dimarts, de setembre 25, 2012

Epigrama "Al perderte yo a ti"


Molt sovint no calen gaires paraules per a expresar allò que necessitem, més que volem, dir. Aquesta és moltes vegades una de les grans funcions de la poesia.

En l'àmbit de l'amor, i més especialment en els casos de la tràgica fractura irresoluble de l'amor, pot ésser especialment punyent i efectiu saber dir les coses ben dites però amb la concisió d'un escalpel.


Avui us deixo un dels epigrames (1961), una joia entre les joies, d'Ernesto Cardenal. Gaudiu-la i assaboriu-la. Ompliu-vos la boca mentre la reciteu i sentiu l'escalf que abraonarà el vostre cos. Recordeu aquell moment que ara desitjaríeu haver viscut sabent-les i florirà com menys dolorós, o recordeu-les si mai heu de passar un circumstància similar.

A més a més del text us deixo tres enllaços. En el primer trobareu el poema dit per l'autor i en el segon el poema és dit pel cantautor Hernaldo Zúñiga com a previa del famós tema "Procuro olvidarte", en el tercer trobeu la versió musicada del poema per José María Vitier i Martirio.

Al perderte yo a ti tú y yo hemos perdido:
yo porque tú eras lo que yo más amaba
y tú porque yo era el que te amaba más.
Pero de nosotros dos tú pierdes más que yo:
porque yo podré amar a otras como te amaba a ti
pero a ti no te amarán como te amaba yo.

Ernesto Cardenal




 


La imatge procedeix d'aquí.

P.S.: Recordeu que la gran fortuna en aquesta vida és trobar la persona amb la què saps que mai viuràs una sensació com aquesta.



dilluns, de setembre 03, 2012

Hard Candy

HardCandy és una impressionant pel·lícula que ens torna a demostrar per què el cinema és considerat el setè art. Ens trobem davant una impecable història amb una molt ben treballada i resolta factura i amb unes interpretacions brillants, bé, la de l'Ellen Page és senzillament sublim.

Des dels títols de crèdits, obra de Miki Kato, conjugats amb la música de Molly Nyman y Harry Escott, ens comencen a submergir en la història d'aquesta “petita” caramel. La primera escena (sí, aquest comentari tindrà algunes filtracions, en català parlen de filtracions i no d'spoilers*) serveix per introduir-nos mínimament els personatges que se'ns mostraran ja en tot el seu esplendor a l'escena del cafè, la segona.

Us recomano fervorosament que visioneu aquesta pel·lícula. I si no l'heu vista, no continueu llegint fins que no us hagueu enfrontat a aquesta petita joia de cinema independent.



Quan arriben a la casa del Jeff, el fotògraf professional de trenta-dos anys que viu en un ampli i quasi minimalista espai lumínic, saps que, tot i que no hauries, irremissiblement et sentiràs atret per la Hayley, aquesta lúcida, brillant i encantadora i de magnètic somrís noia de catorze anys. Intueixes que ets davant d'una versió més mefistofèlica de la beautiful girl Marty i que al igual que en Willy no podràs més que sentir-te totalment captivat i subjugat.





El guió és perfecte, la fotografia i el tractament de la llum i de l'ambientació és sublim, els jocs de càmera, amb una predilecció necessària per poder mostrar els sentiments en primer pla, són acurats i els necessaris per dotar a la narració de la profunditat que es cerca, rematada amb un muntatge molt encertat per emmarcar aquesta gran obra. Perquè el gran gol d'aquesta cinta és el seu guió; un guió molt teatral, en el seu més ampli i positiu aspecte per una cinta cinematogràfica, i que es sustenta en una història molt ben treballada i presentada i en dos personatges perfectament dibuixats, i interpretats, que ens van mostrant els seus matisos al llarg de tota la cinta. La pel·lícula no juga a fet i amagar durant la narració, però ens va llançant preguntes, fins i tot contradictòries, com campanes que repiquen llarg temps.

Una vegada has vist el tràiler, per una vegada veiem un tràiler ben fet i que no ens mostra tota la història sinó que serveix per estimular el seu visionat; una vegada vist el tràiler et fas una idea de la història que et serviran en pantalla, una història que a l'inici sembla que podria esdevenir allò que t'imagines, però que comença a mostrar-te un situació amb molts aspectes gens rectilinis i moltes arestes. Potser, i això et succeirà diverses vegades durant la narració, no tothom és qui sembla ésser, o no tot allò que diuen o fan creure és allò que hauríem de pensar. Res més lluny del maniqueisme que aquesta història i la seva narració. Tant és així que el dolent, tot i que estàs convençut que ho és, no et sembla pas, per moments tan dolent, és més, hi ha moments que dubtes si ell no és l'innocent i la seva veritat està sent tergiversada; la seva vessant fosca és denigrant, cas que sigui certa, però cal mostrar-la, i la visió que ens ofereix aquesta cinta, molt més enllà de la història del caçador caçat, ens farà ballar el cap mentre la veiem, sota un plaer malsà, i ens farà plantejar-nos moltes preguntes després. Entre elles, qui és ella? És realment la bona de la pel·lícula o és un altra apreciació subjectiva alterada?

A mesura que avança el guió et trobes totalment immergit en la història, i fins a tal punt són bones les actuacions que la veritat que has cregut, aquella que sosté la Hayley, comences a dubtar si no serà cert el que afirma en Jeff... I sí, qui és ella? I què farien tu davant d'ella, t'hagués visitat voluntàriament o no... Si t'ho narrés la creuries? O preferiries creure'l a ell? No prenguis partit, deixa't que la història succeeixi i no jutgis, viu-la.



És d'agrair la versió amb dvd tan completa en extres: comentaris del guionista i del director, de l'actriu i l'actor, escenes eliminades, juntament amb l'així es va fer i un altre documental al voltant de la pel·lícula.


No és gens d'estranyar que fos seleccionada per Sundance o que a Sitges guanyés Millor pel·lícula, guió i el premi del públic entre d'altres premis i nominacions.

Tota una joia que no us podeu deixar perdre. Tinc moltes ganes de tornar-la a gaudir.

P.S.:Estic convençut que aquesta pel·lícula em continuarà semblant genial cada vegada que la vegi i que pot arribar a inspirar-me més d'un i més de dos escrits.

P.S.II: Un altra dia, possiblement, us tornaré a parlar de la pel·lícula. Qui s'anima a fer un visionat conjunt?


diumenge, de setembre 02, 2012

La aprendiz (Crónicas del mago negro II)

Dèiem en parlar de, El gremio de los magos, la primera novel·la de la triologia, ara sembla que té escrita també una “preqüela”, de las Crónicas del mago negro, que ens mostrava amb una prosa previsible i jovenívola una història de fantasia més prometedora del que ens acabava oferint. La segona baula de la saga, La aprendiz, ens ofereix, amb les mateixes habilitats, una passa més en la història.



La nostra personatge, Sonea, ja és membre de gremi dels mags i ara haurà de fer front a cinc anys d'aprenentatge a la seva universitat. Òbviament, i com era previsible per tothom, el seu particular origen, no prové de les cases adinerades sinó de les barriades, farà que hagi de fer front a un ambient molt més hostil que qualsevol altre aprenent. A tot això, cal afegir el negre secret que ella, el seu tutor i l'administrador amaguen. A més a més, cal afegir dos nous misteris: una recerca històrica i una vessant criminalística.

L'estil narratiu és idèntic al de la primera novel·la, si més no, ens agradi l'estil o no, és bo que es mantingui; llàstima que ho fa durant tota la novel·la exceptuant l'últim capítol de la primera part i el primer de la segona, on l'acció es precipita i, més enllà d'haver previst tot el que havia de succeir, tens la sensació que no han jugat net amb tu com a lector. A més a més, hi ha moments que la història pateix d'aquell estil jovenívol i poc treballat i a estones no aconsegueix que estiguis plenament immers en la història sinó que desitgis acabar-la simplement per saber com acaba i llegir alguna altra cosa. Tant és així que de vegades sembla poc treballat, que en molts moments et sembla que no hi ha res d'original, que tot et recorda coses que ja has llegit, i que ni la història, ni l'estil aporta res de nou.

Una novel·la, com sembla ser la trilogia, que s'iniciava amb un bon i prometedor començament però que l'estil i en molts moments la pròpia història és massa poca cosa.




La llave de Sarah (la novel·la)

La novel·la de La clau de Sarah escrita per Tatiana de Rosnay esdevingué un fenomen editorial i consegüentment fou duta al cinema recentment i, sembla ésser, amb força bona acollida. Tot i això, les meves referències respecte a la mateixa eren escasses. Així que quan ara fa uns dies me la recomanaren vaig acceptar llegir-la.

 
Elle s'appelait Sarah ens narra, en una història en dos temps, la història d'una nena jueva que patí des de juliol del quaranta-dos la persecució del nazisme amb la col·laboració del govern de Pétain, iniciant-se amb l'acció del Vélodrome d'Hiver. La història d'aquesta nena es veurà entortolligada amb la de la Julia Jarmond, una periodista parisina d'origen americaine a qui li demanaran que prepari un article sobre la desgràcia del Vel' d'Hiv' a les portes del sexagèsim aniversari.

Aquest punt de partida pot semblar força interessant, i la novel·la es llegeix força fàcilment; però pateix del que podríem anomenar les seves formes i maneres de certs best-sellers moderns: una escriptura “fàcil” i poc descriptiva, els personatges els crees a partir de poques dades, en una estructura de capítols (excessivament) breus que semblen precipitar la història; tot i això, les poc més de quatre-centes pàgines són excessives perquè en certs moments, tot i que sembli mentida per la forma de narrar, la lectura es fa lenta, perquè el greu problema és que és predicible. A més a més, en molts moments la història no ens sembla creïble, especialment la història moderna que mou la narració. Ho sento, però aquests personatges de vida elitista, tot i que ens els vulgui humanitzar traumatitzant-los o generant-los problemes, em carreguen en excès.

Crec que és una novel·la que molt eficientment serveix de base per a un guió cinematogràfic, ara em manca comprovar com fou l'adaptació fílmica.


dissabte, de setembre 01, 2012

Las chicas con las chicas

Las chicas con las chicas
varias autoras

És aquest un conjunt de relats eròtics de temàtica lèsbica. Podeu trobar des de vessants purament romàntiques fins al plaer del sexe pel pur plaer del sexe, de bons relats i de dolents, de bones idees originals o de fantasies molt visitades. Apte per a tota persona capaç de voler gaudir amb un bon relat eròtic. Aquí us deixo unes notes, aquesta vegada en castellà, de cada relat.



Toda una vida Arancha Apellàniz

Los riesgos del amor eterno y tener que compacionar trabajo y vida personal, así como los riesgos de mirar a otras personas y querer jugar a ciertos juegos, que sabiendo los riesgos son peligrosos, sin saberlo, se convierten en una ruleta rusa. Un cuento duro con una narración tierna.

Dulce tentación Carmen Aranda

La fantasía lésbica en una pastelería. Para encender hornos y saber trabajar la masa.

Las chicas con la chicas Mª Ángeles Cabré

Cómo un sueño puede cambiar nuestro futuro o cómo podemos convertirlo en verdadero. Como en una montaña rusa, más que una concatenación de vuelos, las relaciones abiertas pueden convertir el sexo abierto y sin tapujos en una bendición o en una penitencia para la relación. Algunas buenas escenas de cama.

Alicia María Castrejón

Interesante versión del cuento aplicada a la realidad. Una versión oscura, ¿hay luz al otro lado del espejo?, de la necesidad de descubrir nuevos mundo.

Rímel Juana Cortés

Los riesgos de intentar convertir a alguien en otra persona a la que pertenecimos. Los riesgos del sexo para olvidar y el riesgo del amor al jugar en el abismo. Como un relato erótico puede contener una dolorosa historia rota de amor.

La erótica del pa amb tomàquet Lola Van Guardia

Curiosa versión donde se narra la visión erótica de tan catalán plato gastronómico. Más allá de las línias eróticas del pa amb tomàquet, prescindible.

Aceite con sabor a mango Mabel Galán

La maravilla de ciertos encuentros fugaces y la dolorosa pérdida de ellos en la rutina, así como el savoir faire del sexo de la mujer madura. Conseguir que un relato erótico sea un maravilloso masaje sensual repleto de lascivas humedades.

El río de la plata Concha García

Descubrirse de golpe en una nueva ciudad y descubrir de nuevo el amor, y descubrir una nueva sexualidad. Relatar el (re)descubrimiento y cómo se abre una a la nueva vida.

Las cosas no son lo que parecen Beatriz Gimeno

El deseo de un polvo pendiente que se rompe. Narrar la desgracia de un eterno sueño que se rompe.

Cambios de aire María Jesús Méndez

Los ligues de una noche que pueden ser maravillosos. De la búsqueda del amor tras el fracaso al placer absoluto del sexo.

La otra noche Libertad Morán

Negar el amor y hablar del sexo y sus consecuencias. La noche, el sexo y la negación del amor por miedo al dolor.

Algo más Lucía Moreno

Lesbianismo, voyeurismo, dominación y una geisha. En el lesbianismo también pueden entrar todas las parafilias.

Reina de corazones Illy Nes

Sexo versus amor. La sumisión laboral mezclada con idealismo sexual y el eterno rechazo a lo que debiéramos escoger.

El encuentro Inés Núñez

El placer de una gran noche de sexo con una desconocida. Vamos a disfrutar el sexo por el sexo sin importarnos las consecuencias, porqué no habrá ¿No habrá?

Sí, quiero Cristina Peri Rossi

La historia de una lesbiana buscando su pene de plástico. Un intento de mostrar la cotidianeidad.

Veneno Carmen Rivera

Bonita historia de amor con la muerte y el crimen rondando entre las sombras. De la atracción al sexo, y del roce al cariño. ¿Veneno más grandre que el amor? ¿Tanto como para cambiar a una persona?

La trenza Lola Vega

El amor tiene la capacidad de florecer allí donde menos se lo espera. El amor, y el descubrimiento total, en mitad de un caso criminal.

A destacar:

  • Las chicas con las chicas **
  • Rímel **
  • El encuentro **
  • Aceite con sabor a mango *·
  • Alicia *
  • El río de la plata *
  • El veneno *
  • Toda una vida (*)
  • Algo más ·

Dades personals

La meva foto
Bangor, Gwyned / Cymru, United Kingdom
mai m'ha agradat parlar de mi mateix, així que millor visiteu aquesta "definició"