dilluns, d’agost 20, 2007

Com donar-vos les gràcies?

Queden trenta-tres nits per ésser a Barcelona; i crec que ja va sent hora que faci públic un sentiment que camina amb mi des de la nit de l'u al dos de juny... com unes llàgrimes bressolades per la nostra mar; com la llum a la fi del llunyedar de l'horitzó; com els somnis que es corporifica al mig de la nit per pintar-li un rostre a la lluna; com la carícia que es desperta després de l'amor; com el petó a la galta, ben a prop dels llavis, que ens amaga un somrís que sembla esbossar un futur; com una abrasada quan necessites plorar i aquests braços et donen un ànima que refugii l'iceberg que es trenca...

aquesta és una primera versió d'un escrit -potser si mai hi ha una reflexió pública sobre la meua vida a Cymru tothom conegui públicament aquest agraïment-, perquè ara no us puc parlar mirant-nos als ulls.

GRÀCIES A TOTES I A TOTS!!!


Quisiera esta tarde lluviosa de agosto abrir de forma queda, calma y serena mi alma; mostrar mi agradecimiento, mi gratitud, y por encima de todo, mi cariño. Desde una nubes plomizas desciende casi ingrávida una fina lluvia, casi fiel compañera de esta estancia; a través suyo el verde paisaje -ondulante como los vivos senos de una mujer yaciente- deambula cerca de un mar profundo, silente, siempre expectante para conectarme con mi mundo. ¿Veis como la niebla abraza con tranquilidad las colinas? Con la misma serenidad que las ha podido admirar el tiempo. Y así quiero yo sentarme hoy a explicaros mi interior:
Aquella noche de junio, después del ritual de la cena y cuando unas garras, más que dedos, comenzaban a atenazar mis vísceras, me dispuse a vagar hacia mi cervecita como un nazareno en procesión, o como un peregrino la noche antes de iniciar el camino. (Qué linda es esta verde cerrada campiña). Y así mis pasos parecían no resonar sobre el gris pavimento bajo las anaranjadas luces de la noche barcelonesa. Y yo pensaba que sería algo tranquilo: alguna cerveza, algún abrazo y alguna palabra esperanzadoramente triste...
¡Cómo podía haber sido tan ingenuo! ¡Cómo podía haber pensado que iba a despedirme, aunque sólo fuese por cuatro meses, casi en soledad! Si de algo me he podido vanagloriar toda mi vida ha sido de estar siempre acompañado por maravillosas personas; de haber tenido la suerte -y todavía no sé si siendo merecedor- de rodearme de verdadero amor. (Mira ese pequeño arroyuelo; quizá ahora que nadie me ve, pueda verter en él mis felices lágrimas del recuerdo).
Y allí estaba yo... O, mejor dicho, allí estabais todas vosotras, las personas que habíais decidido enseñarme lo que es la añoranza antes de que ella llegue a abrazarte. (Creo que necesito algo para beber; me esta ardiendo la garganta). Y pensar que no me lo había imaginado. Y aun así fui tan tonto de controlarme las lágrimas; si hubiese otra vez, las veréis. Como vimos aquellas imágenes de mi felicidad pasada; siempre gracias a vosotras, las personas que brizna de yerba a flor habéis creado este jardín maravilloso, este edén para vivir. Ahora mismo, me gustaría volver a estar allí, para poder, de nuevo, volver a abrazaros a todos y cada uno. En un abrazo silencioso en el que las almas se hablan, como en la orilla de la mar. (Cuántas serenas historias, quizá más interesantes que las de un castillo, podría contarnos esa casa en mitad del bosque). ¿Cómo agradeceros aquella maravillosa noche, si no es seguir queriéndoos todavía más? Y sólo era cuatro meses, de verano, ¿qué hubieseis hecho si me llego a ir para tres años...? ¡Qué maravillosamente largo fue Macondo aquella noche! Algo así debe ser el instante del eterno retorno; por situaciones como ésa merece la pena vivir. Gracias a todas y a todos: fuisteis tan malos aquella noche... ¿Cómo decirles a las tres personalidades, hada, diablo y ninfa, que después de una locura de viaje de palabras idearan tal país de las maravillas que le dieron sentido a la limpieza de primavera? (parece que empieza a haber fiesta en el pub). ¿
Por qué escribir todo esto sino para decir que os quiero? Para decirlo bien alto y bien claro; y para que todo el universo sepa que gozo de las mejores amistades posibles.

Os querré siempre!

firmado en primera versión definitiva
el 19/VIII/2007
camino de Llangollen


M'agrada sentir que falta menys per continuar aquest escrit: la seva segona part natural seria la retrobada...

Vull, amb aquestes paraules, deixar palès que el gran plaer que està suposant aquesta experiència començà
aquella nit; perquè vareu demostrar que la màgia existeix...

9 comentaris:

  1. Quina manera més bonica de donar les gràcies, et felicito!
    A part de ser un escrit preciós reflecteix a la perfecció el sentiment que un té quan s’adona de com d’importants són les persones de qui s’estàs acomiadant, sentiment d’enyorança de qui està molt lluny dels seus per un temps relativament llarg.
    Conec aquest sentiment meravellosament dolorós...
    Ànims! Gaudeix de tots els moments que queda ben poc pel retorn a casa.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies.
    Un se sent reconfortat quan llegeix comentaris com el teu.
    Jo l'únic que he tractat, com sempre, és deixar fluir la meua ànima; perquè ella així ho vol.

    Sí, aquesta melangia ens fa entendre la importància de les persones que estimem; i la necessitat que en tenim d'elles.

    Gaudirem ,gaudirem.

    ResponElimina
  3. Feia dies que no passava per aquí, i quina grata sorpresa trobar els dos últims escrits!

    Avui a Barcelona els núvols i la pluja són a l'ordre del dia, i després de llegir això em fan sentir més a prop teu. A més, ara que les festes de gràcia han passat ja es comença a parlar de la Mercè! això ja s'apropa Natxo...
    Mira d'exprémer al màxim els últims moments, les últimes experiències i sensacions i de retenir-les sempre més dins teu, per de tant en tant deixar-te endur per la melangia i recordar aquests mesos.

    Ptons

    ResponElimina
  4. el quijote hauria cremat el teu blog

    ResponElimina
  5. Vet aquí un exemple d’infelicitat humana, sempre acompanyat de l’anonimat propi de covards que demanen una mica d’atenció.
    I el comentari, una clara resposta a la punxada de l'enveja.
    En el futur procura ser més subtil a l’hora de fer mal.

    ResponElimina
  6. Cheshire, te m'has avançat. Res, jo només volia recomanar-li a l'anònim que segueixi així, i sobretot que procuri, com fins ara, embolcallar bé el seu cor de superficialitat i orgull, que no es pugui intuir que és vulnerable! Ah... i sobretot, anònim, no t'atrevissis a estimar... que aleshores sí que afloren les debilitats! Com que tens tan cor i m'has caigut en simpatia, aquí et regalo uns versets:

    "Dubtes, d’entrada, de la meva talla
    per entomar el comentari tenaç,
    penses que la meva serenor falla
    si d’acceptar-me fràgil sóc capaç?
    En aquest cas, penso que ets tu qui t’erres,
    que no és més feble qui més feble es sap,
    ans, dèbil és aquell que en ses terres
    no vol reconèixer sa debilitat."

    PD: no et penséssis que els he escrit exprés per tu... però lliguen de conya, no?

    Ah, i això d'anar a la desautorització automàtica m'agrada com a forma per fer pujar l'autoestima... però crec que no em cal, a mi em surt millor el rollo sincer (cadascú és com és).

    ResponElimina
  7. ja que hi ha qui des de l'anonimat decideix expressar les seves opinions -gens argumentades, per cert- al respecte d'aquest bloc (opinions que no seran esborrades, perquè cadascú és lliure d'expressar-se; tot i que la llibertat d'uns acaba on comença la d'altri) li seran respostes.

    Puc arribar a entendre que el bloc us pugui semblar ridícul. Fet, que si més no, us seria fins a un cert punt positiu, ja que si us porta a riure és quelcom sa. El que és més difícil d'entendre és com deduïu la ridiculesa d'una persona mitjançant, només, un intent de "quadern de bitàcola" a internet. A més, no ens portem a engany, la vostra afirmació no es sustenta en cap argumentació, per tant, la seva validesa és nul·la: tota crítica és acceptable i acceptada, però una crítica és quelcom argumentat.
    Per últim dir-vos -tot i que possiblement no mereixíeu tantes paraules- que dubto molt que El Quixot es dediqués a quelcom tant "estúpid" com "cremar blocs".

    Gràcies per la vostra visita; llàstima que no hageu deixat senyes per saber on tornar-vos-la.

    ResponElimina
  8. A Cheshire i a Anna:

    mercès per les vostre paraules en defensa, no ja d'aquesta humil bitàcola, sinó del mínim d'intel·ligència exigible a qualsevol comentari. No era necessari que esmercéssiu els vostres esforços en contestar a qualcú com qui ha deixat aquests dos "comentaris".

    ResponElimina

Dades personals

La meva foto
Bangor, Gwyned / Cymru, United Kingdom
mai m'ha agradat parlar de mi mateix, així que millor visiteu aquesta "definició"