Grans mestres de la pintura europea de The Metropolitan Museum of Art, Nova York. D’El Greco a Cézanne

Des del primer de desembre i fins el 4 de març d’aquest 2007 al Museu Nacional d’Art de Catalunya es pot visitar l’xposició:

Grans Mestres de la Pintura Europea de The Metropolitan Museum of Art, New York. D'El Greco a Cézanne.

La mostra consta de quaranta-dues pintures representants de les escoles francesa, italiana, holandesa, flamenca, anglesa i espanyola des de principis del s.XVII fins a finals del XIX.

La visita és molt interesant, i realment les quaranta-dues tel·les fan que un gaudeixi de l’estona que es dediqui a gaudir amb el recorregut -recomanaríem una previsió per sobre de les dues hores i mitja per persones molt apasionades; cap a l’hora mi mitja per no tant amants de les arts plàstiques-.

Entre els artistes representants figuren noms com El Greco –amb qui s’obre l’exposició amb una L’adoració dels pastors de cap al 1610-, Hals, Ruisdael, Van Dyck, Teniers, Poussin, Claudio de Lorena, Tiepolo, Longhi, Guardi, Reynolds, Gainsborough, Lawrence –la seva Lady Maria Conyngham és una joia que refulgeix, mai millor dit, a la memòria de tothom que la vegi durant molt de temps-, Hoppner, Mengs, Angelika Kauffmann –crec recordar que és l’única artista que presenta dues obres; i ambdues molt interesants-, Boucher, Fragonard, Goya, Corot, Courbet, Millet, Pissarro, Manet –de qui observem el Guitarrista o El cantant espanyol de 1860 que serveix de publicitat de l’exposició-, Degas, Sisley, Monet, Renoir, Gauguin, Van Gogh i Cézanne –qui tanca l’exposició amb una Natura morta amb gerro, tassa i pomes, c.1877-.

Algunes obres:

La Lacrymæ de Lord Frederic Leighton –jo continuaré eternament enamorat de la Flamming June- és una representació silent i extasiant de la desesperació.

De l’obra En el prat de Renoir cal dir quelcom? Potser és cert que algú hagués desitjat vore la famosa Madame Charpentier i les seves filles –del fons del museu novaiorqués-; però trob que l’obra escollida és, simplement, preciosa. Una perfecta imatge impressionista que ens retroba amb el plaer de viure. Els seus colors i la imaginació que es desborda a esquenes de les dues joves; ens transporta fins el prat on la lleugera brisa ens acaronarà la pell, i la llum solar ens fa pesigolles mentre recuperem el plaer de somriure gràcies a la imaginació.

És molt interessant l’obra presentada de Gauguin, Paisatge de la Bretanya. Feta en un “intermezzo” a la seva estanca a Tahití; és una barreja perfecta del seu impressionisme, de les seus colors de les antípodes i gairebé un avís de les avantguardes que eren a punt d’arribar. Un quadre molt interessant.

Les dues obres que es mostren d’Angelika Kauffman –al respecte de la figura de Telèmac- cal observar-les amb calma. Especialment The Sorrow of Telemachus; on els personatges transmeten des del seu etern classicisme algunes de les sensacions més humanes de tot ésser.

Vull fer una menció especial a l’obra del geni Millet, és d’aquestes tel·les que s’aferren a la teua mirada i no t’abandonen. Et detures per a la seua contemplació i mes enllà del temps, continues fent-li ullades, com per comprovar que és veritat l’existència de la mateixa.

Com podem llegir a l’inici del llibre onzè de Les Metamorfosis d’Ovidi, Bacus concedí al rei Midas “(...) el poder agradós, però inútil, / de triar el seu regal, feliç de rebre el seu mestre. / Ell, usant aquest do mala ment, “Atorga’m”, va dir-li, / “que, el que jo toqui amb el cos. en or lluent es transformi!” / Líber hi va accedir tot donant-li l’obsequi malèfic / i que cap cosa millor no hagués demanat li va doldre.” [XI, 100-105; trad Jordi Parramon] En el vers 133 demanarà perdre el do rebut. La resolució, cap al vers 143 –tot i que les aventures de Midas continuen- és el que reflecteix la preciosa tel·la Midas rentant-se a les fonts del Pactol de Nicolas Poussin. Aquesta obra és un clar exemple del barroc francès, per estètica i moralitzant temàtica alegòrica.

M’agradaria fer un comentari respecte la Medea desenganyada de Paulus Bor. Primer que ès una obra que ens recorda que els quadres necessiten una adequada distància per ésser vistos; però, del que vull deixar constància és de l’escultura de Diana que es veu al quadre que m’agradà moltíssim.

De Courbet se’ns presenta La font. Què, efectivament, ens retrotrau a l’homònima tel·la del geni Jean-Auguste-Dominique Ingres que podem contemplar al Musée d’Orsay. L’obra de Coubert ens mostra la jove –que Ingres ens converteix en símbol de joventut eterna des del seu neo-classicisme d’inpiració renaixentista- d’esquenes –a diferència de la d’Ingres. Tot i la potència fosca dels colors de Courbet, personalment, em quedo amb l’obra d’Ingres; considerant una gran tel·la la de Courbet.

Per què no...?
· ... ha viatjat cap Vermeer –el déu de Delf-?
· ... ha viatjat cap Turner fins a BCN –tot i l’exposició del CosmoCaixa fa poc-?
· ... la Alegoria de la música de Laurent de la Hyre?
· ... Aristòtil amb un bust d’Homer de Rembrandt?
· ... el Mezzetin de Watteau?
· ... un Delacroix, e.g.: El rapte d’Helena?
· ... el realisme provocatiu i desafiant de La dona i el lloro de Courbet?
· ... un altre Manet, com Parella en un barc de vela?
· ... un altre Monet? Nymfees, Les cases del Parlament?

Però les paraules més importants són per Lady Maria Conyngham de Sir Thomas Lawrence. Com a tota obra d’art, cal vore-la en viu i en directe per percebre la seva magnificència. La llum, la intensitat d’aquesta tel·la és, mai millor dit, deslumbrant. Tot, absolutament, tot el converteix en perfecte. Podria gairebé assegurar-vos que ‘niria a New York per tornar-la a vure-la; per seure davant d’ella durant hores i hores, gaudint d’ella i la seva presència. Desitjant poder demanar-li la seva mà a son pare... Una vegada l’hagis vista, Lady Maria de Conyngham serà present per sempre cada vegada que acluquis els ulls...

+ info:

http://www.mnac.cat/exposicions/exp_presents_f.jsp?lan=001&id=00000019&actualPage=null

http://www.metmuseum.org/