27/III/2007

Des de fa quatre anys no hi ha celebració d’aniversari; perquè no l’he volguda, perquè és innecessària, perquè fa més mal que bé. Podríem preguntar-nos què són el bé i el mal; però, posiblement, només siguin estats mentals. Tot és qüestió temporal; i el temps és la mentida del Univers que encara no som capaços, no ja d’entendre, sinó de concebre. Cadascú de nosaltres és un ésser viu, és a dir, és una existència; un procès contradictori amb la Segona Llei de la Termodinàmica –perquè la Vida és físicament il·lògica i antinatural-. Aquest intent de viure que som tots i cadascun de nosaltres es regeix, no per les lleis de la Biologia, sinó per el Temps. I la pregunta seria: on comença, per a nosaltres –més enllà del Big Bang- el nostre temps? Pot semblar més interessant, quan acaba?; però crec que aquesta regunta no aporta cap resposta que poguéssim considerar mínimament satisfactòria. ...gairebé sempre és massa aviat... El temps és com l’amant que saps que sempre et serà infidel, fins que ja no hi hagi cap més motiu per continuar. Per tant, per què lligar les nostres mans a aquest mentider nocturn de cantonades plenes de somnis trencats? Deixem que el temps simplement sigui els cicles dels nostres telòmers; i oblidem la concepció quadritrimensional. ...En els llavis no hi ha temps... Fem i desfem, i no ens semtim obligats, ni obliguem ningú, a aferrar-se al temps; només lliguem-nos als sentiments que la nostra ànima i el nostre cor decideixin o sentin...

HOY NOS VAMOS DE CAMPING
prepara las luces,
hoy nos vamos de cámping;
veremos el cielo
sin ser nada el tiempo;
huiremos del hospital
para poder navegar
sin conciencia
ni autosuficiencia;
coge las velas,
quememos las discos
ahoguemos los cines,
secuestraremos estrellas
y nos divertiremos
en el fondo del estanque.
dejaremos que el sexo sólo sea una estatua...
prepara las luces,
hoy nos vamos de camping;
nos drogaremos
el uno del otro
y el otro del uno;
seremos la unicidad
de la multicidad;
correremos sobre las baldosas
de los ojos que nos miran mal,
secaremos el mar de las islas
y dejaremos que el sol sea luna,
todos seguirán sin entendernos;
seremos cristal que se inmola al fuego,
cubiertos de pan para degustar sinsabores;
colores sin sombra en el fondo de nosotros...
prepara las luces,
hoy nos vamos de camping;
celebraremos nada y todo;
no esperaremos
porque no creemos en el tiempo;
seremos nuestra canción
que nunca cantaremos
y siempre oiremos tararear;
nos convertiremos en ese mensaje
que siempre quisimos escribir en los árboles;
pintaremos acuarelas en la piel
de las torres que deseen ser fantasmas;
el humo en los cristales
nos aislará de los deambulantes;
los sueños se confundirán
y escogerán el camino equivocado,
los rescataremos a base de realidad
mutada por nuestras fantasías;
colmaremos el espacio de sentido
difuminaremos la nada;
nos miraremos a cada lado del espejo
sin cristales en medio,
túyyo...
prepara las luces, hoy nos vamos de camping...
verano 2003

Admiro a las brujas.
Vivían su vida
en la felicidad
de la naturaleza.
Sentían el amor
más allá de sus pieles;
comprendieron que el mundo
sólo puede existir
sin yugos.
BCN 24/II/2006