La poesia ha d'ésser capaç de mostrar tant estats d'ànim com realitats no només cercant el gaudi de les pròpies paraules sinó el benefici de la llengua i per extensió de la comunitat. Què succeeix si una llengua mor? Doncs que tota la humanitat perd i mor una mica...
Això ens vol palesar el següent poema del suec Kjell Espmark que us faig a mans en la seva versió original i la traducció al català de Lluís Solanes.
När ett språk dör
När ett språk dör
dör de döda för andra gången.
Det vassa ordet som vände jorden
i fuktigt glimmande fåror,
det kantstötta ordet med rykande kaffe,
det blanka, lite flagade ordet
som ett ögonblick reflekterade
fönstret och den bråkiga almen därute,
det hemligt doftande ordet
som handen sökte sig mot i mörkret
under skygga försäkringar:
dessa ord som gav de döda ett liv
bortom livet
och de levande del i ett större minne
har just skrapats bort ur historien.
Så många skuggor som skingras!
Utan ett namn att bo i
tvingas de i slutlig exil.
Skylten på den övervuxna stationen
heter något på 54 bokstäver
som ingen får in i munnen mer.
Det kan man stå ut med.
Om inte bara alla dessa
som dött för andra gången
tagit mullens strävhet med sig bort,
grönskan ur lövverket, svalkan ur bäcken.
Foten kan plötsligt gå tvärs genom marken.
Och ingen vet vad vinden vill oss
eller varför vi kom hit en gång.
Visst hör vi fåglarna i trädet
men var har sången blivit av?
"När ett språk dör" av Kjell Espmark ur ”När vägen
vänder”
QUAN
UNA LLENGUA MOR
Quan
una llengua mor
moren
els morts per segon cop.
El
mot agusat que tombava la terra
en
lluents solcs humits,
el
vot esvorallat amb fumejant cafè,
el
mot brillant, un pèl escatat
que
un moment reflectí
la
finestra i el turmentat om de fora,
el
secret mot olorós
que
la mà cercava en la foscor
em
tímides asseveracions:
mots
que donaven als morts una vida
més
enllà de la vida
i
als vius part en un més gran record
acaben
d'esborrar-se de la història.
Quantes
ombres que es dispersen!
Sense
un nom on viure
són
obligats a l'exili final.
El
rètol de l'estació abandonada
es
diu quelcom amb 54 lletres
que
ningú mai més no tindrà en boca.
Es
podria suportar.
Si
tots aquells morts per segon cop
s'emportaven
l'aspror de l'humus,
la
verdor del fullam, la frescor del rierol.
El
peu de sobte pot travessar el sòl.
I
ningú no sap què ens vol el vent
o
per què vam venir aquí un cop.
És
clar que sentim els ocells a l'arbre,
però
què ha passat amb la cançó?
NÄR
ETT SPRÅK DÖR
KJELL
ESPMARK
trad.
Lluís Solanes
