de dracs i princeses

Us deixo un bell fragment d'una carta que R. M. Rilke escriu en el seu Cartes a un jove poeta en la traducció d'Anna Punsoda.

Si ahir parlàvem de la possibiltiat de vèncer els dracs, avui podem plantejar-nos qui o què són o poden esdevenir aquets dracs...

Però només el que arrisca, el que no està tancat a l’enigma, viurà la relació amb els altres com una cosa viva i serà el creador del seu propi existir. Perquè, si considerem la nostra existència individual com una sala grossa o petita, veurem que la majoria d’homes no coneixen més que un raconet de la seva estança, una repisa, una franja que recorren,  amunt i avall, amunt i avall, contínuament. Així obtenen una certa seguretat. I en canvi, molt més humana és aquella inseguretat tan plena de perills que obligava als captius d’Allan Poe a palpar els contorns de les seves terribles presons subterrànies! que els obligava a acostumar-se als indescriptibles horrors de la seves estances! Però nosaltres no som presoners. Cap trampa ni cap llaç ens retè ni hi ha res que hagi d’espantar-nos o de causar-nos turment. Hem estat portats a la vida perquè és amb la vida amb qui millor concordem. A més a més, gràcies a un reajustament mil·lenari, hem esdevingut tan similars a ella que, quan restem immòbils i en silenci, per una mena de satisfet mimetisme, ni tan sols se’ns pot distingir del nostre entorn.  No tenim cap motiu per desconfiar del món: el món no està en contra nostra. Si tenim pors, són les nostres pors; si tenim abismes, aquests abismes ens pertanyen; si hi ha perills, els hem de procurar estimar. Només si procurem arranjar la nostra vida d’acord amb aquell principi que aconsella mantenir-se sempre en la dificultat, el que ara encara ens sembla estrany  esdevindrà font de consol i confiança. I com podem oblidar aquells mites antics que són a l’origen de tots els pobles, aquells mites de dracs que al moment culminant acaben transformant-se en princeses? Potser tots els dracs de les nostres vides no són més que princeses que esperen veure’ns bells i plens de vigor. Potser l’horror no és res més que, en essència, un pobre desvalgut que reclama la nostra ajuda.