homentatge a Màrius Torres

Ahir 30 d'agost de 2010 es complien 100 anys de l'aniversari del poeta lleidetà Màrius Torres.

Com sol passar amb les persones que es dediquen a les bones lletres no sempre són gaire (re)coneguts.

Per fer un resum ràpid de la seva figura les paraules de la nota de premsa del 3cat24:

Màrius Torres va néixer el 30 d'agost del 1910 al número 36 del carrer Major de Lleida. Es va llicenciar en Medicina seguint la tradició familiar. Amb només 25 anys va tenir un brot de tuberculosi que va suposar un gir a la seva vida. A causa de la malaltia, va ingressar al sanatori de Puigdolena. En els darrers set anys de la seva vida, va ser quan va desenvolupar l'obra literària. Segons el seu germà, Víctor Torres, "durant aquests set anys ell va trobar la força suficient per no donar-se per vençut i buscar la inspiració". Màrius Torres mai no va poder agafar un llibre escrit per ell. La seva obra es va publicar de manera pòstuma, primer a Mèxic i, l'any 1950, a Catalunya. Màrius Torres és considerat un dels poetes referents del segle XX.

Les fonts de l'homenatge:

La paraula escrita
Col·lecció de moments
Raons que rimen

Com una aigua tranquil·la reflecteix, cap al tard,
els núvols, els cignes i els saules,
jo veig passar pel llac profund del teu esguard
l'ombra de les teves paraules.

Fins la paraula més difícil, els teus fulls
que fàcilment saben donar-la!
Quan, al fons, dels silencis, la busques i et reculls,
la teva mirada ja parla.

Màrius Torres, «Cançó a Mahalta» IV (1937)

el David de Michelangelo

El proppassat dia 12 d'agost m'arribava una postal des d'Itàlia de la meva amiga Astrid. Ella sap la il·lusió que em provoca rebre aquests regals i sempre sempre compleix amb aquesta ja instaurada tradició.

Aquesta vegada era una imatge del David de Michelangelo.

L'obra, una de les escultures més conegudes al món, és per molts considerada la millor representació del cos humà. I no sols això, sinó que la doctora Magherini descrigué la Síndrome de David, com ja féu amb la Síndrome d'Stendhal.

Ara bé, si l'obra del pastor que derrotà Goliat ha pogut evadir ésser destruïda per un raig (1512), revoltes populars (1527), estúpides neteges amb àcid clorhídric (mitjans del segle XIX), l'atac d'un imbècil embogit (1991), no deixarà d'ésser (gairebé) perfecte tot i que molta gent opini com la meva estimada amiga:

però trobo que té el cap massa gros i les mans enormes

De fet, el propi autor deixà per escrit que hi havia una imperfecció anatòmica, a l'alçada de l'omòplat dret, i que seria deguda a la coneguda imperfecció del marbre amb el que treballà. Més enllà d'això es considera que és anatòmicament perfecte. Afirmen que el cap és una vuitena part del cos, tal i com pertocaria. Les mans hi ha qui afirma que són més grans però que està fet per dotar la imatge de més força al mirar-la des de una posició inferior.

Us deixo dos links relacionats amb notícies respecte la seva anatomia recollides del prestigiós diari Clarín essent la font original el prestigiós The Guardian:

El David tiene un error y no es culpa de Miguel Ángel

Los detalles anatómicos del David revelan miedo ante un peligro

english version

Obrim el moment per al debat.

I mentre mediteu unes paraules inspirades per aquest motiu:

De genollons a terra

sota la pluja del Cel

una vegada superat en perfecció,

veig les teves mans:

ingents,

llum per recórrer el meu Univers;

el teu cap,

contraposa la por

al desig de vèncer,

a la necessitat de trobar un cos

no tacat per la sang

per poder restar.

Són les carícies

i la intel·ligència

en la lluita

contra el gegant

de la fal·locràcia.

Perquè és l'Amor

la Llibertat

que guiarà la Victòria

del Poble.

imatge extreta de la Viquipèdia

Perdre el cul (ó dos texts per una frase)

Fa un cert temps vaig topar, casualment, amb una frase en un perfil del facebook. Aquella frase em va captivar instàntaniament, i va provocar dos texts. Avui us els faig a mans.

Podríem dir que tenim una versió "nit de tempesta a les Highlands" i una altra de "nit polar". Quina és quina? Això ho deixarem a la vostra decisió. O fins i tot, podeu acceptar que les versions podríem definir-les d'una altra manera.

La sentència era:

No, no tinguis por, es normal perdre el cul x mi.

Els texts:


No, no es por, estic astorat, o simplement no ho entenc. Les llums poden il•luminar l’estança amb una tarda capvesprevejant al nostre voltant mentre sols puc percebre els dubtes tenyint-se de turquesa i esdevenint mar, mareal per l’agitada respiració que em provoques. Com si pogués sentir el repicar dels daus que llençaran les deesses brandant com un rèquiem de somrisos congelats.

M’has condemnat a tu; a cercar-te a cada cantonada d’ombra, en una comissura de llavis robats, a les flames de les nits com la neu la vora de la mar, a saber que et somniaré per no derrotar-me en els meus malsons desperts. M’has condemnat a ésser un foguerat més en la teva guerra de conquestes indefectibles, un reu caminant vers la seva dama de dalla collint la collita d’estels fugaçment incinerats. M’has condemnat a ésser un àngel caigut vençut.

Ara sabré, perquè tu m’ho fas saber, que no tinc salvació possible de la condemna; criminal, jutgessa i botxí que m’observarà en el meu emborratxat vagarejar tarpèiac. Veig la vida marxar, sense tancar la porta, deixant pas al fred corrent de la desolació, com sang tenyint molt lentament, en infinita comprensió agònica de la mortalitat, la neu que hauria hagut d’ésser la teva pell i no els meus llençols de buit univers en expansió.

La bogeria de l’enamorament és una incomprensible espiral en expansió com un parc d’atraccions jugant a fet i amagar en un laberint d’espills deformants; però, ara, tu m’obligues a caure al pou i saber que m’ofegaré en una mar en calma plena de cadàvers de la Medusa.

Indefectiblement hauré de caure, si no ho he fet ja, a les teves xarxes i ésser acàcia en meitat del desert sense trobar la companyia de les aigües del desert; patró sense mariners tractant de lluitar en solitari contra les orques en les aigües del furiós sud.

És desesperant saber que perdré la raó, que res puc lluitar davant d’això, i que a més la batalla i la guerra són perdudes, què no ha hi ha revolució que pugui vèncer i salvar-nos.

Això hauria d’acabar, qui sap si no haurà acabat ja?, essent com un manuscrit, gairebé de suïcidi, trobada no ja en una ampolla surant perduda a les fredes aigües del sud, sinó a la taula d’un fosc calabós amb un condemnat reu suïcidat perquè no hi ha escapatòria: sols esperar que la dama trobi forces per aixecar-se una vegada hagi afilat la dalla i vulgui tornar a exercir els seus drets.

No sé si hauré perdut el cul per tu, o tan sols la consciència, o la demència il•luminada per caure en la bogeria fosca. No sé en quin moment vàrem mossegar la poma per davallar de l’arbre fins l’hipogeu himeneu del gineceu infernal. El que he perdut és l’equilibri per saltar del vaixell a l’horitzó...



Em sembla que t’ha agradat massa el joc, això de jugar amb mi; i pot perfectament no ésser un problema, per ho esdevindrà. Que passarà quan ja no et sigui divertit?; quan qualcú altre esdevingui la novetat? Crec que t’has tornat addicta al teu joc de conquestes contínues, però tota batalla té perdedors. Nosaltres podrem perdre el cul per tu, i acabarem esdevenint fantasmes en vida; però tu algun dia ho perdràs tot, i ja ni tan sols restarà un ànima que deixar en pena.




Vull agrair n'Almudena Gutierrez Ramos per ésser la donadora de la sentència.

Les imatges són:

• Aurores boreals a Norge (font: wikipedia)
• fotografia trobada per A.G.R.
  
• Desgel a Vétheuil, Cloude Monet, Museo Thyssen-Bornemisza. (font: ciudad de la pintura)
  
• The Thunderstorm, Jan Josephsz, Fine Arts Museums of San Francisco. (font: ciudad de la pintura)

dos anys de felicitat absoluta (la màgia existeix)

Ara per ara han sigut dos anys (i uns vetllades màgiques prèvies) de Felicitat Abosluta, construir cada dia una mica més Nosaltres.

I la màgia és tal que tot sembla esdevenir possible...

Gràcies.

L’ arc de sant martí
floreix la llum
com gespa fonent la neu.
La lluna fa d’espill
de la mar nocturna
efulgint l’escuma de petons.

El somni és real
com veritat d’amor
de l’ànima,
com dansa d’aromes
entre sabors
d’exides de sol.

L’espai buit
entre electrons
és un caleidoscopi
on cremen
en flames eternes
els gelats.

N.B.S. 5/VIII/2010 BCN

La imatge, els cirerers en flor al Japó prové d'aquesta pàgina: un blog (When East Meets West).

P.S.:podeu llegir el text de la Raquel aquí.