We Are on Our Own (Por nuestra cuenta) és la novel·la gràfica amb la que Miriam Katin ens narra els seus records de la fi de la II Guerra Mundial. La seva mare, Esther Levy, es veu obligada l'any 1944 a abandonar Budapest. Després d'haver d'entregar el gos, fer un inventari de les seves pertinences i entregar-la junt amb el pis de lloger als nazis decideix fingir el seu suïcidi, junt amb el de la seva filla, al riu per poder fugir cap a l'interior del país sense deixar rastre patint pel seu marit, capficat en el bell mig de la batalla.
La història ens narra les dures vivències d'aquesta parella de mare i filla en una fugida cap endavant amb la por de l'exèrcit nazi al voltant. És el procès d'exorcizar els dimonis interiors de l'autora, però que ens permet als lectors tornar a descobrir les penúries que hagueren de passar certes persones durant una molt fosca etapa de la història de la humanitat.
Aquesta foscor que l'autora il·lustra perfectament a les primeres vinyetes de la història.
El dibuix de Miriam Katin sembla fet d'esboços, però és perfectament expressiu de la duresa viscuda, dels sofriments patits, així com els moments d'esperança. La història està narrada des de la perspectiva infantil, incapaç -ella no ho sap, però la seva mare i qualsevol adult tampoc podria- comprendre allò que succeix al seu voltant. No entendrà els motius que les obliguen a fugir, per què s'ha mare ha de cremar Déu, per què s'ha mare haurà de fer "aquelles coses" amb aquell soldat que "sembla un bon home", etc. La senzillesa del dibuix i la seva exposició narrativa no ens ha de fer perdre el nord davant d'una dura història narrada per ésser comprensible a tothom.
Aquesta lluita constant de les dues per sobreviure on la fam, la por, la tristor, la foscor moral faran que la nena cregui que s'ha mare a hagut de matar Déu. Totes les seves vivències la duran a un ateïsme adult que la predispossarà envers qualssevol dels tipus de segregacionisme.
Trobo que és una interessant novel·la gràfica. Recomanable.
Ah, que no t'agrada llegir còmics o novel·les gràfiques... Llegeix-lo.
Crec que és una lectura obligatòria, des dels instituts fins als geriàtrics.
Píldoras azules de Frederick Peeters ens parla dels sentiments, de l'amor, de la por en els temps de la SIDA. Ens narra en primera persona com acaba vivint amb la persona de la seva vida, una noia jove seropositiva mare d'un nen de tres anys també portador del HIV.
Afortunadament, i això és el que fa gran aquesta obra, no pretén esdevenir un drama moralista, o fer una comèdia fàcil; simplement ens mostra els moments quotidians. Viurem amb ells moments divertits i sentirem la sensualitat a flor de pell i patirem quan les pors els tenallin. Perquè si una cosa respira l'obra és sinceritat; no pel fet d'ésser autobiogràfica, sinó per la seva senzillesa i la seva pròpia essència.
Viurem com el Fred, a mesura que avança la seva relació amb la Cati no és que deixi de fer-se preguntes (la conversa amb el Mamut és absolutament sublim!), sinó que va trobant respostes, i tot i que en sorgeixen de noves, t'adones que és un camí fet vers l'hortizó no una fugida cap endavant.
Mai, cap relació de parella és fàcil, però com totes les històries que funcionen, aquesta vivència, narrada en un pulcre blanc i negre, és versemblant amb els seus moments, tendres, durs, sensuals i la seva quotidianitat, on la malaltia no és l'eix vertebrador sinó un element més de la relació de parella.
Tal i com mostra la portada, vinyeta de l'interior de l'història, quan hom troba la seva parella ideal es viatja en una barca on la resta del món desapareix.
Abans de ficar-me al llit a dormir vaig, afortunadament, ensopegar amb la següent màxima del gran escriptor francès Marcel Proust:
Uno se expresa como la gente de su clase mental, no la de su casta originaria.
Sembla ésser que és una frase de Le Côté de Guermantes (À la recherche du temps perdu).Crec que és un gran veritat i que amaga tanta saviesa que necessitava compartir-la.
imatge: La primera paraula clara de Max Ernst al Kunstammlung. Nordrhein-Westfalen. Düsseldorf.
Closer és una bona pel·lícula. Es nota molt que originàriament era un text teatral, les escenes són una seqüència de quadres teatrals on la paraula és la protagonista; emperò, no és cap retret, és una descripció d'una, en aquest cas, virtut, fet d'importància cabdal és que la versió sigui escrita pel propi autor teatral (Patrick Marber)
Quatre personatges, grans molt bones actuacions, desconeguts entre ells que jugaran el perillós joc de conèixer-se i entrellaçar les seves vides creant vincles i relacions.
La pel·lícula s'inicia sota la bonica cançó The blowers daughter mentre de la broma que és la munió de gent caminant pels carrers d'una ciutat sorgeix una preciosa lluent Natalie Portman i un guapo i atractiu Jude Law. Pot l'amor nàixer a primera vista? Per un somrís? Pot ésser un accident?
Hello, stranger.
Potser les vides no són sinó voltes en espiral al voltant d'un centre oscil·lant, tal vegada l'amor, la necessitat de pertànyer algú o la por a la soledat? Som quelcom més que animals?
Arran d'aquest incident, accident?, inicial, quatre vides començaran a entortolligar-se. Quatre desconeguts que només es coneixen a ells mateixes començaran a relacionar-se i a descobrir, i tal vegada compartir, els costats més lluminosos i foscos de les relacions humanes: les carícies i les paraules, els silencis i el sexe, les mirades i els encontres, les nits i els dies, les ferides i les llepades...
L'obra en global és potent, la direcció i el muntatge són les que requereix la pel·lícula per esdevenir bona, el guió és molt bo amb alguns moments realment brillants i unes interpretacions molt aconseguides; especialment cal destacar les de Natalie Portman i Clive Owen, justos guanyadors del Golden Globe i nominats als Oscar. Hi ha algunes escenes sublims.
Una gran pel·lícula per veure sol i acompanyat i reveure-la algunes vedages. M'hagués agradat molt poder veure l'obra teatral...
Vaig tenir la fortuna d'aconseguir dues entrades gratuïtes per veure, a platea, l'obra Chicago. Val a dir que tot i no ésser el musical el meu estil predilecte de teatre, és un tipus que pot agradar-me força.
Chicago fou tota una decepció. Hom pot salvar la música en directe, tot un espectacle i dos quadres escènics. La resta, una estafa; especialment, considerant els preus que es demanen per les entrades. Així que la publicitat que afirma “Es un crimen perdérselo” no té gaire clar què és realment el crim.
Des del primer moment l'obra no aconsegueix atrapar-te. Ja comproves que gairebé la totalitat de l'escenari és per a la banda; però no has vingut per veure una successió de peces musicals, has vingut a veure una obra de teatre. La història és plana i tota la primera part repetitiva acaba fent-se monòtona; salvaria el número que fan les sis presses. Respecte la segona part, on salvaria l'escena del judici, tampoc aporta gaire res més.
Voldria deixar clar que no estic criticant la tasca de l'elenc, força correcte, estic valorant negativament el concepte de l'obra. Hi haurà qui em dirà que, no en sóc coneixedor del fet, l'obra és així, no és problema de l'adaptació. Essent aquesta la realitat, em mantindria en la meva opinió.
Entenc plenament a tothom que sortí avorrit de la representació, tot i que cal reconèixer que musicalment, sonorament, és una proposta interessant, que a nivell teatral fa aigües per tot arreu.
El passat diumenge, Diada Nacional de Catalunya, fou un dia important en la història de la cultura popular i tradicional d'arrel barcelonina. Les entitats que conformen aquesta peça fonamental de la nostra cultura donaven de forma conjuunta el tret de sortida de les Festes de la Mercè 2011.
Per primera vegada això esdevenia d'aquesta manera. Gràcies a la llavor plantada per "cinc boigs amics" una vella senda torna a ésser un objectiu per ésser caminada.
Aprofitant el desè concert de música tradicional que acompanya la plantada de gegants, aquesta vegada amenitzada per Safolk, es procedí a l'acte conjunt simbolitzat amb la rúbrica d'un pilar de quatre aixecat pels Castellers de Barcelona i el ball dels Gegants de la Ciutat. A més, es procedí a llegir un manifest en forma, gairebé exclusiva, de conte (ulteriorment, esperem, veurà la llum el conte íntegre). Arran de la idea de les cinc persones que hem exercit de catalitzadors, Josep Maria Blanes, Toni Lucena, Toni Mendieta, Jordi Ullate i un servidor, vaig tenir l'honor de redactar, i poder llegir el manifest, del que us deixo còpia:
“Temps era temps la ciutat de Barcelona havia estat la capital del món, si més no, de la Mediterrània, i, com tota gran ciutat, havia generat la seva cultura i les seves tradicions...” Així diu la inscripció d'entrada al Museu Popular Barceloní. Davant les seves portes una gernació espera per descobrir quin és el seu passat i quina se suposa que era la seva cultura.
Al travessar el llindar i després d'uns instants de foscor se sent un “Que comenci la festa!” seguit d'un audiovisual d'un castell de focs artificials. “Filleta,” diu l'ancià “així s'encetaven les Festes de la Mercè, quan encara es podien fer festes al carrer”. Seguint el recorregut per l'exposició els visitants del museu podran (re)descobrir músiques i cançons, danses i balls, així com els diferents elements que conformaven la tradició; d’aquesta manera recordaran com la ciutadania gaudia i vibrava essent partícip de la creació de la festa i les activitats culturals. Tal i com aquest ancià li ho explica a la seva néta, totes aquelles persones que visqueren aquells dies i nits de glòria de la ciutat comtal, recordaran quan la cultura era a les mans de la gent.
Molts texts, imatges i sons il·lustren com era aquell passat no tan llunyà. Fins i tot al final del recorregut, en els jardins de l'edifici, podran veure un tast mitjançant la recreació de les diferents activitats que es duien a terme.
Avui, Diada Nacional de Catalunya, ens trobem a la Casa de la Caritat ciutadans i ciutadanes que estimem la nostra cultura popular i tradicional d'arrel barcelonina, davant de les festes majors d'estiu de la ciutat, per mostrar com els diferents àmbits d'aquesta cultura podem treballar plegats. Perquè creiem que són més els motius que ens uneixen que no pas els que ens separen. Tots plegats som el cor de la festa i la celebració. Perquè units podem fer el camí i podem arribar allà on ens proposem.
Aquest projecte cerca la unitat perquè només amb i des d’ella aconseguirem que aquest conte continuï essent ficció i que no esdevingui realitat que ens condemnin a una reserva fictícia en un parc temàtic.
Som escola. Som cultura!
Som la cultura popular i tradicional de Barcelona.
Aquestes preguntes serien el resum de la pel·lícula de Hur-Jin ho. La seva sinopsi diu:
Un técnico de sonido conoce a una locutora radiofónica en un viaje para captar los sonidos de la naturaleza en primavera. Enseguida se enamoran, pero una vez regresan a la realidad de sus vidas, deben enfrentarse al dolor de la separación...
La pel·lícula, lenta, de diàlegs mínims i tranquils, ens mostra tot el procès d'una relació d'amor. Des del seu naixement casual fins a un final on les preguntes i els rostres no vistos ens plantegen quines són les seves fronteres i les seves destinacions.
És una pel·lícula correcta, no gaire recomanable si no es té afinitat per cert tipus de cinema asiàtic lent i contemplatiu. Em varen agradar especialment les seqüències de filmació així com el personatge femení i la seqüència final, una petita joia.
Poc abans de la gran seqüència final passejant entre els arbres (els pensaments intuits, les cares no mostrades...) hi ha conversa que ens mostra on són les esquerdes de l'amor una vegada ja s'ha fracturat i tractem de retrobar-lo:
Després d'un silenci, mirant-se els dos, ella diu "T'enrecordes?" I ell respon: "De què?"
No és gens fàcil adaptar segons quines històries des del paper a la pantalla. Qui més qui menys ha afirmat alguna vegada allò de la pel·lícula mai podrà ésser millor que el llibre. Possiblement el problema rau en pretendre-ho.Sigui com sigui, hi ha novel·les que encara semblen més complicades d'adaptar. Brideshead revisited, la gran novel·la d'Evelyn Waugh és una d'aquestes obres mestres que poden semblar predestinades per ésser adaptades i que també semblen predestinades per ésser una decepció.
La pel·lícula dirigida per Juliand Jarrold, a més de més d'ésser un repte per a què Andrew Davies i Jeremy Brock adaptessin el text, havia d'enfrontar-se, irremissiblement, amb un terrible handicap: la meravellosa sèrie de Granada Television per ITV.Si som capaços de centrar-nos en la pel·lícula troabrem una molt interessant versió de la meravellosa novel·la de Waugh. Es centra en el triangle amorós i com la Gràcia divina pot marcar els destins de les persones i si aquestes estan capacitades per ésser tràgics herois que hi lluiten en contra o no podrien fer-ho mai.
En el prefaci de la revisió que l'autor féu l'any 1960, ens comenta les aberracions que considerava tenia la seva obra i el perquè d'aquestes, el com i quan fou escrita la novel·la. De fet ens diu que ell voldria deixar-la com un record de la segona guerra mundial que dels anys vint o trenta, en els que aparentment es desevolupa la història. Ara bé, crec que per tothom que hagi gaudit de la seva lectura, jo ho vaig fer en la traducció al castellà de Caroline Phipps, ha sentit aquella melangia per la societat perduda, pels plaers i el gaudi d'aquella època, pel llenguatge retòric i ornamentat. Una joia, com ho serà per sempre Brideshead, en la forma del castell de Howard a la nostra memòria.
Intentant centrar-nos en la pel·lícula puc afirmar que em va agradar, tot i que, encara que no ho desitgés, constantment la comparès amb la sèrie, i, que en aquesta comparació no sortís gaire afavorida; potser, la mateixa melangia que ens mostra la història provoca aquesta visió idíl·lica de l'adaptació televisiva. Tant és així que m'ha despertat la necessitat de tornar a llegir el llibre. Quina llàtima no ésser capaç de fer-ho en la seva versió original!
És fàcil parlar de l'acurada fotografia i d'una banda sonora captivadora (gran tasca d'Adrian Johnston), però crec que la en general és una obra correcta; i això és una floreta, ja que tot i sense ésser una gran pel·lícula, crec que l'empresa era força complicada. M'agrada molt com Mathew Goode interpreta amb la mirada i el cos (no era gens fàcil encarnar el Charles Ryder que tohom veiem com Jeremy Irons). Ben Whishaw podia haver sigut una bona tria, i fa un bon paper, espcialment aconseguit al Marroc, però quan el veig a taula per primera vegada el record d'Anthony Andrews és massa gran i no puc valorar bé la seva tasca com a Sebastian. Hayley Atwell, qui no tenia fàcil fer oblidar la Julia de Diana Quick, crec que és un dels encerts de la pel·lícula, juntament amb la gran Emma Thompson.
Charles arriba a Oxford on descobrirà l'especial Sebastian, tot un món particular en ell mateix. Serà seduit pel seu món de plaers i luxes; i especialment, per la casa familiar (Brideshead). Lady Marchmain és un molt devota catòlica qui influeix molt en els seus quatre fills. Les seves relacions... No em resulta gens fàcil parlar d'aquesta obra sense explicar-la, i no voldria fer-ho,
així que encoratjo tothom a llegir (o rellegir) el llibre; una obra genial, tot i que a l'autor de vegades no li ho semblés tant.
"I have been here before," I said; I had been there before; first with Sebastian more than twenty years ago on a cloudless day in June, when the ditches were creamy with meadowsweet and the air heavy with all the scents of summer; it was a day of peculiar splendour, and though I had been there so often, in so many moods, it was to that first visit that my heart returned on this, my latest. I dont want to make it easier for you. I hope your heart may break; but I do understand.
