Confessions (Kokuhaku)

Venjança.

Ni l'honor ni el plaer. Sols venjança.

Confessions ens mostra la venjança en el seu estat natural, simple i pur.



Aquesta pel·lícula és una freda obra mestra en un equilibri perfecte. Confessions (Kokuhaku en versió original) és l'adaptació de Tetsuya Nakashima de la novel·la homónima de Kanae Minato (quin desig de poder-la llegir!)



Ningú pot negar que d'un temps ençà el Japó és una fàbrica de grans pel·lícules, especialment en l'àmbit del thriller i el terror; doncs aquest film és al capdavant. Estem davant una peça d'orfebreria on la crueltat més real se'ns mostra davant dels ulls esdevenint una autèntica joia que et deixa corprés.



És gairebé imposible fer una ressenya de la pel·lícula sense destripar part de la seva màgia. És un conjunt tan perfectament orquestrat i d'un equilibri absolut que costa imaginar com parlar de la pel·lícula aconsellant veure-la sense condicionar el futur espectador.



Llegint la sinopsi sembla que estarem davant d'una pel·lícula més, una de tantes, fins i tot el tràiler és absolutament injust amb el film (això sí, com a bona pel·lícula és molt més que un bon tràiler, toti que no sigui el cas). Una professora davant el seu últim dia de feina davant la seva classe va fent una confessió davant uns alumnes que no presten cap mena d'atenció a les seves paraules fins que aquesta confessió esdevé quelcom que no s'haurien imaginat mai. És en aquest punt on tot es desferma.



Simple i aparentment no gens pertorbador ni quasi atractiu. Val a dir que la seqüència d'introducció és un tour de force calmat, orientalment calmat, de mitja hora. Un mediometratge genial que ja seria una obra mestra; emperò, li manca més d'una hora que farà encara millor aquesta pel·lícula.



A la veu de la professora s'afegiran algunes veus de l'alumnat implicats directament o no en la confessió de la professora i continuaran la narració. Aquesta mantindrà el seu pols calmat però sense deturar-se. Un equilibri entre la narració pausada i una cursa de fons.



Les interpretacions són excepcionals, encapçalades per uns superba Takako Matsu. Cada gest és una mostra de sentiments, cada paraula és un text sencer. I estan emmarcades en un quadre sublim on la fotografia conjuga extraòrinàriament bé i de forma sorpresiva els suggeridor estil oriental amb el desbordant estil de videoclip amb flashbacks, situacions oníriques, i càmara lenta. S'acompanya la imatge amb una banda sonora que sinergia cada seqüència, especialment la corglaçadora cançó de Radiohed i els temes de Boris, sense desmerèixer la resta. El text, la base de tota la història, és superb. I encara millor és aconseguir l'equilibri perfecte perquè això no acabi esdevenint un desgavell pretenciós sinó una autèntica obra mestra que mostra la crudesa de la venjança i la seva vessant més realista; tan colpidorament que necessitaràs visionar-la més d'una vegada perquè acabarà enganxada a la pell de la teva ànima com un somni repetitiu o un viatge produint per un alucinogen.



A mesura que avança el metratge et sents més captivat per la pel·lícula, no pots desviar la teva atenció de la pantalla i aquesta contrucció de la venjança mitjançant la deconstrucció de l'horror s'introdueix dins teu com un líquid ascendeix per capil·laritat.



Una altra virtut de la història és que no pren partit, “només” ens mostra allò que succeix, ens obre les portes per a les reflexions, moltes, però no en tanca cap, hem d'ésser nosaltres qui ens posicionem.




Una vegada vista, gaudida i patida, hom entén que s'emportés els premis a millor pel·lícula, direcció, guió i muntatge a la 34ª edició dels premis de la cinematografia japonesa; que aquesta la triés per la cursa pels Oscar del 2010, i que allà no la seleccionessin; com tants d'altres premis i participacions a festivals que aconseguí.



Confessions (Kokuhaku) és una autèntica obra mestra que mostra la venjança més cruel i real amb una perícia mestrívola que no us hauríeu de perdre.

DIOS en persona

Us imagineu una gran cua per a realitzar un cens global on de cop i volta algú afirmés ésser Déu? Doncs aquest és el punt de partida de DIOS en persona la novel·la gràfica de Marc-Antoine Mathieu.

L'obra transita entre moments brillants i reflexions interessants. Se'ns planteja com un documental referent a tot allò que comportà aquesta arribada de Déu a la nostra vida, i com després d'uns moments d'incredulitat i d'astorament després s'inicià un procés judicial contra “la seva persona”. [En aquest moment m'heu de permetre fer un breu incís, ja que des de fa temps “treballo” en diferents versions d'un relat on es jutja Déu]

La novel·la ens mostra d'una manera bastant plausible i creïble com podria reaccionar la societat actual, si més no l'occidentalitzada, davant d'aquest adveniment. Molt interessant tot el procés, i com arriba a jugar amb el lector en el seu desenvolupament. Tot el procés és ple de reflexions científiques, filosòfiques, morals, etc. que en absolut llastren la narració fins un tour-de-force final que ens ha de fer repensar les nostres idees respecte el que se'ns ha narrat.

La trobo una obra molt interessant i molt recomanable tant per creients com per no creients, per científics com per profans en matèries doctes de ciència, filosofia, art, etc. Un còmic molt ben treballat i sorprenent.

Dos fragments de l'obra, diàlegs transcrits:

[diálogo del documental entre un sociólogo y la jefa de prensa respondiendo a la primera pregunta]

-¿Cómo se llegó a un juicio?

-(S)¡Es algo muy complicado y muy sencillo a la vez! Un cuerpo social es como un organismo vivo: sensible, frágil, vulnerable... Algunos shocks resultan a veces demasiado violentos y

-(JdP) Hablemos claro: aquello fue un trauma colectivo.

-Sí, hay que reconstruir los hechos teniendo presente el contexto de entonces. La irrupción de Dios en un mundo somnoliento, uniforme y totalmente inmóvil provocó en un primer momento la onda de choque que ya sabeos: una enorme depresión con su subsiguiente efecto Venturi. Pero cuando pasaron aquellas terribles turbulencias todo volvió a ser.. como antes.

-¡Como antes! Ahí estaba el problema. La aparición de Dios, un acontecimiento excepcional traía consigo una malísima noticia: El mundo iba a seguir tal cual, inmutable. Y eso, hubo muchos que no pudieron soportarlo.

[abogado del bufete que defendía a Dios en su proceso]

-(...) Hubo quien lo acusó de ser la causa directa de su desgracia: gente que no le había pedido nada, que deseaba no haber nacido. Querían una indemnización, igual que los misántropos, que se querellaron contra Dios con motivo de la creación del hombre. Estaban todos los que le reprochaban su incompetencia o su mala gestión, los que lo tachaban de inmovilista... de ésos sigue habiendo muchos... También estaban los que hubieran preferido que Dios siguiera existiendo... ¡Pero como antes! Lejos, en las alturas, en el cielo.

El espíritu perdido

El còmic El espíritu perdido de Gwen de Bonneval i Matthieu Bonhomme més que una novel·la gràfica és un “conte gràfic”.

Ambientada en una època més màgica i fantàstica que real que podríem circumscriure a l'edat mitjana en un lloc indeterminat (“Hi havia una vegada en un lloc molt llunyà...”) ens narra amb un descriptiu blanc i negre la lluita per discernir si un pare ha mort o si encara es troba en algun paratge d'on pot ésser rescatat.

El fill d'un senyor feudal va decidir deixar la seva vida per dedicar-se a les arts naturals, per això abandonà el castell del seu pare i junt amb la seva dona, qui no apreciava gaire aquesta nova vida, i la seva filla i el seu fill es retirà a un paratge més apartat per poder dur a terme aquesta nova existència.

La història s'inicia quan aquest home ha mort i al cap de poc, la seva vídua, contra els desigs dels seus fills, molt més propers a les “habilitats” del pare, contraurà matrimoni amb el “sheriff” local. Emperò, la seva filla sent com el seu pare la crida, ella sap que no son pare no és verament sota aquell túmul davant casa seva, així que desapareix en la seva cerca. El fill, més petit, es sent torbat i descobrirà dins seu que el seu pare no és verament mort.

I l'acompanyarem en la seva odissea, a cada passa quasi més ordalies, per trobar el seu pare...

La fantasia, com en un conte infantil o en una llegenda sorgida de la nit dels temps, ens guia de la mà fins dur-nos a paratges quasi naturals amb criatures que tal vegada hauríem somniat però no crèiem veres, i cada passa del nostre protagonista és una passa més en el camí de la comprensió de la vida per entendre que no res és allò que sembla...

Una interessant novel·la gràfica de fantasia medieval interessant per llegir i observar.

Tres sombras

Tres sombras és una bonica història presentada en forma de novel·la gràfica.

Cyril Pedrosa inicià aquest obra després que uns amics perdessin un dels seus fills petits, i aquesta és la història d'un pare que intenta lluitar contra l'aparent mort imminent del seu fill.

La vida és idíl·lica per la nostra família protagonista que viu de treballar-se la seva terra lluny de qualsevulla altre aglomeració humana. És perfecta fins que una nit tres ombres semblen presentar-se al llunyedar de la finestra del fill. Poc a poc la por que aquestes tres ombres hagin vingut amb la intenció d'endur-se la criatura farà que el pare decideixi creuar el gran riu amb el nen per evitar que les ombres els puguin trobar.

Pot semblar que el dibuix és infantil, disneynià, però aconseguix plasmar perfectament les emocions que transpiren els personatges i que el lector sent com a pròpies gràcies a un traç senzill però ple dels matisos necessaris, sense afegits. El fet és que m'ha agradat molt com juga amb el blanc i el negre i totes les seves possibilitats.

La història es desenvolupa a una velocitat adequada, tot i el llarg viatge en vaixell, per fer-nos capir cadascuna de les passes, no exclusivament físiques, sinó més aviat emocionals, que tots dos han de passar. És un viatge absolutament interior en una odissea contra la persecució més pròpia de la vida: la fugida endavant contra la mort.

 

Trobo Tres sombras una obra molt recomanable. Molt interessant, molt treballada a nivell de dibuix i amb un guió molt aconseguit que et fa gaudir de la història, tot i la seva tristor inherent i et fa que els pensaments i sensacions brollin en el teu interior.

El azul es un color cálido

Hi ha llibres que saps que t'agradaran abans de llegir-los. El azul es un color cálido (Le bleu est une couleur chaude) de Julie Maroh n'és un.

Quan sostens el llibre a les mans la seva portada ja et captiva.

Una esquena pot ésser un món infinit, ple de replecs on s'amaguen els somnis esdevinguts records i les melangies de futur. Hi ha les carícies i la pell trencada, les cicatrius i els dibuixos. Aquesta esquena és d'Emma, de qui la Clem, la nostra protagonista dirà dels seus blaus cabells:

El meu àngel blau

Blau cel

Blau riu

Font de vida

Només començar la història sents un cop de puny a l'estómac. Les quatre primeres pàgines, tot i que el cop el reps a les quatre vinyetes de la primera pàgina, esdevé la tragèdia; i, si habitualment, aquestes tragèdies inicials per narrar una història només et situen, aquí ja reps la fiblada del dolor. Un dolor que al final de l'obra et farà tant de mal que ploraràs. Ploraràs tot el dolor de la història i tot el teu propi dolor. Ploraràs, esbossant un somrís per la felicitat buscada i el record etern del instants de plaer i joia.

Passada aquesta primera presa de contacte amb la història, farem un salt en el temps fins l'octubre del 1994, el dia dotze, la nostra Clem -una vegada llegida la història tant ella com l'Emma passen a formar part de la nostra pròpia motxilla existencial- compleix quinze anys. Inicià uns diaris que anirem seguint al llarg de la història. Viurem tres anys gràcies als seus diaris. Els viurem amb un dibuix en blanc i negre ple de color i matisos, ple de detalls de llums i ombres; l'únic color serà el blau dels ulls i els cabells de l'Emma. Cent vint pàgines que viurem essent la Clem. La història està narrada de forma tan perfecte que esdevenim la jove protagonista i les seves sensacions són les nostres, els patiments ens estremeixen de dolor i els gaudis ens estremeixen de plaer. Tremolarem en veure aparèixer l'Emma, ens odiarem pel què significa i ens gaubarem en el que esdevindrà. Solcarem llegint embarcats en la nostra ànima les mars dels diaris regolfats de la Clementine.

Una el·lipsi temporal ens durà fins el final del 2008, present de la nostra història. El blanc i negre deixa pas a uns colors gairebé difosos com aquarel·les sota la pluja. Trenta pàgines per desenvolupar la catarsi final. Per mossegar-te els llavis i per sentir el plaer quan te'ls mosseguen, per acaronar i sentir l'estremiment quan t'acaronen, per sentir quan batega el cor accelerat i quan s'atura davant el temps infinit, per sentir la remor de la platja i per deixar-te bressolar per les onades eternes; per deixar d'ésser nosaltres i plorar essent Clem, per sentir tot el que Emma sent...

Ningú podria afirmar que viure és fàcil; que l'amor, la seva cerca i conquesta, no és un treball de Sísif; que l'acceptació és, de vegades i massa sovint, quelcom molt més difícil que no pas ens pensàvem; ni que els nostres somnis d'infantesa poden trencar-se en mil bocins, però entre plors i somrisos no cal que esdevinguin malsons sinó que poden ésser el descobriment d'un nou món que podria ésser la nostra terra. I sí, el blau pot ésser un color càlid...

Només puc dir que la novel·la gràfica de Julie Maroh és una autèntica joia. Una obra sublim que recomano fervorosament a tothom.

La plaça salvatge

La plaça salvatge ( Det vilda torget -1983-) de Tomas Tranströmer, en traducció de Carolina Moreno Tena, és una petita col·lecció de sublims versos; petita per la seva quantitat, però ingent per la qualitat.

Ja sigui amb breus poemes, poemes en prosa o en poemes més llargs, hi ha una subtilitat surant a cadascuna de les paraules, i una fondària amagada on pots trobar el teu reflex nedant entre les abraçades de la llum i la foscor.

Els seus versos són plens d'una intel·ligent reflexió vestida de gala la millor dolçor de la poesia. Cap paraula és sobrera i no trobes en falta cap carícia del text. Subtilitat i una realitat quasi surrealista es donen la mà per dur-nos de passeig entre els nostres propis viaranys i la natura que ens envolta. Entre la felicitat i la melangia. Sublim com la metàfora del títol...

Moltes passes entre anemones formant gargots de foc fins l'estació on uns ulls de satèl·lit escriuen la resposta a una carta mentre els records em veuen copsant la mirada de l'hivern convertint les postals negres en seminaris dels somnis.

Postludium

Jag släpar som en dragg över världens botten.

Allt fastnar som jag inte behöver.

Trött indignation, glödande resignation.

Bödlarna hämtar sten, Gud skriver i sanden.

Tysta rum.

Möblerna står flygfärdiga i månskenet.

Jag går sakta in i mig själv

genom·en skog av tomm rustningar.

Postludium

M'arrossego com un ruixó pel fons del món.

Tot el que no em cal s'hi enganxa.

Indignació cansada, resignació ardent.

Els botxins cullen les pedres, Déu escriu a la sorra.

Cambres callades.

Els mobles a punt d'aixecar el vol al clar de la lluna.

Entro lentament a dins meu

a través d'un bosc d'armadures buides.

Havent llegit aquests versos es pot entendre que se li hagi concedit el premi Nobel de Literatura l'any 2011.

Quédate para siempre

Quédate para siempre

Marta Vázquez Malleira

Una bonica portada.

És el millor de la primera novel·la de Marta Vázquez Malleira. És una obra mancada d'atractiu. Les seves 148 pàgines són un compendi d'escrits que bé podrien ésser un recull d'entrades d'un fotolog. L'estil és el d'una nena, sense cap mena de gràcia estilística i a més a més a nivell estructural és pobre.

No m'agrada ésser tan dur, però el cert és que m'ha desagradat totalment. Hi ha històries d'amors adolescents molt més treballades i interessants que aquesta novel·la. Dóna la sensació que sigui un esbós naïf, que simplement fos un esquelet per després construir la història; tot i que fins i tot així tampoc seria defensable.

I l'epíleg és molt més que prescindible. Si pretenia dotar d'humor o sarcasme, o fins i tot convertir-la en una faula moral fracassa, novament.

Una llàstima.

Unes paraules per salvar-les de la crema:

Tengo una resaca tremenda. Una resaca de amor, bueno de desamor más bien... Ya sabes.

(…) si no sabes sonreír no sabes vivir (…)

Por una vez estoy viviendo mi vida y me gusta, pero echo de menos el que alguien te alegre el día con tan sólo un mensaje, echo de menos no aliviar mi soledad en los bares y dejar el romanticismo en la última barra en la que estuve bebiendo chupitos una noche lanzándole cuatro piropos a una mujer que conocí allí mismo... Quieras o no, tener a alguien a quien amar, se echa de menos.

Una cançó que en el llibre es tractada de "temazo":



I una entrevista a l'autora en aquest enllaç.

Sílvia Pérez Cruz homenatja el seu pare

El proppassat divendres 11 de novembre de 2011 la cantant Sílvia Pérez Cruz feia un concert a la barcelonina Sala Capitol, dins del VollDamm Jazz Festival de Barcelona, que era un continuum del realitzat la vesprada anterior a Girona dins del Festival de Tardor de Catalunya Temporada Alta.

Els dos concerts eren un homenatge al seu pare, Càstor Pérez, músic i estudiós de les havaneres del qual el dia 10 es complia un any de la seva mort i el dia 11 hauria fet 56 anys. Per això la cantant de Palafrugell, possiblement la millor veu actualment a casa nostra, va decidir retre-li el millor homenatge possible: dos concerts oferint el bo i millor del seu repertori, a l'espera de la publicació del seu primer disc en solitari (amb futura presentació al Liceu).
Musicalment fou arropada per Mario Mas i Raül Fernández (Refree) a la guitarra, Joan Antoni Pich i Oriol Aymat al violoncel, Olvido Lanza al violí, Bernat Bofarull a la viola, Igor Cortadellas al corn anglès, Miquel Àngel Cordero al contrabaix iAlex Tobías a les percussions així com els integrants de Coetus a la percussió per dos temes que posaren la pell de gallina encara més i la sorpresa de la presència de Toti Soler per intepretar "He mirat aquesta terra".

Del concert no és pot fer una crònica, era una experiència sensorial única, d'un misticisme desbordant i desbordat. La seva veu, i la seva particular forma de convertir-la en art omplia tots els racons de l'espai i ens acaronava la pell mentre se'ns posava de punta de com fruïem i gaudíem estorats davant tal magnificència.

Els músics demostraren com és possible la connivència dins d'un escenari, fent que allò semblés una jam session d'emocions i sensacions plaents.

És molt difícil destacar alguns moments, però Gallo rojo, Gallo negro fou absolutament sublim, Alfonsina i el mar transmetia tota la tràgica bellesa de la situació, He mirat aquesta terra eriçava tots els teus sentits, Corrandes d'exili et feia plorar sentint la desesperació, Vestida de nit era el cim per tancar la nit...

Foren gairebé dues hores d'un gaudi extrem, el millor homenatge que es pot fer a una persona estimada.

A falta d'imatges del concert, alguns vídeos:










També us deixo:

article a El País previ als concerts
comentari respecte els concert a Ara
opinió a ElPuntAvui respecte el concert a Girona
crònica a Ara del concert a Barcelona