INVENTARIO DE LUGARES PROPICIOS AL AMOR

Son pocos.
La primavera está muy prestigiada, pero
es mejor el verano.
Y también esas grietas que el otoño
forma al interceder con los domingos
en algunas ciudades
ya de por sí amarillas como plátanos.
El invierno elimina muchos sitios:
quicios de puertas orientadas al norte,
orillas de los ríos,
bancos públicos.
Los contrafuertes exteriores
de las viejas iglesias
dejan a veces huecos
utilizables aunque caiga nieve.
Pero desengañémonos: las bajas
temperaturas y los vientos húmedos
lo dificultan todo.
Las ordenanzas, además, proscriben
la caricia (con exenciones
para determinadas zonas epidérmicas
–sin interés alguno–
en niños, perros y otros animales)
y el «no tocar, peligro de ignominia»
puede leerse en miles de miradas.
¿A dónde huir, entonces?
Por todas partes ojos bizcos,
córneas torturadas,
implacables pupilas,
retinas reticentes,
vigilan, desconfían, amenazan.
Queda quizá el recurso de andar sólo,
de vaciar el alma de ternura
y llenarla de hastío e indiferencia,
en este tiempo hostil, propicio al odio.

Ángel González

Grans mestres de la pintura europea de The Metropolitan Museum of Art, Nova York. D’El Greco a Cézanne

Des del primer de desembre i fins el 4 de març d’aquest 2007 al Museu Nacional d’Art de Catalunya es pot visitar l’xposició:

Grans Mestres de la Pintura Europea de The Metropolitan Museum of Art, New York. D'El Greco a Cézanne.

La mostra consta de quaranta-dues pintures representants de les escoles francesa, italiana, holandesa, flamenca, anglesa i espanyola des de principis del s.XVII fins a finals del XIX.

La visita és molt interesant, i realment les quaranta-dues tel·les fan que un gaudeixi de l’estona que es dediqui a gaudir amb el recorregut -recomanaríem una previsió per sobre de les dues hores i mitja per persones molt apasionades; cap a l’hora mi mitja per no tant amants de les arts plàstiques-.

Entre els artistes representants figuren noms com El Greco –amb qui s’obre l’exposició amb una L’adoració dels pastors de cap al 1610-, Hals, Ruisdael, Van Dyck, Teniers, Poussin, Claudio de Lorena, Tiepolo, Longhi, Guardi, Reynolds, Gainsborough, Lawrence –la seva Lady Maria Conyngham és una joia que refulgeix, mai millor dit, a la memòria de tothom que la vegi durant molt de temps-, Hoppner, Mengs, Angelika Kauffmann –crec recordar que és l’única artista que presenta dues obres; i ambdues molt interesants-, Boucher, Fragonard, Goya, Corot, Courbet, Millet, Pissarro, Manet –de qui observem el Guitarrista o El cantant espanyol de 1860 que serveix de publicitat de l’exposició-, Degas, Sisley, Monet, Renoir, Gauguin, Van Gogh i Cézanne –qui tanca l’exposició amb una Natura morta amb gerro, tassa i pomes, c.1877-.

Algunes obres:

La Lacrymæ de Lord Frederic Leighton –jo continuaré eternament enamorat de la Flamming June- és una representació silent i extasiant de la desesperació.

De l’obra En el prat de Renoir cal dir quelcom? Potser és cert que algú hagués desitjat vore la famosa Madame Charpentier i les seves filles –del fons del museu novaiorqués-; però trob que l’obra escollida és, simplement, preciosa. Una perfecta imatge impressionista que ens retroba amb el plaer de viure. Els seus colors i la imaginació que es desborda a esquenes de les dues joves; ens transporta fins el prat on la lleugera brisa ens acaronarà la pell, i la llum solar ens fa pesigolles mentre recuperem el plaer de somriure gràcies a la imaginació.

És molt interessant l’obra presentada de Gauguin, Paisatge de la Bretanya. Feta en un “intermezzo” a la seva estanca a Tahití; és una barreja perfecta del seu impressionisme, de les seus colors de les antípodes i gairebé un avís de les avantguardes que eren a punt d’arribar. Un quadre molt interessant.

Les dues obres que es mostren d’Angelika Kauffman –al respecte de la figura de Telèmac- cal observar-les amb calma. Especialment The Sorrow of Telemachus; on els personatges transmeten des del seu etern classicisme algunes de les sensacions més humanes de tot ésser.

Vull fer una menció especial a l’obra del geni Millet, és d’aquestes tel·les que s’aferren a la teua mirada i no t’abandonen. Et detures per a la seua contemplació i mes enllà del temps, continues fent-li ullades, com per comprovar que és veritat l’existència de la mateixa.

Com podem llegir a l’inici del llibre onzè de Les Metamorfosis d’Ovidi, Bacus concedí al rei Midas “(...) el poder agradós, però inútil, / de triar el seu regal, feliç de rebre el seu mestre. / Ell, usant aquest do mala ment, “Atorga’m”, va dir-li, / “que, el que jo toqui amb el cos. en or lluent es transformi!” / Líber hi va accedir tot donant-li l’obsequi malèfic / i que cap cosa millor no hagués demanat li va doldre.” [XI, 100-105; trad Jordi Parramon] En el vers 133 demanarà perdre el do rebut. La resolució, cap al vers 143 –tot i que les aventures de Midas continuen- és el que reflecteix la preciosa tel·la Midas rentant-se a les fonts del Pactol de Nicolas Poussin. Aquesta obra és un clar exemple del barroc francès, per estètica i moralitzant temàtica alegòrica.

M’agradaria fer un comentari respecte la Medea desenganyada de Paulus Bor. Primer que ès una obra que ens recorda que els quadres necessiten una adequada distància per ésser vistos; però, del que vull deixar constància és de l’escultura de Diana que es veu al quadre que m’agradà moltíssim.

De Courbet se’ns presenta La font. Què, efectivament, ens retrotrau a l’homònima tel·la del geni Jean-Auguste-Dominique Ingres que podem contemplar al Musée d’Orsay. L’obra de Coubert ens mostra la jove –que Ingres ens converteix en símbol de joventut eterna des del seu neo-classicisme d’inpiració renaixentista- d’esquenes –a diferència de la d’Ingres. Tot i la potència fosca dels colors de Courbet, personalment, em quedo amb l’obra d’Ingres; considerant una gran tel·la la de Courbet.

Per què no...?
· ... ha viatjat cap Vermeer –el déu de Delf-?
· ... ha viatjat cap Turner fins a BCN –tot i l’exposició del CosmoCaixa fa poc-?
· ... la Alegoria de la música de Laurent de la Hyre?
· ... Aristòtil amb un bust d’Homer de Rembrandt?
· ... el Mezzetin de Watteau?
· ... un Delacroix, e.g.: El rapte d’Helena?
· ... el realisme provocatiu i desafiant de La dona i el lloro de Courbet?
· ... un altre Manet, com Parella en un barc de vela?
· ... un altre Monet? Nymfees, Les cases del Parlament?

Però les paraules més importants són per Lady Maria Conyngham de Sir Thomas Lawrence. Com a tota obra d’art, cal vore-la en viu i en directe per percebre la seva magnificència. La llum, la intensitat d’aquesta tel·la és, mai millor dit, deslumbrant. Tot, absolutament, tot el converteix en perfecte. Podria gairebé assegurar-vos que ‘niria a New York per tornar-la a vure-la; per seure davant d’ella durant hores i hores, gaudint d’ella i la seva presència. Desitjant poder demanar-li la seva mà a son pare... Una vegada l’hagis vista, Lady Maria de Conyngham serà present per sempre cada vegada que acluquis els ulls...

+ info:

http://www.mnac.cat/exposicions/exp_presents_f.jsp?lan=001&id=00000019&actualPage=null

http://www.metmuseum.org/

LA PLAÇA DEL DIAMANT

Una de les més importants novel·les del segle XX. L'insigne escriptora catalana Mercè Rorodera ens recrea amb genialitat absoluta la vida quotidiana d'una dona a la Barcelona des de finals dels anys 20 fins després de la guerra (in)civil.

Més d'una vegada s'ha comparat -amb raó- l'estil de Rodoreda amb la seva admirada Virgina Woolf; fet que queda palés amb la seva prosa poètica, la seva capacitat per refletir-nos els canvis de la consciència de les persones, així com els de la quotidianeitat; i ple de gran simbolisme. Tot, òbviament, des d'una perspectiva molt femenina. Cal a dir, però, que La Plaça del Diamant presenta un estil molt lleuger i amable de llegir.

La novel·la escrita com a records de la pròpia protagonista -la Natàlia, la famosa Colometa-; ens permeten percebre com era la vida quotidiana d'una dona en aquells anys de canvi. I com la societat catalana de principis del XX també canvia; fent-ho, òbviament, els propis personatges. La Colometa representa la vida de tantes i tantes dones que havien de quedar sempre en un segon terme respecte l'home de la casa, que veien com la seva vida era una dedicació total i absoluta a d'altri; i com arribà la gana i les penúries.

L'obra és llegeix amb facilitat i fruició; de fet, el més fàcil és que enganxi amb molta rapidesa.

Curiositats:

1.- per què la plaça és diu així? Quans aquests terrenys foren venuts al llavors regidor de Gràcia la professió d'aquest era la joieria; i per aixó els nous carrers i places fets per la zona portaven noms relacionats amb aquesta professió.

2.- Els treballs de remodelació de la plaça van posar al descobert l'existència d'un refugi anti-aeri construït per la junta de defensa passiva durant la guerra civil espanyola (1936-39). La majoria de les places del barri ténen un refugi a sota, però la costrucció d'alguns pàrkings els ha fet desaparèixer per complet (plaça del Sol) o parcialment (plaça de la Revolució). El refugi de la Plaça del Diamant és visitable des de novembre de 2006. +info:

Visites guiades al Refugi Antiaeri de la Plaça del Diamant
Del 10/02/2007 al 06/10/2007
Refugi Antiaeri de la Plaça del Diamant
Pl Diamant, 10

3.- La Plaça del Diamant fou adaptada al cinema l'any 1982; així com diverses vegades al teatre.

BERTOLT BRECHT

avui, com a petit homenatge a la nostra estimada Olga -ara de gaudi per Bergen-, deixarem un gran poema d'un dels millors escriptors del segle XX -un dels seus autors preferits-.

PREGUNTES D’UN TREBALLADOR QUE LLEGEIX

Qui va construir Tebas, la ciutat de set portes?
Als llibres hi ha noms de reis.
Van arrossegar els reis els blocs de pedra?
I Babilònia, tantes vegades destruïda...
Qui la va reconstruir tantes vegades? En quines cases
De la daurada Lima vivien els constructors?
On anaven el vespre, allí on quedava llesta la muralla xinesa,
Els paletes? La gran Roma
Ésplena d’arcs de triomf. Qui els va alçar? Sobre qui
Vam triomfar els Cèsars? Tenia la tan cantada Bizanci
Només palaus per als qui l’habitaven? Fins i tot a la llegendària Atlàntida,
La nit en què el mar la va engolir, aquells que s’ofegaven
Cridaven els seus esclaus.

El jove Alexandre va conquerir l’Índia.
Ell tot sol?
Cèsar va colpir els glas.
No tenia almenys un cuiner al costat seu?
Felip d’Espanya va plorar quan es va perdre
La seva flota. No va plorar ningú més?
Frederic II va vèncer la Guerra dels Set Anys.
Qui més la va vèncer?

Cada pàgina, una victòria.
Qui en va coure el festí?
Cada deu anys, un gran home.
Qui va pagar les despeses?

Tantes històries.
Tantes preguntes.

Poemes 1933-1938

LA PRIMAVERA REPUBLICANA

Una molt interesant exposició per recordar un gran somni que no podem permetre que ens continuïn robant.

LaPrimaveraRepublicana.cat

IL TINTORETTO

Del 30 de gener fins el 13 de maig al Museo del Prado es pot visitar una molt interessant, i encara més recomanable, exposició d'obres del grndíssim Tintoretto.

Info:
Salas: Sala 24, 25, 26, 27, 28, 29 y 9b
Horario de la exposición: De martes a domingo y festivos: 09.00h - 20.00h(la entrada a la exposición está permitida hasta las 19.00h)
El Museo permanece cerrado los lunes.
Acceso a la exposición: A través de la Puerta de Goya Alta. Los visitantes discapacitados pueden acceder a la exposición por la Puerta Baja de Goya.

Con motivo de la muestra el Museo del Prado celebrará un congreso internacional sobre Tintoretto los días 26 y 27 de febrero que acogerá a grandes expertos de la pintura veneciana del Cinquecento.

Precio 6 €

http://museoprado.mcu.es/msite_tintoretto/home.html