atreverse a soñar

Acabo de leer la dedicatoria que en esta libreta ha escrito Ismael Serrano, y más allá de la ternura del admirador hacia el ídolo, me quedo con la verdad absoluta que transmite: la primera vez que nos atrevimos a soñar.

Porqué sí, hay que atreverse a soñar, hay que ser consciente que es una aventura, que quien decide soñar decide asumir un riesgo, porque quien se atreve a adentrarse en los sueños puede acabar convírtiéndose en un guerrillero por un mundo mejor.

Podemos imaginar que la luna brillará con tal fulgor que las noches, además de acoger los paraísos para bebedores y amantes, mentirosos compulsivos en aras de la libertad de la vida, podría albergar el amanecer de todas las playas de la felicidad.

Si nos atrevemos a soñar podemos convertir el amor en la realidad del instante eterno, hacer infinita la ínfima parte del universo que somos. Si nos atrevemos a soñar podemos convertir las estrellas fugaces en nuestras cabalgaduras y llevarnos más allá de lontananza del horizonte. Si nos atrevemos a soñar podremos conseguir despertarnos en un mundo nuevo donde los sueños nos sonrían a cada paso.

Atreverse a soñar no es dejarse mecer por las olas en los brazos de Morfeo, no, no sólo es eso. Atreverse a soñar es una caricia a un corazón falto de amor, es una sonrisa a un alma falta de esperanza, es una mirada cómplice a un héroe que todavía no sabe que lo es; atreverse a soñar es tender una mano cuando no existe puente para cruzar el río, es entregar las alas a quien no sabe que existe un mundo más allá de las arenas movedizas, es entregar la luz del sol e primavera a quien ha vivido recluído en la oscuridad del calabozo. Atreverse a soñar es creer que sólo nos pueden atenazar aquellas cadenas que nosotros mismos nos impongamos y que somos capaces de cortar cualquier atadura a toda prisión.

Gracias Ismael por aquella primera noche de sueños y por todas las veladas que la han seguido y por todas las que vendrán: la verdad está en los sueños y algún día conseguiremos abrirle las puertas a la realidad.

Gracias a todas las personas que me permiten seguir soñando...

imágenes: El sueño, Henri Matisse, colección particular

El sueño (también conocida como La hamaca), Gustave Courbet, Fundación oskar Reinhart, winterthur, Suiza

La voz dormida (la pel·lícula)

La voz dormida és una meravellosa novel·la de l'escriptora Dulce Chacón. Des del moment que la vaig llegir em vaig sentir captivat per aquesta crua història.

Benito Zambrano ha dirigit la versió cinematogràfica.



La història es centra en els personatges de Pepita i la Tensi, deixant en part la resta de dones tancades al Penal de Ventas. Cal entendre que dur una novel·la a la pantalla implica un canvi de registre i que no es pot abarcar sempre tota la trama original.



Pepita és una jove cordobesa sense filiacions polítiques que arriba per estar a prop de la seva germana Tensi, embarassada a la presó i pendent encara de judici i amb el marit perdut per la serra tractant de mantenir viva la lluita.

La història ens mostra la terrible vida de les dones a les pressons franquistes. I, tanmateix, ens mostra, gràcies als seus personatges i la gent que les envolta la grandària i grandesa del cor humà.




Personalment crec que la versió hagués agradat a la Dulce Chacón, potser hagués estat una mica diferent, si ella hagués pogut participar, però crec que és una molt reeixida versió.

Hi ha qui criticarà el fet que hi hagi una nova pel·lícula respecte la Guerra Civil Espanyola, però crec que aquestes obres són absolutament necessàries, perquè no podem oblidar allò que succeí, perquè la història fou la que fou i perquè no podem permetre que es visqui amb una mena de "Llei de punt final".

També hi haurà qui critacarà el film per maniqueïsta. Discrepo. I ho faig perquè no crec que el suposat maniqueïsme, no és tal, no m'ho sembla. Algú pot dubtar de la veracitat d'allò que s'està mostrant. Això seria cinisme.

De la pe·lícula el més destacable són les interpretacions de les dues protagonistes, especialment d'Inma León (no m'estranya la Concha de Oro a Donostia). Ambdues doten els personatges de la versemblança per fer que la història travessi la pantalla.

Una història que es veu reforçada per les altres presses. El record que tinc del llibre és més centrat en la vida de les internes, crec que l'adaptació és la correcta per al medi cinematogràfic.


Vull deixar constància d'un fet: ahir fou la primera vegada que plorava dins d'un cinema. Amb Mi vida sin mí vaig tenir una plorera interna ingent, potser un minut més de metratge i encara seria a la sala plorant, però vaig acabar contenint-me amb un dolorós nus a les vísceres i els ulls humidament tremolosos. Ahir no em fou possible (tampoc vaig intentar evitar-ho) contenir les llàgrimes.


Sento la nana i encara la pell se'm posa de gallina i els ulls em tremolen:




Un deixo un llistat d'enllaços a crítiques:

rtve

fotogramas

videodromo

laguiadelocio

elpais

Por nuestra cuenta

We Are on Our Own (Por nuestra cuenta) és la novel·la gràfica amb la que Miriam Katin ens narra els seus records de la fi de la II Guerra Mundial. La seva mare, Esther Levy, es veu obligada l'any 1944 a abandonar Budapest. Després d'haver d'entregar el gos, fer un inventari de les seves pertinences i entregar-la junt amb el pis de lloger als nazis decideix fingir el seu suïcidi, junt amb el de la seva filla, al riu per poder fugir cap a l'interior del país sense deixar rastre patint pel seu marit, capficat en el bell mig de la batalla.

La història ens narra les dures vivències d'aquesta parella de mare i filla en una fugida cap endavant amb la por de l'exèrcit nazi al voltant. És el procès d'exorcizar els dimonis interiors de l'autora, però que ens permet als lectors tornar a descobrir les penúries que hagueren de passar certes persones durant una molt fosca etapa de la història de la humanitat.

Aquesta foscor que l'autora il·lustra perfectament a les primeres vinyetes de la història.






El dibuix de Miriam Katin sembla fet d'esboços, però és perfectament expressiu de la duresa viscuda, dels sofriments patits, així com els moments d'esperança. La història està narrada des de la perspectiva infantil, incapaç -ella no ho sap, però la seva mare i qualsevol adult tampoc podria- comprendre allò que succeix al seu voltant. No entendrà els motius que les obliguen a fugir, per què s'ha mare ha de cremar Déu, per què s'ha mare haurà de fer "aquelles coses" amb aquell soldat que "sembla un bon home", etc. La senzillesa del dibuix i la seva exposició narrativa no ens ha de fer perdre el nord davant d'una dura història narrada per ésser comprensible a tothom.




Aquesta lluita constant de les dues per sobreviure on la fam, la por, la tristor, la foscor moral faran que la nena cregui que s'ha mare a hagut de matar Déu. Totes les seves vivències la duran a un ateïsme adult que la predispossarà envers qualssevol dels tipus de segregacionisme.



Trobo que és una interessant novel·la gràfica. Recomanable.

Píldoras azules

Llegeix-lo.

Ah, que no t'agrada llegir còmics o novel·les gràfiques... Llegeix-lo.

Crec que és una lectura obligatòria, des dels instituts fins als geriàtrics.

Píldoras azules de Frederick Peeters ens parla dels sentiments, de l'amor, de la por en els temps de la SIDA. Ens narra en primera persona com acaba vivint amb la persona de la seva vida, una noia jove seropositiva mare d'un nen de tres anys també portador del HIV.

Afortunadament, i això és el que fa gran aquesta obra, no pretén esdevenir un drama moralista, o fer una comèdia fàcil; simplement ens mostra els moments quotidians. Viurem amb ells moments divertits i sentirem la sensualitat a flor de pell i patirem quan les pors els tenallin. Perquè si una cosa respira l'obra és sinceritat; no pel fet d'ésser autobiogràfica, sinó per la seva senzillesa i la seva pròpia essència.

Viurem com el Fred, a mesura que avança la seva relació amb la Cati no és que deixi de fer-se preguntes (la conversa amb el Mamut és absolutament sublim!), sinó que va trobant respostes, i tot i que en sorgeixen de noves, t'adones que és un camí fet vers l'hortizó no una fugida cap endavant.

Mai, cap relació de parella és fàcil, però com totes les històries que funcionen, aquesta vivència, narrada en un pulcre blanc i negre, és versemblant amb els seus moments, tendres, durs, sensuals i la seva quotidianitat, on la malaltia no és l'eix vertebrador sinó un element més de la relació de parella.

Tal i com mostra la portada, vinyeta de l'interior de l'història, quan hom troba la seva parella ideal es viatja en una barca on la resta del món desapareix.

De l'expressió de les persones (avui tacarem... V)

Abans de ficar-me al llit a dormir vaig, afortunadament, ensopegar amb la següent màxima del gran escriptor francès Marcel Proust:

Uno se expresa como la gente de su clase mental, no la de su casta originaria.

Sembla ésser que és una frase de Le Côté de Guermantes (À la recherche du temps perdu).Crec que és un gran veritat i que amaga tanta saviesa que necessitava compartir-la.

imatge: La primera paraula clara de Max Ernst al Kunstammlung. Nordrhein-Westfalen. Düsseldorf.

Closer

Avui vaig a revisitar una pel·lícula:

Closer és una bona pel·lícula. Es nota molt que originàriament era un text teatral, les escenes són una seqüència de quadres teatrals on la paraula és la protagonista; emperò, no és cap retret, és una descripció d'una, en aquest cas, virtut, fet d'importància cabdal és que la versió sigui escrita pel propi autor teatral (Patrick Marber)

Quatre personatges, grans molt bones actuacions, desconeguts entre ells que jugaran el perillós joc de conèixer-se i entrellaçar les seves vides creant vincles i relacions.

La pel·lícula s'inicia sota la bonica cançó The blowers daughter mentre de la broma que és la munió de gent caminant pels carrers d'una ciutat sorgeix una preciosa lluent Natalie Portman i un guapo i atractiu Jude Law. Pot l'amor nàixer a primera vista? Per un somrís? Pot ésser un accident?

Hello, stranger.

Potser les vides no són sinó voltes en espiral al voltant d'un centre oscil·lant, tal vegada l'amor, la necessitat de pertànyer algú o la por a la soledat? Som quelcom més que animals?

Arran d'aquest incident, accident?, inicial, quatre vides començaran a entortolligar-se. Quatre desconeguts que només es coneixen a ells mateixes començaran a relacionar-se i a descobrir, i tal vegada compartir, els costats més lluminosos i foscos de les relacions humanes: les carícies i les paraules, els silencis i el sexe, les mirades i els encontres, les nits i els dies, les ferides i les llepades...

L'obra en global és potent, la direcció i el muntatge són les que requereix la pel·lícula per esdevenir bona, el guió és molt bo amb alguns moments realment brillants i unes interpretacions molt aconseguides; especialment cal destacar les de Natalie Portman i Clive Owen, justos guanyadors del Golden Globe i nominats als Oscar. Hi ha algunes escenes sublims.

Una gran pel·lícula per veure sol i acompanyat i reveure-la algunes vedages. M'hagués agradat molt poder veure l'obra teatral...

Comentaris a La Butaca

Chicago (el musical)

Vaig tenir la fortuna d'aconseguir dues entrades gratuïtes per veure, a platea, l'obra Chicago. Val a dir que tot i no ésser el musical el meu estil predilecte de teatre, és un tipus que pot agradar-me força.

Chicago fou tota una decepció. Hom pot salvar la música en directe, tot un espectacle i dos quadres escènics. La resta, una estafa; especialment, considerant els preus que es demanen per les entrades. Així que la publicitat que afirma “Es un crimen perdérselo” no té gaire clar què és realment el crim.

Des del primer moment l'obra no aconsegueix atrapar-te. Ja comproves que gairebé la totalitat de l'escenari és per a la banda; però no has vingut per veure una successió de peces musicals, has vingut a veure una obra de teatre. La història és plana i tota la primera part repetitiva acaba fent-se monòtona; salvaria el número que fan les sis presses. Respecte la segona part, on salvaria l'escena del judici, tampoc aporta gaire res més.

Voldria deixar clar que no estic criticant la tasca de l'elenc, força correcte, estic valorant negativament el concepte de l'obra. Hi haurà qui em dirà que, no en sóc coneixedor del fet, l'obra és així, no és problema de l'adaptació. Essent aquesta la realitat, em mantindria en la meva opinió.

Entenc plenament a tothom que sortí avorrit de la representació, tot i que cal reconèixer que musicalment, sonorament, és una proposta interessant, que a nivell teatral fa aigües per tot arreu.

El conte (manifest) de la Cultura Popular i Tradicional de Barcelona

El passat diumenge, Diada Nacional de Catalunya, fou un dia important en la història de la cultura popular i tradicional d'arrel barcelonina. Les entitats que conformen aquesta peça fonamental de la nostra cultura donaven de forma conjuunta el tret de sortida de les Festes de la Mercè 2011.

Per primera vegada això esdevenia d'aquesta manera. Gràcies a la llavor plantada per "cinc boigs amics" una vella senda torna a ésser un objectiu per ésser caminada.

Aprofitant el desè concert de música tradicional que acompanya la plantada de gegants, aquesta vegada amenitzada per Safolk, es procedí a l'acte conjunt simbolitzat amb la rúbrica d'un pilar de quatre aixecat pels Castellers de Barcelona i el ball dels Gegants de la Ciutat. A més, es procedí a llegir un manifest en forma, gairebé exclusiva, de conte (ulteriorment, esperem, veurà la llum el conte íntegre). Arran de la idea de les cinc persones que hem exercit de catalitzadors, Josep Maria Blanes, Toni Lucena, Toni Mendieta, Jordi Ullate i un servidor, vaig tenir l'honor de redactar, i poder llegir el manifest, del que us deixo còpia:

“Temps era temps la ciutat de Barcelona havia estat la capital del món, si més no, de la Mediterrània, i, com tota gran ciutat, havia generat la seva cultura i les seves tradicions...” Així diu la inscripció d'entrada al Museu Popular Barceloní. Davant les seves portes una gernació espera per descobrir quin és el seu passat i quina se suposa que era la seva cultura.

Al travessar el llindar i després d'uns instants de foscor se sent un “Que comenci la festa!” seguit d'un audiovisual d'un castell de focs artificials. “Filleta,” diu l'ancià “així s'encetaven les Festes de la Mercè, quan encara es podien fer festes al carrer”. Seguint el recorregut per l'exposició els visitants del museu podran (re)descobrir músiques i cançons, danses i balls, així com els diferents elements que conformaven la tradició; d’aquesta manera recordaran com la ciutadania gaudia i vibrava essent partícip de la creació de la festa i les activitats culturals. Tal i com aquest ancià li ho explica a la seva néta, totes aquelles persones que visqueren aquells dies i nits de glòria de la ciutat comtal, recordaran quan la cultura era a les mans de la gent.

Molts texts, imatges i sons il·lustren com era aquell passat no tan llunyà. Fins i tot al final del recorregut, en els jardins de l'edifici, podran veure un tast mitjançant la recreació de les diferents activitats que es duien a terme.

Avui, Diada Nacional de Catalunya, ens trobem a la Casa de la Caritat ciutadans i ciutadanes que estimem la nostra cultura popular i tradicional d'arrel barcelonina, davant de les festes majors d'estiu de la ciutat, per mostrar com els diferents àmbits d'aquesta cultura podem treballar plegats. Perquè creiem que són més els motius que ens uneixen que no pas els que ens separen. Tots plegats som el cor de la festa i la celebració. Perquè units podem fer el camí i podem arribar allà on ens proposem.

Aquest projecte cerca la unitat perquè només amb i des d’ella aconseguirem que aquest conte continuï essent ficció i que no esdevingui realitat que ens condemnin a una reserva fictícia en un parc temàtic.

Som escola. Som cultura!

Som la cultura popular i tradicional de Barcelona.