ALOMA

L'amor em fa fàstic!

Així comença Aloma de Mercè Rodorera [si exceptuem la dedicatòria i la cita d'Anna Karenina de Tolstoi "I bé, tot m'apareix en la forma més grollera, més regunant.].

És aquesta un molt ideal forma d'encetar la novel·la (si més no la seva versió, la de 1968), considerant la seva història i el que succeirà. La història, per la qual obtingué el premi Creixells l'any 1937, ens narra el dur trànsit de la infantesa a la maduresa vist des dels ulls del primer amor; millor dit, des de la primera decepció de l'amor. Tot això dins de les típiques envolures de l'autora barcelonina: la importància de l'ambient familiar, el pes de la casa comuna i les sempre presents flors com a reflex de la natura.

Si reviseu el meu comentari quan vai' llegir la novel·la (aquí) podreu comprovar que fou molt crític amb la mateixa. Tot i això, el temps atempera totes les passions i porta el seu record cap a un punt més equilibrat. Així que ara diria que l'obra em sembla una petita obra des de la que la juventut s'apropa a la duresa de la vida i de les trencadisses del cor.

Però avui hem de parlar de l'adaptació que podem vore al TNC.



La valoració que vàrem fer al acabar l'obra -comentari de la nit aquí- variava molt segons les persones; quelcom que és interessant, si és no... total, obre el debat. El primer que podem afirmar és que és el més fluix dels últims tres treballs de Dagoll Dagom, fet que no significa que sigui dolent ni poc recomanable. Personalment, la recomano. Tot i això, podria haver sigut molt més. És com si es quedés en un bon intent; però no del tot reixit.

D'acord; potser no era un text per fer-ne un muscial... però, potser el problema és que calia treballar més l'adaptació del text per aquest art tan especial. Hi ha moments en que les peces queden una mica deslligades del text, i aquestes no sempre acaben de ser especialment explicatives. Tot i això, crec que és una versió acceptable i que aconsegueix transmetre el sentiment de l'obra. No voldria que semblés que no m'agrada la partitura, ans al contrari; però crec que l'adaptació teatral del text no ha sigut tan gran com podia ésser-ho.

Un altre punt dèbil, i molt, són les coreos; molt previsibles (el cas de la pantomima de l'amor és un crim, essent una cançó molt interessant). Per contrpartida, l'escenografia em sembla molt encertada.

Respecte a les actuacions... anem a pams.
Qui torna a sobresortir en un repartiment de Dagoll Dagom és la flamant guanyadora del premi Butaca, Anna Moliner -fet encara més difícil degut a l'alt grau de secundarisme que tenen els personatges acompanyants-. Especialment remarcable és l'actuació a l'inici del segon acte (interessant cançó, novament, llàstima de coreo).
Les dues Alomes -crec que fou una idea interessant jugar amb el fet de l'Aloma gran que narra la història i la jove que la viu; com un reflex de les dues versions de l'obra; però que potser no acaba d'estar del tot ben resolt en l'adaptació- són, com a mínim, correctes. Crec que la Carme Sansa ho fa prou bé, i refelcteix l'esperit rodoredià que té la pròpia Aloma narrant la història, i la Julia Möller crec que aconsegueix transmentre molt bé el que representa Aloma i la seva història.
L'Anabel Totusaus està molt i molt bé en el seu paper d'Anna i costa de identificar-la com a noia. Tot un encert, la seva actuació és molt acurada per al que necessita el seu paper.
Josep Julien com a Joan i Carlos Gramaje com a Robert serien les dues peces menys encertades. Aquell mai ha sigut actor de la meva devoció, i tot i que crec que s'acosta a part del que necessitava el paper no acaba d'ésser versemblant en alguns moments claus. De'n Gramaje, és la vegada que l'he vist més fluix -tot i que a la segona part m'agradà més-; no acaba d'ésser un paper per a ell. Bé, oblidava la Gisela. podríem dir que "progresa adecuadamente" però és massa lluny de poder treballar en aquest tipus d'obres. Com a Coral gairebé és creïble.
De'n Marc Pujol sols es pot dir que és una llàstima que no tingui més pes a l'obra. Així com que el personatge de'n Cabanes, Ferran Frauca -un grandíssim actor i cantant- no acaba de tenir cap necessitat en l'adaptació de l'obra. Del nen; que la cançoneta és tendra i un moment maco de l'obra -crec que toca la fibra, tot i que no fou un dels moments que més m'agradà-; però qui ho feia aquella nit no acabà d'agradar-me en la seva actuació.

Com a valoració final; Sr. Bozzo, aquesta vegada sols l'aprovo, ja que tenia un projecte molt interessant a les mans, però no l'ha dut fins el port més desitjable.

Recomano, emperò l'obra, per les seves part positives i remarcables, essent conscient que podia haver set millor.

llarga vida al teatre.