Us deixo un bell fragment d'una carta que R. M. Rilke escriu en el seu Cartes a un jove poeta en la traducció d'Anna Punsoda.
Siahir parlàvemde la possibiltiat de vèncer els dracs, avui podem plantejar-nos qui o què són o poden esdevenir aquets dracs...
Però només el que arrisca, el que no està tancat a l’enigma, viurà la
relació amb els altres com una cosa viva i serà el creador del seu propi
existir. Perquè, si considerem la nostra existència individual com una
sala grossa o petita, veurem que la majoria d’homes no coneixen més que
un raconet de la seva estança, una repisa, una franja que recorren,
amunt i avall, amunt i avall, contínuament. Així obtenen una certa
seguretat. I en canvi, molt més humana és aquella inseguretat tan plena
de perills que obligava als captius d’Allan Poe a palpar els contorns de
les seves terribles presons subterrànies! que els obligava
a acostumar-se als indescriptibles horrors de la seves estances! Però
nosaltres no som presoners. Cap trampa ni cap llaç ens retè ni hi ha res
que hagi d’espantar-nos o de causar-nos turment. Hem estat portats a la
vida perquè és amb la vida amb qui millor concordem. A més a més,
gràcies a un reajustament mil·lenari, hem esdevingut tan similars a ella
que, quan restem immòbils i en silenci, per una mena de satisfet
mimetisme, ni tan sols se’ns pot distingir del nostre entorn. No tenim
cap motiu per desconfiar del món: el món no està en contra nostra. Si
tenim pors, són les nostres pors; si tenim abismes, aquests abismes ens
pertanyen; si hi ha perills, els hem de procurar estimar. Només si
procurem arranjar la nostra vida d’acord amb aquell principi que
aconsella mantenir-se sempre en la dificultat, el que ara encara ens
sembla estrany esdevindrà font de consol i confiança. I com podem
oblidar aquells mites antics que són a l’origen de tots els pobles,
aquells mites de dracs que al moment culminant acaben transformant-se en
princeses? Potser tots els dracs de les nostres vides no són més que
princeses que esperen veure’ns bells i plens de vigor. Potser l’horror
no és res més que, en essència, un pobre desvalgut que reclama la nostra
ajuda.
És curiós
com de vegades les situacions més iròniques són les més
quotidianes. Qui no s'ha sorprès pensant que són particulars els
viaranys pels que transitem la nostra existència? El problema rau en
el fet que ho meditem quan les circumstàncies no ens són
avantatjoses, és llavors que simplement ho acceptem com un regal,
somrient i pensem que la vida ens regala un bri d'il·lusió; però,
d'habitud, ens trobem amb l'altra cara de la moneda, aquella que ens
mostra l'ombra de la llum i que ens recorda que potser Murphy era
massa optimista quan pensava una llei universal.
Sigui com vulgui, cal cercar consol més enllà de l'estocàstica
lluita de la vida contra l'entropia, per això cal fer allò que ens
recomanava S. Beckett:
All of
old. Nothing else ever. Ever tried. Ever failed.
No matter.
Try again. Fail again. Fail better.
i així, tractar de mostrar el nostre millor somrís a cada nova
corba en la nostra senda existencial, tot i que la vida ens
sorprengui amb una ironia gairebé més aviat sardònica mala llet.
Avui us tradueixo una gran cançó de la canadenca Alanis
Morissette i us deixo dues versions en vídeo, la primera és un posterior versió acústica i la segona el videoclip promocional original:
IRONIC
An old man turned ninety-eight He
won the lottery and died the next day It’s a black fly in your
Chardonnay It’s a death row pardon two minutes too late And
isn’t it ironic… don’t you think
It’s like rain on your wedding day It’s a free ride when
you’ve already paid It’s the good advice that you just didn’t
take Who would’ve thought… it figures Mr. Play It Safe was afraid to fly He packed his suitcase
and kissed his kids goodbye He waited his whole damn life to take
that flight And as the plane crashed down he thought “Well
isn’t this nice…” And isn’t it ironic… don’t you think It’s like rain on your wedding day It’s a free ride when
you’ve already paid It’s the good advice that you just didn’t
take Who would’ve thought… it figures Well life has a funny way of sneaking up on you When you
think everything’s okay and everything’s going right And life
has a funny way of helping you out when You think everything’s
gone wrong and everything blows up In your face A traffic jam when you’re already late A no-smoking sign
on your cigarette break It’s like ten thousand spoons when all
you need is a knife It’s meeting the man of my dreams And
then meeting his beautiful wife And isn’t it ironic…don’t
you think A little too ironic…and, yeah, I really do think… It’s like rain on your wedding day It’s a free ride when
you’ve already paid It’s the good advice that you just didn’t
take Who would’ve thought… it figures Life has a funny way of sneaking up on you Life has a funny,
funny way of helping you out Helping you out
IRONIC
Un ancià arriba als noranta-vuit,
guanya la loteria i mor l'endemà;
una mosca negra surant en el teu Chardonnay;
Un perdó pel corredor, dos minuts massa tard;
Això és irònic... no creus?
És com si plou el dia de la teva boda,
És com un tiquet de gratuïtat quan ja has pagat,
És aquell bon consell que no acceptares;
Qui ho hauria dit...? Sembla obvi.
El Sr. Fes-ho-Segur té por a volar.
Preparà la seva maleta i féu un petó de comiat als fills.
Va esperar tota la seva maleïda vida per prendre aquest vol
i mentre l'avió s'estavellava pensà:
«Merda! Què maco!»
I no és irònic, això?
És com si plou el dia de la teva boda,
És com un tiquet de gratuïtat quan ja has pagat,
És aquell bon consell que no acceptares;
Qui ho hauria dit...? Sembla
obvi.
Bé, la vida té una divertida
forma d'aparèixer sigil·losament de cop
quan creus que és perfecte i tot
rutlla.
Bé, la vida té una estranya
manera d'ajudar-te
quan tot és una merda i
t'esclata als morros.
Un embús quan ja fas tard,
un senyal de prohibit fumar a la
teva pausa per la cigarreta,
com trobar deu mil culleres quan
tot el que necessites és un ganivet,
Hi ha texts que tenen una força per moure l'univers.
El següent poema, Invictus, de William Ernest Henley n'és un clar exemple; Nelson Mandela signaria aquesta afirmació.
Us deixo una traducció del mateix.
INVICTUS
Out of the night that covers me, Black as the pit from pole to pole, I thank whatever gods may be For my unconquerable soul. In the fell clutch of circumstance I have not winced nor cried aloud. Under the bludgeonings of chance My head is bloody, but unbowed. Beyond this place of wrath and tears Looms but the Horror of the shade, And yet the menace of the years Finds and shall find me unafraid. It matters not how strait the gate, How charged with punishments the scroll, I am the master of my fate: I am the captain of my soul.
William Ernest Henley
INVICTUS
Més
enllà de la nit que em plana negra com l’abisme
més insondable, jo agraeixo a qualssevol dels déus per la meva ànima
inconquerible.
Atrapat a les urpes de les circumstàncies mai m’he fremit ni he plorat. Davant les flingantejades de
l’atzar, el meu cap sagna, però sense prostrar-se.
Enllà d’aquest lloc d'ira i llàgrimes s'atansa el terror de les ombres, mes després de tants anys d’amenaces em troben i em trobaran
sense cap temor.
No importa com com d'estreta sigui la porta, ni tots els càstigs de la sentència,
Sóc l’amo del meu destí: sóc el capità
de la meva ànima.
