dimecres, de febrer 10, 2010

Unidad en Ella


Un dels grans escriptors en llengua castellana és el poeta sevillà-malagueny-madrileny Vicente Aleixandre, premi Nobel de Literatura en 1977 por su gran obra creadora, enraizada en la tradición de la lírica española y en las modernas corrientes poéticas iluminadoras de la condición del hombre en el cosmos, y de las necesidades de la hora presente.

Vicente Aleixandre és un dels molts poetes l'obra dels quals encara és molt desconeguda per un servidor. En una vida, malauradament, no es té temps per poder llegir-ho tot; però la seva és una que m'atrau especialment. Recordo que sempre se'ns digué que la seva era una obra molt intensa però també molt difícil, ja que demana un gran esforç per submergir-se dins dels textos. Curiosament, aquesta setmana m'ho han dit també de Caterina Albert (Víctor Català), de qui ara estic llegint Un film (3000 metres).

Avui us vull deixar un text, Unidad en ella de La destrucción o el amor (1932-1933, publicat el 1935), que trobo d'una bellesa colpidora. És encara un text de la "primera època" on pot trobar-se un pan-erotisme de la unitat que tot forma en el cosmos. Uns texts on l'amor i la mort (allò que alguns hem anomenat AmorT) poden passejar agafats de la mà, ja que cal morir per entrar a formar part de l'altre.



UNIDAD EN ELLA

Cuerpo feliz que fluye entre mis manos,
rostro amado donde contemplo el mundo,
donde graciosos pájaros se copian fugitivos,
volando a la región donde nada se olvida.

Tu forma externa, diamante o rubí duro,
brillo de un sol que entre mis manos deslumbra,
cráter que me convoca con su música íntima, con esa
indescifrable llamada de tus dientes.

Muero porque me arrojo, porque quiero morir,
porque quiero vivir en el fuego, porque este aire de fuera
no es mío, sino el caliente aliento
que si me acerco quema y dora mis labios desde un fondo.

Deja, deja que mire, teñido del amor,
enrojecido el rostro por tu purpúrea vida,
deja que mire el hondo clamor de tus entrañas
donde muero y renuncio a vivir para siempre.

Quiero amor o la muerte, quiero morir del todo,
quiero ser tú, tu sangre, esa lava rugiente
que regando encerrada bellos miembros extremos
siente así los hermosos límites de la vida.

Este beso en tus labios como una lenta espina,
como un mar que voló hecho un espejo,
como el brillo de un ala,
es todavía unas manos, un repasar de tu crujiente pelo,
un crepitar de la luz vengadora,
luz o espada mortal que sobre mi cuello amenaza,
pero que nunca podrá destruir la unidad de este mundo.


imatge: Improvisació 31 (Batalla Naval), Wassily Kandinsky, The National Gallery of Art, Washington, USA.

4 comentaris:

  1. Alexandre i Kandinsky units en una entrada intensa i corprenedora. La mort, l'entrega total i irresistible, l'amor.

    Salutacions!

    ResponElimina
  2. uau! Quina gran troballa! M'ha agradat molt molt.

    Podria destacar molts fragments, però em sembla que l'acabaria subratllant tot!

    :)

    ResponElimina
  3. Ja tens raó Natxo, en una vida no ho llegirem tot. Sort dels comentaris d'amics que et poden dir "això no t'ho perdis..." i aleshores fas la gran troballa.

    ;)

    ResponElimina
  4. Creia Patrícia que era una imatge molt suggeridora per estar amb els versos. Dos grans artistes junts.

    Ais, Raquel, això d'acabar subratllant-ho tot... L'haurem d'explorar més a Aleixandre.

    Cert Magda, sort de les persones que ens fan encertades recomanacions.

    ResponElimina

Dades personals

La meva foto
Bangor, Gwyned / Cymru, United Kingdom
mai m'ha agradat parlar de mi mateix, així que millor visiteu aquesta "definició"