Homenatge a VÍCTOR JARA

L'edició d'enguany del BARNASANTS rendeix homenatge al gran VÍCTOR JARA.

Ho fa amb una exposició dels cartells històrics de la Fundació i projecció del documental, amb inauguració el passat 11 de febrer; així com amb la presentació de la Fundació Víctor Jara els dies 23 de febrer a les 19.30 a la Casa Amèrica BCN i el 24 de febrer a l'Auditori Barradas L'H, a les 19 hores amb concert el dia 26 a Barradas a les 21.30 a càrrec de Manuel García.

en record d'Antonio Machado

Avui 22 de febrer és l'aniversari de la mort d'Antonio Machado a l'exili republicà a Cotlliure.

Serveixi la seva obra com a inspiració per dur llum a la política d'aquest país inventat que mai acaba de rutllar...

en record de Salvador Espriu

Avui 22 de febrer va vint-i-cinc anys que morí el gran Salvador Esrpiu.

Descansi en pau i continuï essent far de les lletres de la nostra llengua.

ORACIÓ EN LA TEVA MORT

Quan roures enyorosos
de verds marins comencen
crepusculars missatges,
volent-te foc, demano
nova claror, que siguis,
davant altars on cremen
ardents silencis d'ales,
encès cristall, més flama,
llum de cançó senzilla.

de Les Hores

La voz a ti debida, Pedro Salinas

Lo prometido es deuda, diuen, així que aquí us deixo alguns poemes de La voz a ti debida de Pedro Salinas; un compendi que caldria considerar com un únic poema.

Para vivir no quiero
islas, palacios, torres.
¿Qué alegría más lata:
vivir en los pronombres!

Quítate ya los trajes,
las señas, los retratos;
yo no te quiero así,
disfrazada de otra,
hija siempre de algo.
Te quiero pura, libre,
irreductible: tú.
Sé que cuando te llame
entre todas las gentes del mundo,
sólo tú serás tú.

Y cuando me preguntes
quién es el que te llama,
el que te quiere suya,
enterraré los nombres,
los rótulos, la historia.
Iré rompiedo todo
lo que encima me echaron
desde antes de nacer.
Y vuelvo ya al anónimo
eterno del desnudo,
de la piedra, del mundo,
te diré:
“Yo te quiero, soy yo.”


Cuando tú me elegiste
-el amor eligió-
salí del gran anónimo
de todos, de la nada.
Hasta entonces
nunca era yo más alto
que las sierras del mundo.
Nunca bajé más hondo
de las profundidades
máximas señaladas
en las cartas marinas.
Y mi alegría estaba
triste, como lo están
esos relojes chicos,
sin brazo en que ceñirse
y sin cuerda, parados.
Pero al decirme: «tú»
-a mí, sí, a mí, entre todos-,
más alto ya que estrellas
o corales estuve.
Y mi gozo
se echó a rodar, prendido
a tu ser, en tu pulso.
Posesión tú me dabas
de mí, al dárteme tú.
Viví, vivo. ¿Hasta cuándo?
Sé que te volverás
atrás. Cuando te vayas
retornaré a ese sordo
mundo, sin diferencias,
del gramo, de la gota,
en el agua, en el peso.
Uno más seré yo
al tenerte de menos.
Y perderé mi nombre,
mi edad, mis señas, todo
perdido en mí, de mí.
Vuelto al osario inmenso
de los que no se han muerto
y ya no tienen nada
que morirse en la vida.


¿La oyes cómo piden realidades,
ellas, desmelenadas, fieras,
ellas, las sombras que los dos forjamos
en este inmenso lecho de distancias?
Cansadas ya de infinitud, de tiempo
sin medida, de anónimo, heridas
por una gran nostalgia de materia,
piden límites, días, nombres.
No pueden
vivir así ya más: están al borde
del morir de las sombras, que es la nada.
Acude, ven conmigo.
Tiende tus manos, tiéndeles tu cuerpo.
Los dos les buscaremos
un color, una fecha, un pecho, un sol.
Que descansen en ti, sé tú su carne.
Se calmará su enorme ansia errante,
mientras las estrechamos
ávidamente entre los cuerpos nuestros
donde encuentran su pasto y su reposo.
Se dormirán al fin en nuestro sueño
abrazado, abrazadas. Y así luego,
al separarnos, al nutrirnos sólo
de sombras, entre lejos,
ellas
tendrán recuerdos ya, tendrán pasado
de carne y hueso,
el tiempo que vivieron en nosotros.
Y su afanoso sueño
de sombras, otra vez, será el retorno
a esta corporeidad mortal y rosa
donde el amor inventa su infinito.

P.S.: no sé si el primer el vaig arribar a llegir en alguna lectura poètica. Si no ho fou, és un altre deute pendent.

Dimecres de Cendra

Avui és dimecres de cendra, s'inicia la Quaresma, i com ja és tradició des de fa nou anys, Diables de Les Corts proposem el nostre espectacle:

http://www.diablesdelescorts.cat/node/351

A més us deixo un text de la gran Caterina Albert i Paradís

DIMECRES DE CENDRA

El dret a ser orat ha caducat
i la Quaresma en son rigor l'immola
l'amenaçada feble carn tremola
i el desig clama en clams de condemnat.

Del fons corrupte de la voluptat
brollant -flor del femer ardida i sola-
bada el penediment sa ardent corol·la
amb un gran gest d'austera dignitat.

Un pols de cendra baixa de l'atzur
I damunt dels fronts pàl·lids se destria...
Marmoteigs de confés ha pres l'augur...

En la nit del pecat trenca un nou dia
i amb pas de guilla torna a l'antre obscur
com meuca derrotada la follia.

Caterina Albert i Paradís (Víctor Català)

Cerré mi puerta al mundo...

Un altre gran poeta de la Generación del 27, potser un dels més desconeguts, és Emilio Prados.

La seva és un poesia on es troben des de referències als presocràtics fins a Freud passant per la passió per la natura, en especial per la mar, cursà estudis de Ciències Naturals, així com postulats en favor de la llibertat durant la República i la Guerra Civil amb posicions properes al comunisme.

Digué Juan Rejano:

Unió siempre el poeta Emilio Prados, en difícil maridaje la lucidez y la gracia, la sobriedad y la riqueza, el rayo de lo espontáneo y la virtud crítica de la laboriosidad. Fue sentenciosos y melancólico, como un campesino bético, y su verso, perfecto como un trébol, trémulo de interior musicalidad, aunque expresara ansias universales, escichó y recogió siempre el eco de la canción tradicional andaluza como un tributo a al tierra de origen, a la sanbgre y al misterio más recóndito que en ella se aposenta.

Cerré mi puerta al mundo;
se me perdió la carne por el sueño...
Me quedé, interno, mágico, invisible,
desnudo como un ciego.

Lleno hasta el mismo borde de los ojos,
me iluminé por dentro.

Trémulo, transparente,
me quedé sobre el viento,
igual que un vaso limpio
de agua pura,
como un ángel de vidrio
en un espejo.

(de Cuerpo Perseguido)

imatges: Pati amb porta negra; Georgia O'keeffe; Museum of Fine Art. Gift of William H. Lane Foundation. Boston. Mujer asomada a la puerta del jardín; Julio Romero de Torres.

Silenci i neu

LA NEU I EL SILENCI

Cerquem el silenci.

Però el silenci
no existeix;
no hi ha zero absolut.

Per això ens agrada
la calma nevada,
la pau assossegada
mentre els flocs cauen
i les respiracions contingudes
una vegada tot és blanc.

El moment més proper
al silenci
és l'albada prèvia a la nevada;
els primers flocs...

N.B.S.

13/II/2010

després d'escoltar una reflexió a la ràdio

respecte la neu i el silenci

imatge: La garsa, Claude Monet, Musée Orsay, Paris, France

Unidad en Ella

Un dels grans escriptors en llengua castellana és el poeta sevillà-malagueny-madrileny Vicente Aleixandre, premi Nobel de Literatura en 1977 por su gran obra creadora, enraizada en la tradición de la lírica española y en las modernas corrientes poéticas iluminadoras de la condición del hombre en el cosmos, y de las necesidades de la hora presente.

Vicente Aleixandre és un dels molts poetes l'obra dels quals encara és molt desconeguda per un servidor. En una vida, malauradament, no es té temps per poder llegir-ho tot; però la seva és una que m'atrau especialment. Recordo que sempre se'ns digué que la seva era una obra molt intensa però també molt difícil, ja que demana un gran esforç per submergir-se dins dels textos. Curiosament, aquesta setmana m'ho han dit també de Caterina Albert (Víctor Català), de qui ara estic llegint Un film (3000 metres).

Avui us vull deixar un text, Unidad en ella de La destrucción o el amor (1932-1933, publicat el 1935), que trobo d'una bellesa colpidora. És encara un text de la "primera època" on pot trobar-se un pan-erotisme de la unitat que tot forma en el cosmos. Uns texts on l'amor i la mort (allò que alguns hem anomenat AmorT) poden passejar agafats de la mà, ja que cal morir per entrar a formar part de l'altre.

UNIDAD EN ELLA

Cuerpo feliz que fluye entre mis manos,
rostro amado donde contemplo el mundo,
donde graciosos pájaros se copian fugitivos,
volando a la región donde nada se olvida.

Tu forma externa, diamante o rubí duro,
brillo de un sol que entre mis manos deslumbra,
cráter que me convoca con su música íntima, con esa
indescifrable llamada de tus dientes.

Muero porque me arrojo, porque quiero morir,
porque quiero vivir en el fuego, porque este aire de fuera
no es mío, sino el caliente aliento
que si me acerco quema y dora mis labios desde un fondo.

Deja, deja que mire, teñido del amor,
enrojecido el rostro por tu purpúrea vida,
deja que mire el hondo clamor de tus entrañas
donde muero y renuncio a vivir para siempre.

Quiero amor o la muerte, quiero morir del todo,
quiero ser tú, tu sangre, esa lava rugiente
que regando encerrada bellos miembros extremos
siente así los hermosos límites de la vida.

Este beso en tus labios como una lenta espina,
como un mar que voló hecho un espejo,
como el brillo de un ala,
es todavía unas manos, un repasar de tu crujiente pelo,
un crepitar de la luz vengadora,
luz o espada mortal que sobre mi cuello amenaza,
pero que nunca podrá destruir la unidad de este mundo.

imatge: Improvisació 31 (Batalla Naval), Wassily Kandinsky, The National Gallery of Art, Washington, USA.

PEDRES

Hi hagué una època a la meva vida en la que els caps de setmana podien esdevenir a Girona. Tot i això, val a dir, tampoc vaig poder descobrir totalment la ciutat, així que és un deute pendent; emperò, hi ha imatges meravellosament inesborrables.

En alguna de les estones en que vagarejava pels carrers de Girona, vaig seure en una pilona entre la Plaça del Vi i el carrer d'abeuradors (crec recordar). Allà, les paraules havien pujat des de les aigües del riu Onyar amarant-se dels efluvis dels records de la ciutat.

Temps després aquest poema, Pedres, fou llegit a On vàrem perdre Nausíca?, lectura en la que obria, plenament, la meva ànima en forma de texts.

PEDRES

Deixa't perdre

pels carrers

d'una vila antiga.

Ara

repiquen les campanes.

Camina deturant-te;

observa,

destil·lant,

les ancianes pedres;

han viscut tantes històries...

Veieren al gent

anar a mercat;

ensumaren

l'amor fugisser

traït a la nit.

Aquí es construïa la vida;

i ara ens veu passar.

Sols som caminar,

elles, mentre aguantin,

són la història

en una cinta de möbius.

Vagaregem entre les ànimes

que des d'una eternitat

ja viscuda

revisiten el passat;

ens poden recordar

que la soledat

ens guiarà

a saber compartir

el temps.

Heus ací

com s'ha forjat

les narracions;

com ens hem trobat

i ens destrobem;

així avança la sorra

i les onades

s'inspiren.

Entre les llums

que ballen per la foscor

hi ha fades

que ens acaronara

dibuixant-nos el somrís.

Amb el perfum

de les alenades

des de la roda del riu,

on s'ha netejat

les llàgrimes

i s'han besat els amors

que només la nit

podia veure.

Aquests vells carrers

poden saber

què seria de nosaltres.

Deixem-nos perdre

i dibuixem un instant

de plaer a la vida.

una sensació viscuda arreu,

narrada (redactada) a Girona;

una nit d'estiu.

N.B.S. 2-3/VIII/2006 Girona

imatges: realitzades per Èlia López (primera i última) i Raquel Riba (emmarquen el poema) realitzades aquelles durant l'excursió a Girona i L'Estartit per visitar part de l'exposició d'Olafur Elisasson i aquestes durant el Sant Joan 2009 a Girona.

links: Sant Joan 2009 aquí Olafur a Girona aquí i aquí.