El proppassat dia 12 d'agost m'arribava una postal des d'Itàlia de la meva amiga Astrid. Ella sap la il·lusió que em provoca rebre aquests regals i sempre sempre compleix amb aquesta ja instaurada tradició.
Aquesta vegada era una imatge del David de Michelangelo.
L'obra, una de les escultures més conegudes al món, és per molts considerada la millor representació del cos humà. I no sols això, sinó que la doctora Magherini descrigué la Síndrome de David, com ja féu amb la Síndrome d'Stendhal.
Ara bé, si l'obra del pastor que derrotà Goliat ha pogut evadir ésser destruïda per un raig (1512), revoltes populars (1527), estúpides neteges amb àcid clorhídric (mitjans del segle XIX), l'atac d'un imbècil embogit (1991), no deixarà d'ésser (gairebé) perfecte tot i que molta gent opini com la meva estimada amiga:
però trobo que té el cap massa gros i les mans enormes
De fet, el propi autor deixà per escrit que hi havia una imperfecció anatòmica, a l'alçada de l'omòplat dret, i que seria deguda a la coneguda imperfecció del marbre amb el que treballà. Més enllà d'això es considera que és anatòmicament perfecte. Afirmen que el cap és una vuitena part del cos, tal i com pertocaria. Les mans hi ha qui afirma que són més grans però que està fet per dotar la imatge de més força al mirar-la des de una posició inferior.
Us deixo dos links relacionats amb notícies respecte la seva anatomia recollides del prestigiós diari Clarín essent la font original el prestigiós The Guardian:
Obrim el moment per al debat.
I mentre mediteu unes paraules inspirades per aquest motiu:
De genollons a terra
sota la pluja del Cel
una vegada superat en perfecció,
veig les teves mans:
ingents,
llum per recórrer el meu Univers;
el teu cap,
contraposa la por
al desig de vèncer,
a la necessitat de trobar un cos
no tacat per la sang
per poder restar.
Són les carícies
i la intel·ligència
en la lluita
contra el gegant
de la fal·locràcia.
Perquè és l'Amor
la Llibertat
que guiarà la Victòria
del Poble.
imatge extreta de la Viquipèdia
En veure'l fa uns anys em va causar un gran i satisfactori impacte, més del que havia pensat en un primer moment. Jo tinc entés que el cap és una setena part del cos, en adults, les mides canvien en proporcions per adolescents i nens. Pel que fa a les mans -diuen els dibuixants- han de tenir la mateixa extensió que el cap, és a dir, la mà estesa (sempre parlant de mides de cosos adults)ha de cubrir la cara.
ResponEliminaA partir d'aquí, hi ha persones més altes i més baixes, d'amplades d'espatlles diferents, alguns tenen les mans petites i uns altres neixen amb dits per tocar el piano...
Jo en veure el David vaig interpretar que era l'home nou, el que es valia per ell mateix, sense déus, sense Déu, ell sol davant el l'Univers.
Aquest és l'impacte que em va causar.
Una abraçada!
Quan el vaig veure en persona em va fascinar la quantita de detalls que té. Sempre he flipat en veure aquestes obres d'art esculpides amb estris a la vista simples.
ResponEliminaÉs una passada saber que això s'ha fet a mà, a poc a poc i amb paciència infinita.
Recordo que en alguna classe l'havíem estat analitzant, però no recordo quines conclusions vam treure.
El que sí recordo és que no em va semblar del tot proporcional.
Bones paraules.
Raquel
La mà extesa cap a l'espectador permet mostrar la perfecció absoluta del treball de Miquel Àngel. Hi ha qui diu que, a part del realisme en les proporcions, l'artista va voler "apropar-nos" una mica el seu David, i que així poguessim gaudir-ne dels detalls representats. Si us fixeu bé, les venes, els muscles, fins i tot la textura de la pell, semblen absolutament reals. Al cap i a la fi, l'únic que feia M.Àngel (segons ell mateix va escriure), era treure la pedra que sobrava del bloc de marbre per tal "d'alliberar" la imatge que romania dins d'ell...Hi ha una mostra més clara d'humil.litat en tota la història de l'Art???
ResponEliminaIngrid
Gràcies a les tres per les vostres visites i els vostres comentaris.
ResponEliminaJo no he pogut, encara, estar davant seu i qui sap si patir la síndrome de David.
@Magda: creia que el cap ha d'ésser una setena part en joves i una vuitena en adults, però tampoc ho tinc gaire clar. Ja m'ho miraré i cercaré el poema d'Alberti respecte el número auri. Sigui com sigui, i tot i que la simetria i a la perfecció siguin atractius, científicament demostrat, a la natura, tal vegada no necessitem que sigui absolutament perfecte sinó que ens ho sembli i així ho vulguem creure.
@Raquel: és meravellós saber que les grans obres d'art escultòriques han nascut gràcies a dures carícies després d'imaginar què hi ha dintre del bloc de pedra. I com han arribat a aquest grau de detall absolutament sublim i real.
@Íngrid: és la veritable humilitat dels veritables artistes: saber que "sols" són els escollits per les obres d'art, són "mers" missatgers. Ara bé, és increïble tractar de capir com poden veure què hi ha dins d'un bloc de pedra i arribar a aquesta perfecció.