Perdre el cul (ó dos texts per una frase)

Fa un cert temps vaig topar, casualment, amb una frase en un perfil del facebook. Aquella frase em va captivar instàntaniament, i va provocar dos texts. Avui us els faig a mans.

Podríem dir que tenim una versió "nit de tempesta a les Highlands" i una altra de "nit polar". Quina és quina? Això ho deixarem a la vostra decisió. O fins i tot, podeu acceptar que les versions podríem definir-les d'una altra manera.

La sentència era:

No, no tinguis por, es normal perdre el cul x mi.

Els texts:


No, no es por, estic astorat, o simplement no ho entenc. Les llums poden il•luminar l’estança amb una tarda capvesprevejant al nostre voltant mentre sols puc percebre els dubtes tenyint-se de turquesa i esdevenint mar, mareal per l’agitada respiració que em provoques. Com si pogués sentir el repicar dels daus que llençaran les deesses brandant com un rèquiem de somrisos congelats.

M’has condemnat a tu; a cercar-te a cada cantonada d’ombra, en una comissura de llavis robats, a les flames de les nits com la neu la vora de la mar, a saber que et somniaré per no derrotar-me en els meus malsons desperts. M’has condemnat a ésser un foguerat més en la teva guerra de conquestes indefectibles, un reu caminant vers la seva dama de dalla collint la collita d’estels fugaçment incinerats. M’has condemnat a ésser un àngel caigut vençut.

Ara sabré, perquè tu m’ho fas saber, que no tinc salvació possible de la condemna; criminal, jutgessa i botxí que m’observarà en el meu emborratxat vagarejar tarpèiac. Veig la vida marxar, sense tancar la porta, deixant pas al fred corrent de la desolació, com sang tenyint molt lentament, en infinita comprensió agònica de la mortalitat, la neu que hauria hagut d’ésser la teva pell i no els meus llençols de buit univers en expansió.

La bogeria de l’enamorament és una incomprensible espiral en expansió com un parc d’atraccions jugant a fet i amagar en un laberint d’espills deformants; però, ara, tu m’obligues a caure al pou i saber que m’ofegaré en una mar en calma plena de cadàvers de la Medusa.

Indefectiblement hauré de caure, si no ho he fet ja, a les teves xarxes i ésser acàcia en meitat del desert sense trobar la companyia de les aigües del desert; patró sense mariners tractant de lluitar en solitari contra les orques en les aigües del furiós sud.

És desesperant saber que perdré la raó, que res puc lluitar davant d’això, i que a més la batalla i la guerra són perdudes, què no ha hi ha revolució que pugui vèncer i salvar-nos.

Això hauria d’acabar, qui sap si no haurà acabat ja?, essent com un manuscrit, gairebé de suïcidi, trobada no ja en una ampolla surant perduda a les fredes aigües del sud, sinó a la taula d’un fosc calabós amb un condemnat reu suïcidat perquè no hi ha escapatòria: sols esperar que la dama trobi forces per aixecar-se una vegada hagi afilat la dalla i vulgui tornar a exercir els seus drets.

No sé si hauré perdut el cul per tu, o tan sols la consciència, o la demència il•luminada per caure en la bogeria fosca. No sé en quin moment vàrem mossegar la poma per davallar de l’arbre fins l’hipogeu himeneu del gineceu infernal. El que he perdut és l’equilibri per saltar del vaixell a l’horitzó...



Em sembla que t’ha agradat massa el joc, això de jugar amb mi; i pot perfectament no ésser un problema, per ho esdevindrà. Que passarà quan ja no et sigui divertit?; quan qualcú altre esdevingui la novetat? Crec que t’has tornat addicta al teu joc de conquestes contínues, però tota batalla té perdedors. Nosaltres podrem perdre el cul per tu, i acabarem esdevenint fantasmes en vida; però tu algun dia ho perdràs tot, i ja ni tan sols restarà un ànima que deixar en pena.




Vull agrair n'Almudena Gutierrez Ramos per ésser la donadora de la sentència.

Les imatges són:

• Aurores boreals a Norge (font: wikipedia)
• fotografia trobada per A.G.R.
  
• Desgel a Vétheuil, Cloude Monet, Museo Thyssen-Bornemisza. (font: ciudad de la pintura)
  
• The Thunderstorm, Jan Josephsz, Fine Arts Museums of San Francisco. (font: ciudad de la pintura)