dimecres, d’agost 27, 2008

La volta al món en 80 dies



Ahir vai' acabar aquest maco llibre... Ja que no he fet viatge aquest estiu -tot i que sí molt interessant sortides- vai' decidir que era una interessant forma de passejar pel món...

Supose que tothom coneix la història, especialment aquells que en la nostra infantesa vàrem gaudir de la meravellosa adaptació televisiva:



El llibre era una edició il·lustrada i amb fotografies de l'època i ocmentades:



la vertiat és que he gaudit molt amb les aventures, a tota velocitat, la veritat és que el llibre enganxa, i ha sigut una forma molt divertida de passar les últimes hores. També és cert que vius amb les imatges que en el teu cervell han sigut i seran per tota la vida:





del llibre es pot dir que potser és massa pla en alguns personatges i que per la velocitat obligada no és ben bé un llibre de viatges; però sí un gran llibre d'aventures... Així que us recomanao que us submergiu en ell i recordeu els agradables moments de quan érem més petits i la nostra imaginació bullia amb qualsevulla cosa.



DE fet, no ens enganyem, qui més qui menys ha somiat amb infinites aventures molt lluny de casa seua i fins i tot de fer la volta al món -no cal fer-la en quatre-vingt dies-... descobrir el món, i (re)descobrir-nos a noltros mateixos, fer coneixences... viatgeu! per dins i per fora...

dimarts, d’agost 26, 2008

El camino a casa




La pel·lícula Wo de fu qin mu qin de Zhang Yimou, traduïda com El camí a casa (seria quelcom com "el meu pare i la meva mare") és una altra petita mostra de les delícies del cinema asiàtic.


La història s'inicia amb el retorn a casa del fill que marxà a la ciutat i mai té temps per tornar; fins ara, que el seu pare ha mort. D'aquest blanc i negre passarem al color quan ell recordi la història d'amor de la seva mare i el seu pare -la veritable història de la pel·lícula-; que permetrè que ell entengui tot el que els records signifiquen per la seva mare i, sense que ell fos conscient, per ell mateix.



El film és narrat amb la suavitat típica del director de la ingent "La llanterna vermella". Cada petit detall, cada imatge, cada reflex de llum, la música -em recordava la OST de Braveheart; i sé que no s'assemblen, però...-; tot, ens condueix per entendre aquella vida rural de la Xina i com aquelles dues persones cauen dins el pou de l'amor, i tot allò que això comportava...





Aquesta història ens permet recordar que són els petits gestos, les mirades fugisseres mig amagades, els somriures "fora de temps" els que ens captiven i denoten la nostra entrada dins del món dels sentiments amorosos... A vegades, massa sovint, oblidem que l'amor és una casa que es construeix molt lentament i fermada en les petites coses molt més que no pas en les grans paraules i accions... que sóm la felicitat en aquella mirada, mig de reüll i gairebé inconscient, al girar-nos quan hem de marxar; aquell moviment de la mà, mal dissimulat, cercant una carícia tèbia que sembli involuntària; el somrís, gairebé és tremolor, quan l'altra persona ens apareix davant sense que l'esperem...










La'ltre gran ensenyament que la pel·lícula transmet és el respecte cap a les nostres tradicions. Que nosaltres som el que eren els nostres progenitors. De fet, jo arribaria a afirmar que allò qu fem és el que seran la nostra descendència; ja que és això el que els leguem... En fa pensar en aquell proverbi indi: We do not inherit the Earth from our ancestors, we borrow it from our children. Per això és important no oblidar mai l'importància de respectar els costums i tradicions dels nostres pares; que, molt sovint, ens permetrà ajudar-nos a trobar-nos a nosaltres mateixos...



Deixeu-vos seduir una nit per aquesta pel·lícula...


la música i el tràiler:





dilluns, d’agost 25, 2008

queda prohibido

Amb la imatge de les postals que he rebut aquest estiu vull deixar-vos un text que he descobert fa poquet. Sembla que molta gent li donà l'autoria al gran Pablo Neruda -diuen que forma part de Los Versos del Capitán (on es troba l'ingent poema Tus pies- però sembla ésser que podria pertànyer a Alfredo Cuervo Barrero. Sigui com sigui és una bonica peça i diu grans veritats que massa sovint oblidem... un text ambs reminiscències del Il est interdit d'interdire.


Aprofito també per agrair a les persones que mantenen l'agradós costum d'enrecordar-se d'un servidor quan marxen fora i m'envien una postal... sou el millor que hi ha damunt la superfície del planeta. Mercès



¿Qué es lo verdaderamente importante?,
busco en mi interior la respuesta,
y me es tan difícil de encontrar.

Falsas ideas invaden mi mente,
acostumbrada a enmascarar lo que no entiende,
aturdida en un mundo de irreales ilusiones,
donde la vanidad, el miedo, la riqueza,
la violencia, el odio, la indiferencia,
se convierten en adorados héroes,
¡no me extraña que exista tanta confusión,
tanta lejanía de todo, tanta desilusión!.

Me preguntas cómo se puede ser feliz,
cómo entre tanta mentira puede uno convivir,
cada cual es quien se tiene que responder,
aunque para mí, aquí, ahora y para siempre:

Queda prohibido llorar sin aprender,
levantarme un día sin saber qué hacer,
tener miedo a mis recuerdos,
sentirme sólo alguna vez.

Queda prohibido no sonreír a los problemas,
no luchar por lo que quiero,
abandonarlo todo por tener miedo,
no convertir en realidad mis sueños.

Queda prohibido no demostrarte mi amor,
hacer que pagues mis dudas y mi mal humor,
inventarme cosas que nunca ocurrieron,
recordarte sólo cuando no te tengo.

Queda prohibido dejar a mis amigos,
no intentar comprender lo que vivimos,
llamarles sólo cuando los necesito,
no ver que también nosotros somos distintos.

Queda prohibido no ser yo ante la gente,
fingir ante las personas que no me importan,
hacerme el gracioso con tal de que me recuerden,
olvidar a todos aquellos que me quieren.

Queda prohibido no hacer las cosas por mí mismo,
no creer en mi dios y hallar mi destino,
tener miedo a la vida y a sus castigos,
no vivir cada día como si fuera un último suspiro.

Queda prohibido echarte de menos sin alegrarme,
odiar los momentos que me hicieron quererte,
todo porque nuestros caminos han dejado de abrazarse,
olvidar nuestro pasado y pagarlo con nuestro presente.

Queda prohibido no intentar comprender a las personas,
pensar que sus vidas valen más que la mía,
no saber que cada uno tiene su camino y su dicha,
sentir que con su falta el mundo se termina.

Queda prohibido no crear mi historia,
dejar de dar las gracias a mi familia por mi vida,
no tener un momento para la gente que me necesita,
no comprender que lo que la vida nos da, también nos lo quita.


divendres, d’agost 22, 2008

el silencio de las sirenas


Aquesta breu novel·la tracta de la realitat i de la ficció; més concretament de la fina, a vegades massa, línia que separa ambdues.
En aquesta història, la d'Elsa i el seu amor, "imposible", per algú que no hi és. Més concretament, la relació d'amor que ella ha creat al voltant d'aquesta persona. Com un corolari de "nostalgia futura"(em permeto, Anna Massallé, fer-ne ús del teu concepte) des del costat més fosc del fred i cru hivern dels sentiments.
És una versió, gairebé diríem macabra -l'altra costat de la moneda de l'amor- de les imatges del romanticisme -com les reminiscències hegelieanes de l'obra- (tot i que el títol és un prèstec kafkià), de com l'amor evoluciona des de un enamorament d'amor fou d'enamorament a primera vista, gairebé sobrenatural i la seva deriva cap a la tragèdia -en tots els seus sentits-.
Això ens és explicat des de la visió d'una personatge extern i des de la llunyania, de tot i tothom, a Las Alpujarras.
La novel·la ens mostra com l'amor -a través de sessions d'hipnosis/somnis/records de futur, diari personal i cartes- com la ceguera d'amor pot dur-nos a creure sols allò que noltros desitgem voler creure...
És una història breu -160 pàgines- però intensa i de ràpida lectura però cal deixar-la repossar.

"Me siento subida a una extraña plataforma aérea, lanzada ya hacia la muerte. Y tú, Agustín, me destruyes. Mira cómo me haces enfermar: débil por ti, enloquecida por ti, que sólo me das tu silencio. Pero ya he aprendido a escuchar tu voz sin que me hables, y eso es lo peor. Pues ahora sé que tu silencio no es silencio, ni tu indiferencia, indiferencia. O quizá sólo sea mi esperanza disparatada que me hace inventar un fantasma, tú, con los sentimientos que deseo."
P.S.: què encertada la decissió de editar-la amb la meravellosa obra Flaming June a la portada...

dimarts, d’agost 19, 2008

Nostra Senyora de París

Si algú pregunta què seria el Romanticisme francès litarari, aquesta seria la resposta:



la novel·la NOSTRA SENYORA DE PARÍS de Victor Hugo. I per què? doncs per la seva ambientació medieval, els seus personatges marginats i fora del sistema, els seus amors impossibles i un final dramàtic (brutal les últimes ratlles de la novel·la)...

La seva història és d'aqeustes que ha travessat les pàgines i j apertanyen a la plebe; però poques persones crec que s'han submergit en la sva lectura, i us recomano que ho féu.

És curiòs com l anovel·la s'inicia amb un pretetx mínim [ANANKÉ]; i com durant el seu desenvolupament gairebé necessita més espai la descripció d'ambients [impressiionants el llibre tercer on descriu la catedral i el París de 1482] i les seves reflexions erudites. No és l'estil d'escriptura d'avui en dia, potser això faria que molta gent s'allunyés d'ella; però tot i la seva lentitud expositiva i les seves divagacions (queda palés en les moltes pàgines "d'inici") és un estil molt interessant i una lectura molt recomanable.




{reflexió personal: seria immoral que un servidor critiqués un text per lent i dens en les descripcions}

La novel·la, molt previsible en el seu esdevenir, -escrita des de la fogositat de les revolucions de 1830- tracta d'escenificar el pas de l'edat mitjana al renaixement -amb tot el que això implicà-. Els seus personatges, més o menys perfilats, ens permeten intuir les seves accions ja que som plenament coneixedors dels seus pensaments i sentiments. La seva escriptura divaga entre l'acció i les moltes pàgines dedicades a la desciprció i meditació (on podem trobar moments sublims, tant a nivell de pensament com de producció literària amb frases que ens deixaran corpresos) .




Us recomano fervorosament la lectura d'aquest clàssic. Torabreu amors no recíprocs, gelosia, filosops i lladres, caminareu pel Paris de 1482, reflexions i sentiments, i totes les passions humanes i mundanes...

nota: llegit en traducció de R, Folch i Capdevila





dijous, d’agost 14, 2008

La Naturalesa de les Coses II

A la seu de la Fontana d'Or de la Fundació Caixa Girona es situa la segona part (si heu vist primer la de BCN) de l'exposició La Naturalesa de les Coses de l'artista Olafur Eliasson.

la veritat és que tot i el poc temps que vàrem poder dedicar-li a la visita (motius: aquí), gaudírem molt de la mateixa.

M'agrdaria destacar les peces:



  • The endless study in three dimensions series






  • Iceland series




  • Sunset door




  • Light removal




  • Fivefold dodecahedron lamp




  • Retina workout

  • Shadow projection lamp




  • Inverted campfire series




  • I can only see things when I move

  • The Domadalur daylight series (north and south)





Hi ha més sèries fotogràfiques i menys peces estrucuturals que a la secció de la fundació miró; però és molt recomanable també... especialement com a excusa per a visitar Girona...




dossier: aquí


comentari al respecte de la I part: aquí

dimecres, d’agost 06, 2008

Felicitat Absoluta


Gràcies
fadeta encisadora
per no portar el verí
i dur sols
la confitura del plaer;
Gràcies
per fer nàixer els somnis
i demostrar que es poden viure
a la realitat
més meravellosa;
Gràcies
per extasiar el meu cos,
per il·luminar la meua ànima,
per donar-li llibertat al meu cor;
Gràcies
per desitjar prendre la lluna
i dibuixar-nos la pell
acaronant-nos els sentiments
amb els llavis;
Gràcies
per desitjar solcar les mars
del desig en el nostre bot
carregat d'imaginacions;
Gràcies
per regalar-me el Paradís;
Gràcies
per haver decidit creuar-te
en el meu camí
i dur-me fins l'altre costat de l'espill...
agost 2008
BCN


dilluns, d’agost 04, 2008

lovers in moonlight


l'estiu fon els cels
desfen l'horitzó
a la línia de la fi del món.

la nit davalla silent
en el seu veler d'imaginació.

...somrius...

obrir els ulls a la vida
i notar els teus llavis
besant el meu coll;
les nostres cames
són entortolligades
com el destí
de la lluna i els estels;

els teus dits juguen
entre el pèl del meu pit,
mentre els meus
es perden a la teva esquena
i cerquen el teu melic.

Les llengües
es donen de beure
al temps que ballem
en el nostre joc d'abraçades.

Si això és un somni,
no vull despertar mai;
si és la vida,
no vull dormir...

nits de BCN 03 i 04/VIII/2008
gràcies a tu, ja saps qui ets,
per la col·laboració nocturna en somniar això...

imatge: lovers in moonlight, Marc Chagall

divendres, d’agost 01, 2008

Menuda

Fa uns dies vai' descobrir aquesta preciosa joieta. Coneixia Immigrasons perquè un dia l'Anna Massallé -visiteu: Racons Quotidans va penjar una cançó seva. Aquesta altra versió d'un text del nostre gran poeta del Poble Sec és deliciosa; i crec que avui, com qualsevol dia per serntir-se feliç, pot ésser perfecte per escoltar-la:



Menuda

Pensa en mi, menuda, pensa en mi
quan les bruixes t'esgarrapin de matí.
No et faré més tebi el fred
ni més dolç el cafè amb llet
però pensa en mi,
menuda,
pensa en mi.

Pensa en mi quan no t'arribi el sou
o quan t'arrambin en el metro a quarts de nou.

I porta'm
brodat a la teva brusa
o pintat en el teu somriure vermell.
Gronxa'm
de les teves arracades.
Volta'm amb els teus anells
i deixa'm venir amb tu, deixa'm venir.
Deixa'm anar on vas, deixa-m'hi anar,
menuda, entre goig i pena
abraçat contra el poema
que llegeixes d'amagat.

Badallarà mandrosa la ciutat
quan marquis l'hora i obris les finestres del despatx
i t'espolsis els ocells
que fan niu dels teus cabells;
et diu al cor
que l'ocell engabiat, mor.

Ells em duen a les plomes somnis i batecs
quan colpegen els meus vidres els seus becs.

I em conten
la història blanca i menuda
que entre quatre parets es marceix.
Piulen
que es mor la primavera
quan no pot anar a passeig.
Deixa'm venir amb tu, deixa'm venir.
Deixa'm anar on vas, deixa-m'hi anar,
menuda, i encén la cara.
Pensa que tenim encara
el camí dels teus ocells
per a volar-lo tu i jo amb ells.

Dades personals

La meva foto
Bangor, Gwyned / Cymru, United Kingdom
mai m'ha agradat parlar de mi mateix, així que millor visiteu aquesta "definició"