EL SIGNE D'INTERROGACIÓ (CARTES DINS D’UNA AMPOLLA DES DEL VAIXELL PIRATA – I)

Cap a l'estiu del 2004 aquest gran artista que és el Jerry (El Galo) em demanà si volia participar col·laborant escribint un article "friki" per a una incipient revista. Aquell projecte no tirà endavant, però l'escrit sí nasqué. Aquest és el primer.

EL SIGNE D’INTERROGACIÓ
Per al meu estimat Petrus Resapiens;
qui em regalà aquesta intuïció.

La vida, la història de la humanitat no hagués sigut la mateixa sense el signe d’interrogació... sense el signe d’interrogació que coneixem. Sembla mentida, però aquesta línia corva acompanyada d’un punt, d’origen i final, una mica distant, és el millor, i únic posible, reflexe del dubte, de la necessitat de coneixement, de l’esperança d’abandonar la foscor devers un futur millor.
El signe d’interrogació s’inicia en un solitari punt, un origen fosc on neix el dubte, i la necessitat de cercar resposta. Cal travessar l’abisme, deixar-se caure en les fondàries ignotes del riu que, sense saber on ens portarà, sembla ésser el nostre nou destí. És una línea corva; surgeix com un segment rectilini, producte de la nostra primera intuició; però tomba com si fos una panxa engendrada. Com si fos una malícia de la natura, podem imaginar-nos un òvul sent qui cerca la resposta entre un garbuix d’ebojarrats espermatozoides.
A continuació grafiem el nostre anhel; el jou que s’extén per la nostra ànima com el no-res per Fantasia. I ho grafiem perquè des de que una nit aquell simi bípede descobrí que tenia les mans lliures i encara no podia entendre el llenguatge dels macabres déus que somien entre signes matemàtics; sabé que el dibuix és l’exorcisme per els focs que ens incendien.
Al final hi és el repte; entre el garbuix de posibilitats, bogeries, enamoraments, idees fortuïtes i furtives, anhels, desitjos, malsons, camins... hem de sortir de la cova amb fermesa, escrivint el nostre propi camí; dibuixant el nostre destí. Fins arribar a la destinació...
Però en aquest descriptiu camí hem oblidat el fet clau. No hem tingut present la fractura traumàtica, un arqué desafiant a l’encomi d’Helena... la distància que existeix entre els punts d’origen i destí del nostre dubte i el camí que cal recorrer. Un no-res absent i una absència de res i de tot i l’esperança de tot; la dimensió de l’espai-temps on el cosmos i el kaos s’entortolliguen. Això és aquest blanc, on la llum de tots els colors és reflexada; i és gràcies a la seva existència que el dubte va a gafar de la mà a la humanitat i l’ha guiada en el seu esdevenidor.
És en aquesta mitjanit, aquest espai entre el punt i el traç, el jardí on les hurís podran renàixer en forma de llavors amb infinits cotilèdons que podrien arribar a esdevenir en miltonians paradissos perduts, o en l’impressió de la matinada, o en un palau per a l’amor allunyant-se, com una dama de ferro, o el nihilisme gorgià, la relativitat d’un univers en una nou... és en aquest espai, aparentment ínfim, on tot dubte es nodreix. La pròpia discontinuïtat ens olbliga a cercar quelcom per no ofegar-nos en el nostre propi inventat oceà imposible. I com l’evolució i el temps ens prohibeixen lamarxa enrera; hem d’ésser capaços, i com a mínim amb l’intent, d’arribar a l’altre banda de la discontinuitat: el llarg camí per resoldre el dubte.
Sense aquesta infinita ínfimitat les preguntes de la vida, des de la aparentment més crucial fins la més mundana, no haguéssin sigut el mateix; i potser encara seríem dalt de l’arbre... o haguéssim baixat per sempre per ésser pols estelar dubtant entre l’humus...
És en aquest espai on convergeixen, des de la divergència de l’ànima, el dubte de l’amor, l’incògnita dels colors, la subtilesa de la paraula idònia per acaronar, l’intangibilitat del temps, la por a la mort, l’enigma de l’espill; i molt més de tot allò que mai podrem arribar a imaginar.
La discontinuitat és la frontera de la nostra ànima; i només en la confrontació de les diferents magnituts del dubte, en aquest aparentment espai buit, podrem seguir el nostre devenir en un univers que ningú sap cap a on esdevé...

MrTorture
BCN estiu 2004

27/III/2007

Des de fa quatre anys no hi ha celebració d’aniversari; perquè no l’he volguda, perquè és innecessària, perquè fa més mal que bé. Podríem preguntar-nos què són el bé i el mal; però, posiblement, només siguin estats mentals. Tot és qüestió temporal; i el temps és la mentida del Univers que encara no som capaços, no ja d’entendre, sinó de concebre. Cadascú de nosaltres és un ésser viu, és a dir, és una existència; un procès contradictori amb la Segona Llei de la Termodinàmica –perquè la Vida és físicament il·lògica i antinatural-. Aquest intent de viure que som tots i cadascun de nosaltres es regeix, no per les lleis de la Biologia, sinó per el Temps. I la pregunta seria: on comença, per a nosaltres –més enllà del Big Bang- el nostre temps? Pot semblar més interessant, quan acaba?; però crec que aquesta regunta no aporta cap resposta que poguéssim considerar mínimament satisfactòria. ...gairebé sempre és massa aviat... El temps és com l’amant que saps que sempre et serà infidel, fins que ja no hi hagi cap més motiu per continuar. Per tant, per què lligar les nostres mans a aquest mentider nocturn de cantonades plenes de somnis trencats? Deixem que el temps simplement sigui els cicles dels nostres telòmers; i oblidem la concepció quadritrimensional. ...En els llavis no hi ha temps... Fem i desfem, i no ens semtim obligats, ni obliguem ningú, a aferrar-se al temps; només lliguem-nos als sentiments que la nostra ànima i el nostre cor decideixin o sentin...

HOY NOS VAMOS DE CAMPING
prepara las luces,
hoy nos vamos de cámping;
veremos el cielo
sin ser nada el tiempo;
huiremos del hospital
para poder navegar
sin conciencia
ni autosuficiencia;
coge las velas,
quememos las discos
ahoguemos los cines,
secuestraremos estrellas
y nos divertiremos
en el fondo del estanque.
dejaremos que el sexo sólo sea una estatua...
prepara las luces,
hoy nos vamos de camping;
nos drogaremos
el uno del otro
y el otro del uno;
seremos la unicidad
de la multicidad;
correremos sobre las baldosas
de los ojos que nos miran mal,
secaremos el mar de las islas
y dejaremos que el sol sea luna,
todos seguirán sin entendernos;
seremos cristal que se inmola al fuego,
cubiertos de pan para degustar sinsabores;
colores sin sombra en el fondo de nosotros...
prepara las luces,
hoy nos vamos de camping;
celebraremos nada y todo;
no esperaremos
porque no creemos en el tiempo;
seremos nuestra canción
que nunca cantaremos
y siempre oiremos tararear;
nos convertiremos en ese mensaje
que siempre quisimos escribir en los árboles;
pintaremos acuarelas en la piel
de las torres que deseen ser fantasmas;
el humo en los cristales
nos aislará de los deambulantes;
los sueños se confundirán
y escogerán el camino equivocado,
los rescataremos a base de realidad
mutada por nuestras fantasías;
colmaremos el espacio de sentido
difuminaremos la nada;
nos miraremos a cada lado del espejo
sin cristales en medio,
túyyo...
prepara las luces, hoy nos vamos de camping...
verano 2003

Admiro a las brujas.
Vivían su vida
en la felicidad
de la naturaleza.
Sentían el amor
más allá de sus pieles;
comprendieron que el mundo
sólo puede existir
sin yugos.
BCN 24/II/2006

LA MEUA LLUM

Pare
tenim molts somnis
que ja no sé
si podràs veure;
i cal que continuï
caminant,
quan encara
em fas falta...
Gràcies per tot;
i per ésser
per sempre
la meva llum
que em guia...

21/III DIA INTERNACIONAL DE LA POESIA

De fet, mentre hi hagi persones hi haurà poesia, perquè poca o molta, hi haurà sensibilitat i aquesta es manifestarà en expressions convencionalment enteses com a poesia, sigui amb el suport dels llibres, sigui amb d’altres més sofisticats.
Cap bona lectura de poesia no és gratuïta, perquè sovint en un sol vers s’hi condensa més experiència i gairabé m’atreviria a dir més saviesa de la que nosaltres hem estat capaços d’atesorar amb anys d’activitat mental. A més a més, però el bon poema, la bona poesia, és una deu constant de reflexió.
Ara i aquí el poeta ha d’assumir la responsabilitat social que comporta el fet de tenir la possibilitat d’assajar de fixar els instants que viu.
No cal que la poesia i els poetes serveixin per res, perquè si servissin per alguna cosa algú se n’apoderaria per aprofitar-se’n.

Miquel Martí i Pol

LABERINT

Los lechosos brazos desnudos de Ariadna descansan sobre la pétrea balconada. Ella es puro contraste en la negrura de la noche. Sus ojos, dos oscuras esperanzas, contemplan la soledad del laberinto a sus pies. Incluso Febe se ha escondido entre los zarzales celestes para espiar lo que acontece entre las intrincadas sendas del dédalo. Los labios, del color del vino a la luz de las antorchas de celebración, tejen y destejen una odisea de amor, una huida entre alas de algodón. En el artificio se esconde la locura de Escila; corneando a toda persona que se sumerja en el corazón, laberinto supremo donde no servirán ovillos para encontrar el camino, pues no hay camino. No hay luz más oscura que la sombra del amor. ¿Tendremos héroe si Ariadna supiese que la abandonará? Supremo sábat sagrado el de engendrar amor en nuestra alma; y perdernos en el laberinto de la vida... Las aguas de las orillas cercanas de la mar, se han detenido para saber cuál es el conocido desenlace. En un espejo Anankaia se recrimina la imperiosa necesidad del amor; la existencia del hechizo que haría perder los sentidos hasta a Dionisio. El pecho de Ariadna se levanta al penetrar en ella el frío aire de la noche. Hay caminos que parecen que no acabarán nunca; llamas que ni los océanos apagarían, amaneceres en los que eternizarías esos besos... pero Prometeo no nos salvó de que las Moiras sean las tejedoras más eficientes. ¿Qué beso, caricia o mirada hará a Ariadna caer al laberinto? ¿Encontrará un hilo con el que poder salvarse?

Laberint d'Horta:

http://www.bcn.es/parcsijardins/pa_horta.htm

http://www.grec.net/home/grec/especia.ls/horta/menu.htm

NO TE OLVIDES DE MÍ

¡Ay que ver cómo amargan los besos!
que al final me perdí
cómo matan aquellos recuerdos
que se acuerdan de ti.
Luis Gómez Escolar





No tengo una familia que defender, ni una casa que habitar, ni un lugar en el mundo que desee convertir en eterno a lo largo del tiempo; pero lo más doloroso es un adiós cuando no hay nada que despedir, cuando no tenemos sinó sólo una amistad que no nos dejaron llevar mecida a nada más.

Mis ojos balancean las miradas entre los suspiros y los recuerdos; ahora que las olas de la playa me susurran que nadie sabe dónde estás. Quizá las florecientes mandrágoras a mis pies tengan razón; y la verdad es que no quieren decírmelo.

Es doloroso el adiós... Duele en lo más profundo del alma, al saber ésta que la falta de tiempo que nos están robando deja un vacío negro que hubiese podido ser un edén.

Los fantasmas arrastran sus condenas por no saber cómo calmar la sed de sus ánimas... pero creo que si el viento pudiese gemir entre mis dedos tus cabellos, ambos sabríamos que realmente queríamos escribir aquellas páginas entre las flores de nuestros cuerpos.

Es doloroso el adiós... Saber que las líneas de tus manos dibujan mi recuerdo; que mis pies deambulan buscando tu sombra. Que no existe cama en la que poder dormir si la respiración de la otra mitad no está acariciándonos.

Es doloroso recordar el adiós sabiendo que no lo deseábamos; pero que la noche más traidora de la vida nos obligó a ello, y todavía nos arrepentimos cuando el mar nos abraza y sentimos las lágrimas vertidas en soledad.

Todavía busco tus besos entre la vida, pero no sé en qué puerta debo llamar para encontrar tu chimenea...

Es doloroso el adiós cuando llega, siempre, demasiado pronto...