent de diàleg,  de l'Eva Jordà en presència del seu comatós pare; també part de la reflexió a nivell de monòlegs finals. El text aconseguix alguns encerts però no acaba d'ésser tot el reeixit que podia haver resultat, ja que és cert que certes repeticions, pròpies de la idea del text, fan que es llasti el desenvolupament i en el fons, sembla més una plana que un bosc.

Per cloure el comentari, t-ERROR és un una obra metateatral d'inici lent, desenvolupament dubitatiu i cloenda més o menys aconseguida. Agafar les banyes del brau del bloqueig del negre sobre blanc i ho transferir a una obra entretinguda per moments i fa passar una estona,  més o menys divertida, que a més intenta fer reflexionar al voltant de les arts creatives. No és un gran text, no és una gran obra, però està  defensada a l'escenari amb la valentia del teatre.

Corol·lari final: Mancava aprofitar el passatge del terror escènic per accedir a la por dels espectadors. Tal i com cregueren la Ira i l'Aleix, en algun moment de l'obra, preferentment cap a l'inici, després d'algun “no miris enrere”, algun dels personatges podia haver sorgit darrera dels espectadors i provocar algun ensurt al respectable. Potser a més de la vis comica hagués fet més palesa la sensació que la por viatja gronxant-se de la nostra pell.

imatges per David Ruano i TNC