Ablama't
en el teu desig
El
desig et crema la pell,
t'abrasa
les vísceres,
en
la necessitat
del
plaer consumat.
Ho
sento;
però
només sóc l'escriva
de
la teva història,
el
narrador del teu conte.
Mai
volgueres
(pogueres?)
concedir-me
altres poders;
les
prebendes de la teva geografia
les
regalares a mans d'altri.
Somnia.
Desitja.
Consuma
la delectació
dels
plaers dels teus anhels
en
les nits
dels
teus somnis,
i
fes real la gaubança de les carícies
en
les teves mans
que
mai volgueres concedir
que
fossin meves.
El
desig et crema la pell,
no
em miris així,
només
puc ésser el vent
que
atiï el teu foc,
no
l'arbre que cremi
amb
i per tu.
Ablama't
en el teu desig...
Natxo Barrau i Salguero
BCN 21-21/VIII/2012
imatge: L'escala del foc, René François Ghislain Magritte/ A les aigües del somni, Manuel Viola.
Aquest poema és un "zasca" molt gran.
ResponEliminaÉs un "sí, sí" però t'ho fas sol o t'espaviles amb el teu desig.
Pot ser un joc que saps que acabarà malament i que no hauria d'haver començat...
Però a la vegada és o pot ser -qui sap, tal vegada- altres coses:
Voler apagar el foc d'altri i no poder/voler, pot ser un joc que saps que acabarà malament i que no hauria d'haver començat...
Té moltes lectures. Ja m'explicaràs quina és la teva.
És molt positiu que una poesia pugui generar tantes possibles lectures.
EliminaM'agrada que n'hagis trobat tantes. La meva? La meva és el propi text... Suposo que pot arribar a ésser una barreja de totes plegats i no ser-ne ben bé cap.
Trobem les flaires d'aquell qui afirma que en un passat més o menys llunyà ho hauria, i ho va fer, desitjat, ara ja no; però també aquell que sempre es va mantenir fora del joc i no vol veure's immergit en un procés sense cap sortida viable; també hi és l'eterna persona que escolta i mai travessa les fronteres; i fins i tot, tot i no haver-ho percebut abans, aquell qui ha iniciat un joc abocat al fracàs...
Quina màgia meravellosa trobar tantes històries possibles en uns pocs versos!