àngel caigut descendit a la terra, on es veié seduït per la bellesa de les dones aprenent els secrets del sexe i la depravació
dissabte, de desembre 17, 2011
El espíritu perdido
divendres, de desembre 16, 2011
Tres sombras
dilluns, de novembre 28, 2011
El azul es un color cálido
Hi ha llibres que saps que t'agradaran abans de llegir-los. El azul es un color cálido (Le bleu est une couleur chaude) de Julie Maroh n'és un.
Quan sostens el llibre a les mans la seva portada ja et captiva.
Una esquena pot ésser un món infinit, ple de replecs on s'amaguen els somnis esdevinguts records i les melangies de futur. Hi ha les carícies i la pell trencada, les cicatrius i els dibuixos. Aquesta esquena és d'Emma, de qui la Clem, la nostra protagonista dirà dels seus blaus cabells:
El meu àngel blau
Blau cel
Blau riu
Font de vida
Només començar la història sents un cop de puny a l'estómac. Les quatre primeres pàgines, tot i que el cop el reps a les quatre vinyetes de la primera pàgina, esdevé la tragèdia; i, si habitualment, aquestes tragèdies inicials per narrar una història només et situen, aquí ja reps la fiblada del dolor. Un dolor que al final de l'obra et farà tant de mal que ploraràs. Ploraràs tot el dolor de la història i tot el teu propi dolor. Ploraràs, esbossant un somrís per la felicitat buscada i el record etern del instants de plaer i joia.
Passada aquesta primera presa de contacte amb la història, farem un salt en el temps fins l'octubre del 1994, el dia dotze, la nostra Clem -una vegada llegida la història tant ella com l'Emma passen a formar part de la nostra pròpia motxilla existencial- compleix quinze anys. Inicià uns diaris que anirem seguint al llarg de la història. Viurem tres anys gràcies als seus diaris. Els viurem amb un dibuix en blanc i negre ple de color i matisos, ple de detalls de llums i ombres; l'únic color serà el blau dels ulls i els cabells de l'Emma. Cent vint pàgines que viurem essent la Clem. La història està narrada de forma tan perfecte que esdevenim la jove protagonista i les seves sensacions són les nostres, els patiments ens estremeixen de dolor i els gaudis ens estremeixen de plaer. Tremolarem en veure aparèixer l'Emma, ens odiarem pel què significa i ens gaubarem en el que esdevindrà. Solcarem llegint embarcats en la nostra ànima les mars dels diaris regolfats de la Clementine.
Una el·lipsi temporal ens durà fins el final del 2008, present de la nostra història. El blanc i negre deixa pas a uns colors gairebé difosos com aquarel·les sota la pluja. Trenta pàgines per desenvolupar la catarsi final. Per mossegar-te els llavis i per sentir el plaer quan te'ls mosseguen, per acaronar i sentir l'estremiment quan t'acaronen, per sentir quan batega el cor accelerat i quan s'atura davant el temps infinit, per sentir la remor de la platja i per deixar-te bressolar per les onades eternes; per deixar d'ésser nosaltres i plorar essent Clem, per sentir tot el que Emma sent...
Ningú podria afirmar que viure és fàcil; que l'amor, la seva cerca i conquesta, no és un treball de Sísif; que l'acceptació és, de vegades i massa sovint, quelcom molt més difícil que no pas ens pensàvem; ni que els nostres somnis d'infantesa poden trencar-se en mil bocins, però entre plors i somrisos no cal que esdevinguin malsons sinó que poden ésser el descobriment d'un nou món que podria ésser la nostra terra. I sí, el blau pot ésser un color càlid...
Només puc dir que la novel·la gràfica de Julie Maroh és una autèntica joia. Una obra sublim que recomano fervorosament a tothom.
dijous, de novembre 24, 2011
La plaça salvatge

La plaça salvatge ( Det vilda torget -1983-) de Tomas Tranströmer, en traducció de Carolina Moreno Tena, és una petita col·lecció de sublims versos; petita per la seva quantitat, però ingent per la qualitat.
Ja sigui amb breus poemes, poemes en prosa o en poemes més llargs, hi ha una subtilitat surant a cadascuna de les paraules, i una fondària amagada on pots trobar el teu reflex nedant entre les abraçades de la llum i la foscor.
Els seus versos són plens d'una intel·ligent reflexió vestida de gala la millor dolçor de la poesia. Cap paraula és sobrera i no trobes en falta cap carícia del text. Subtilitat i una realitat quasi surrealista es donen la mà per dur-nos de passeig entre els nostres propis viaranys i la natura que ens envolta. Entre la felicitat i la melangia. Sublim com la metàfora del títol...
Moltes passes entre anemones formant gargots de foc fins l'estació on uns ulls de satèl·lit escriuen la resposta a una carta mentre els records em veuen copsant la mirada de l'hivern convertint les postals negres en seminaris dels somnis.
Postludium
Jag släpar som en dragg över världens botten.
Allt fastnar som jag inte behöver.
Trött indignation, glödande resignation.
Bödlarna hämtar sten, Gud skriver i sanden.
Tysta rum.
Möblerna står flygfärdiga i månskenet.
Jag går sakta in i mig själv
genom·en skog av tomm rustningar.
Postludium
M'arrossego com un ruixó pel fons del món.
Tot el que no em cal s'hi enganxa.
Indignació cansada, resignació ardent.
Els botxins cullen les pedres, Déu escriu a la sorra.
Cambres callades.
Els mobles a punt d'aixecar el vol al clar de la lluna.
Entro lentament a dins meu
a través d'un bosc d'armadures buides.
Havent llegit aquests versos es pot entendre que se li hagi concedit el premi Nobel de Literatura l'any 2011.
dilluns, de novembre 21, 2011
Quédate para siempre

Quédate para siempre
Marta Vázquez Malleira
Una bonica portada.
És el millor de la primera novel·la de Marta Vázquez Malleira. És una obra mancada d'atractiu. Les seves 148 pàgines són un compendi d'escrits que bé podrien ésser un recull d'entrades d'un fotolog. L'estil és el d'una nena, sense cap mena de gràcia estilística i a més a més a nivell estructural és pobre.
No m'agrada ésser tan dur, però el cert és que m'ha desagradat totalment. Hi ha històries d'amors adolescents molt més treballades i interessants que aquesta novel·la. Dóna la sensació que sigui un esbós naïf, que simplement fos un esquelet per després construir la història; tot i que fins i tot així tampoc seria defensable.
I l'epíleg és molt més que prescindible. Si pretenia dotar d'humor o sarcasme, o fins i tot convertir-la en una faula moral fracassa, novament.
Una llàstima.
Tengo una resaca tremenda. Una resaca de amor, bueno de desamor más bien... Ya sabes.
(…) si no sabes sonreír no sabes vivir (…)
Por una vez estoy viviendo mi vida y me gusta, pero echo de menos el que alguien te alegre el día con tan sólo un mensaje, echo de menos no aliviar mi soledad en los bares y dejar el romanticismo en la última barra en la que estuve bebiendo chupitos una noche lanzándole cuatro piropos a una mujer que conocí allí mismo... Quieras o no, tener a alguien a quien amar, se echa de menos.
Una cançó que en el llibre es tractada de "temazo":
I una entrevista a l'autora en aquest enllaç.
divendres, de novembre 18, 2011
Sílvia Pérez Cruz homenatja el seu pare


El proppassat divendres 11 de novembre de 2011 la cantant Sílvia Pérez Cruz feia un concert a la barcelonina Sala Capitol, dins del VollDamm Jazz Festival de Barcelona, que era un continuum del realitzat la vesprada anterior a Girona dins del Festival de Tardor de Catalunya Temporada Alta.
Els dos concerts eren un homenatge al seu pare, Càstor Pérez, músic i estudiós de les havaneres del qual el dia 10 es complia un any de la seva mort i el dia 11 hauria fet 56 anys. Per això la cantant de Palafrugell, possiblement la millor veu actualment a casa nostra, va decidir retre-li el millor homenatge possible: dos concerts oferint el bo i millor del seu repertori, a l'espera de la publicació del seu primer disc en solitari (amb futura presentació al Liceu).
Musicalment fou arropada per Mario Mas i Raül Fernández (Refree) a la guitarra, Joan Antoni Pich i Oriol Aymat al violoncel, Olvido Lanza al violí, Bernat Bofarull a la viola, Igor Cortadellas al corn anglès, Miquel Àngel Cordero al contrabaix iAlex Tobías a les percussions així com els integrants de Coetus a la percussió per dos temes que posaren la pell de gallina encara més i la sorpresa de la presència de Toti Soler per intepretar "He mirat aquesta terra".
Del concert no és pot fer una crònica, era una experiència sensorial única, d'un misticisme desbordant i desbordat. La seva veu, i la seva particular forma de convertir-la en art omplia tots els racons de l'espai i ens acaronava la pell mentre se'ns posava de punta de com fruïem i gaudíem estorats davant tal magnificència.
Els músics demostraren com és possible la connivència dins d'un escenari, fent que allò semblés una jam session d'emocions i sensacions plaents.
És molt difícil destacar alguns moments, però Gallo rojo, Gallo negro fou absolutament sublim, Alfonsina i el mar transmetia tota la tràgica bellesa de la situació, He mirat aquesta terra eriçava tots els teus sentits, Corrandes d'exili et feia plorar sentint la desesperació, Vestida de nit era el cim per tancar la nit...
Foren gairebé dues hores d'un gaudi extrem, el millor homenatge que es pot fer a una persona estimada.
A falta d'imatges del concert, alguns vídeos:
També us deixo:
article a El País previ als concerts
comentari respecte els concert a Ara
opinió a ElPuntAvui respecte el concert a Girona
crònica a Ara del concert a Barcelona
dijous, de novembre 17, 2011
atreverse a soñar

Acabo de leer la dedicatoria que en esta libreta ha escrito Ismael Serrano, y más allá de la ternura del admirador hacia el ídolo, me quedo con la verdad absoluta que transmite: la primera vez que nos atrevimos a soñar.
Porqué sí, hay que atreverse a soñar, hay que ser consciente que es una aventura, que quien decide soñar decide asumir un riesgo, porque quien se atreve a adentrarse en los sueños puede acabar convírtiéndose en un guerrillero por un mundo mejor.
Podemos imaginar que la luna brillará con tal fulgor que las noches, además de acoger los paraísos para bebedores y amantes, mentirosos compulsivos en aras de la libertad de la vida, podría albergar el amanecer de todas las playas de la felicidad.
Si nos atrevemos a soñar podemos convertir el amor en la realidad del instante eterno, hacer infinita la ínfima parte del universo que somos. Si nos atrevemos a soñar podemos convertir las estrellas fugaces en nuestras cabalgaduras y llevarnos más allá de lontananza del horizonte. Si nos atrevemos a soñar podremos conseguir despertarnos en un mundo nuevo donde los sueños nos sonrían a cada paso.
Atreverse a soñar no es dejarse mecer por las olas en los brazos de Morfeo, no, no sólo es eso. Atreverse a soñar es una caricia a un corazón falto de amor, es una sonrisa a un alma falta de esperanza, es una mirada cómplice a un héroe que todavía no sabe que lo es; atreverse a soñar es tender una mano cuando no existe puente para cruzar el río, es entregar las alas a quien no sabe que existe un mundo más allá de las arenas movedizas, es entregar la luz del sol e primavera a quien ha vivido recluído en la oscuridad del calabozo. Atreverse a soñar es creer que sólo nos pueden atenazar aquellas cadenas que nosotros mismos nos impongamos y que somos capaces de cortar cualquier atadura a toda prisión.
Gracias Ismael por aquella primera noche de sueños y por todas las veladas que la han seguido y por todas las que vendrán: la verdad está en los sueños y algún día conseguiremos abrirle las puertas a la realidad.
Gracias a todas las personas que me permiten seguir soñando...
imágenes: El sueño, Henri Matisse, colección particular
El sueño (también conocida como La hamaca), Gustave Courbet, Fundación oskar Reinhart, winterthur, Suiza
divendres, de novembre 11, 2011
La voz dormida (la pel·lícula)
Benito Zambrano ha dirigit la versió cinematogràfica.

La història es centra en els personatges de Pepita i la Tensi, deixant en part la resta de dones tancades al Penal de Ventas. Cal entendre que dur una novel·la a la pantalla implica un canvi de registre i que no es pot abarcar sempre tota la trama original.
Pepita és una jove cordobesa sense filiacions polítiques que arriba per estar a prop de la seva germana Tensi, embarassada a la presó i pendent encara de judici i amb el marit perdut per la serra tractant de mantenir viva la lluita.
La història ens mostra la terrible vida de les dones a les pressons franquistes. I, tanmateix, ens mostra, gràcies als seus personatges i la gent que les envolta la grandària i grandesa del cor humà.
Personalment crec que la versió hagués agradat a la Dulce Chacón, potser hagués estat una mica diferent, si ella hagués pogut participar, però crec que és una molt reeixida versió.
Hi ha qui criticarà el fet que hi hagi una nova pel·lícula respecte la Guerra Civil Espanyola, però crec que aquestes obres són absolutament necessàries, perquè no podem oblidar allò que succeí, perquè la història fou la que fou i perquè no podem permetre que es visqui amb una mena de "Llei de punt final".
També hi haurà qui critacarà el film per maniqueïsta. Discrepo. I ho faig perquè no crec que el suposat maniqueïsme, no és tal, no m'ho sembla. Algú pot dubtar de la veracitat d'allò que s'està mostrant. Això seria cinisme.
De la pe·lícula el més destacable són les interpretacions de les dues protagonistes, especialment d'Inma León (no m'estranya la Concha de Oro a Donostia). Ambdues doten els personatges de la versemblança per fer que la història travessi la pantalla.
Una història que es veu reforçada per les altres presses. El record que tinc del llibre és més centrat en la vida de les internes, crec que l'adaptació és la correcta per al medi cinematogràfic.
Vull deixar constància d'un fet: ahir fou la primera vegada que plorava dins d'un cinema. Amb Mi vida sin mí vaig tenir una plorera interna ingent, potser un minut més de metratge i encara seria a la sala plorant, però vaig acabar contenint-me amb un dolorós nus a les vísceres i els ulls humidament tremolosos. Ahir no em fou possible (tampoc vaig intentar evitar-ho) contenir les llàgrimes.
Sento la nana i encara la pell se'm posa de gallina i els ulls em tremolen:
Un deixo un llistat d'enllaços a crítiques:
rtve
fotogramas
videodromo
laguiadelocio
elpais
Etiquetes
Dades personals
- Natxo
- Bangor, Gwyned / Cymru, United Kingdom
- mai m'ha agradat parlar de mi mateix, així que millor visiteu aquesta "definició"











