Quan els records ens visiten ennuvolant la vista (2 poemes)

Els records són elements molt perillosos, igual que l'amor pot nàixer d'una metàfora, tota una vida pot canviar pel prisma amb el que es mira el pasat d'una persona.

Revisitar indrets que formen part del nostre passat, i d'aquell que sembla especialment estimat, sigui per la tergiversació que pot crear el pas del temps o per la nostàlgia de certes vivències pot esdevenir com la magdalena proustiana i endegar una cascada on s'amalgamen records, nostàlgies de futur, mistificacions de vivències i mitges mentides camí de veritats.

Avui n'he viscuda una d'aquestes experiències i a més a més de recordar aquelles paraules que havia escrit potser és l'última vegada que et visito n'han nascut de noves. I he decidit fer-vos-les a mans.

GESPA DE L'AUTÒNOMA

Records en verd.

Records en la boirina

de la memòria que construeix el passat.

Records en verd

en la boirina de la memòria

que construeix plaent el passat.

Records triats

en la voràgine de l'abisme.

Records en verd

en la borina de la voràgine

de l'abisme de la memòria

que construeix plaent el passat.

Records

en el lleu sospir que tenyeix de verd

la borina de la memòria

i desfà la voràgine de l'abisme

construint plaent el passat.

Natxo Barrau i Salguero

UAB-BCN 23/VII/2013

PASSES EN EL TEMPS

Les mateixes passes,

els mateixos llocs;

però no pas els mateixos indrets.

El somrís còmplice

amb un mateix

i amb els fantasmes

del passat

en reconèixer

els costums de l'habitud pretèrita;

la melangia,

perillosament mel·líflua,

evoca la nostàlgia

per les passes perdudes en el temps.

No et pots permetre somniar

ni un instant,

que esdevindria lacerantment etern,

la recerca del temps perdut;

no mirem l'abisme,

emportem-nos unes volves de la seva boirina

com un viatger del temps

i pintem de verd

el camí de llambordes grogues.

Natxo Barrau i Salguero

UAB-BCN 23/VII/2013

Les imatges i fonts són els quadres de Carl David Friedrich Monjo a la vora de la mar i Caminant damunt un mar de boira així com les fotografies el wallpaper "morning" (by cherry sweetly) i Abyss shrounded in fog (by niwet) abyss_shrouded_in_fog_by_niwet-d5be2nd




i les seves fonts són.

Verano indio

S'apropava Sant Jordi, i la Rosi, l'encarregada de la Mediateca de l'Escola Pia Nostra Senyora ens demanà títols per encetar la secció de còmic de la biblioteca. Un dels clàssics que sonà fou Corto Maltès i arran d'això en Xavi em recomanà Verano indio. He de reconèixer que no n'havia llegit res ni d'Hugo Pratt ni de Milo Manara; bé, potser del veronès podria dir que sí havia vist algun dels seus mítics dibuixos de les seves obres més conegudes.

Amb ganes vaig embarcar-me en la lectura d'aquest Verano indio, expressió que vindria a ésser com la nostra "estiuet de Sant Miquel" o fins i tot del de Sant Martí. És un guió de Pratt dibuixat per Manara on ens narren uns tràgics incidents a la nord-amèrica colonial del segle XVII. La història s'inicia amb una seqüència muda de nou planes apoteòsica (això definia Will Eisner com a art seqüencial quan parlava del còmic, oi?). Després passa a esdevenir un retrat de l'enfrontament entre diferents maneres d'entendre la vida, la visió dels indígenes que es veu sotmesa per la intolerància puritana europea, i això acabarà en uns durs enfrentaments de tràgiques conseqüències. Ens trobem a l'inici de les hostilitats entre els europeus descendents del Mayflower i els indígenes d'aquelles terres.

El còmic es llegeix d'una volada. Les seves 160 pàgines es mantenen captivat, tractant de copsar en un silenci expectant tots els detalls del dibuix i desitjant saber com avança l'infortuni cap a la catòstrofe final. M'agrada la construcció dels personatges que van dotant la història de detalls i matisos per moments i que fan la narració absolutament creïble i encativadora.

A destacar també el portafoli inicial de James Fenimore Pratt o Hugo Cooper que ens situa plenament en l'obra que gaudirem a continuació.

[Filtracions de contingut]

La violació inicial, sense que es vegi en cap moment, és d'un genialitat sublim, d'una brutalitat lírica que ens donarà pas als instants de pausa per situar els personatges i què ens presagiarà la terrible tempesta que està covant-se. Descobrirem l'assentament dirigit pel dèspota reverent Black, així com les difícils relacions entre la família d'Abigail, pecadora marcada a foc amb la L de Lilith i obligada a viure a mig camí entre la terra d'uns i altres. La venjança in situ d'Abner Lewis de la violació provocarà la tragèdia entre els indis abenaki d'Squando que voldran reparar les morts dels seus amb l'assentament de New Canaan. Una tragèdia en vida on descobrim algunes vides tràgiques.

[s'acaben les filtracions de contingut]

Obres com aquesta fan que es pugui considerar el còmic com el novè art.

En breu gaudiré de la seva segona col·laboració, El gaucho, quin millor resum per recomanavar-vos la seva lectura? Tot s'incià en un estiu indi...

Per cert, aquest clàssic, tot i ésser del 1983, és l'obra de la que es sent més orgullòs Manara (podeu comprovar-ho en aquesta entrevista).

El curiós incident del gos a mitjanit

El llibre El curiós incident del gos a mitjanit de Mark Haddon fou un èxit de vendes i crítica ara fa uns anys. Té certa gràcia però no és cap meravella de l'altra món. Et fa passar una estona entretinguda, i és cert que té un protagonista, en Christopher, especial, un nen amb un trastorn de l'aspecte autista, però en cap cas de la talla d'un Oliver Twist com ens pretenen vendre la moto a la contraportada.

Són més realistes les referències citades a la contraportada

«Una novela conmovedora, verosímil y muy divertida.» Oliver Sacks

«Soberbia. Mark Haddon escribe con sabiduría y sentido del humor.» Ian McEwan

«Excepcional. Al mirar a través de los ojos de Christopher, vemos el mundo con mayor claridad y nos comprendemos mejor a nosotros mismos. ¿Qué más se puede pedir a un libro?» The Sunday Telegraph

que tracten de situar-nos en les característiques pròpies de la història. El nostra protagonista narra en primera persona les seves vicissituds per resoldre l'enigma del gos de la veïna assassinat a mitja nit, i fent-ho ens mostra amb la més infantil i involuntària innocència la seva quotidiana habitud i com canvià la vida de la seva família.

Una de les majors virtuts de la novel·la és el realisme, el verisme que transmet en tot moment i el fet que no pretengui allargar la història en excés així com la manca d'alliçonament ni esperit moralitzant que denota i cert humor àcid que salpica la narració. És un llibre recomanable per passar l'estona sense capficar-se gaire, tot i que el personatge principal ens farà en la difícil situació que viuen aquests individus i les seves famílies.

Potser es podria encoratjar l'autor a tractar de novel·lar el somni del Christopher del capítol 229.

La vida com uns gronxadors

Fa uns dies acomiadàvem el curs dels alumnes de segon de Batxillerat de l'Escola Pia Nostra Senyora i el nostre coordinador de batxillerat en el seu discurs inserí els següents versos de Fabio Morábito; ara que sóc jo qui deixa aquesta centenària casa aprofito per recuperar tan belles i sàvies paraules.

Los columpios

Los columpios no son noticia,
son simples como un hueso
o como un horizonte,
funcionan con un cuerpo
y su manutención estriba
en una mano de pintura
cada tanto,
cada generación los pinta
de un color distinto
(para realzar su infancia)
pero los deja como son,
no se investigan nuevas formas
de columpios,
no hay competencias de columpios,
no se dan clases de columpio,
nadie se roba los columpios,
la radio no transmite rechinidos
de columpios,
cada generación los pinta
de un color distinto
para acordarse de ellos,
ellos que inician a los niños
en los paréntesis,
en la melancolía,
en la inutilidad de los esfuerzos
para ser distintos,
donde los niños queman
sus reservas de imposible,
sus últimas metamorfosis,
hasta que un día, sin una gota
de humedad, se bajan
del columpio
hacia sí mismos,
hacia su nombre propio
y verdadero, hacia
su muerte todavía lejana.

Font de les imatges: Ran Xia i Las voces del silencio.

Has imaginat un futur llunyà...

Tot i que l'escultura que il·lustra el text no fou concebuda sota la influència de les mateixes muses, ni ha influenciat el seu naixement,crec que s'acompanyen força bé.

Has imaginat un futur llunyà

on compartir un delit conjunts;

podria esmolar el somrís

i extasiar-me en el desig

del possible castell oníric d’onades,

però sempre brolla un dubte

en la contemplació de tota flor...

Per què t’imagines

un esdevenidor allà d’enllà en el temps,

què no et fa desitjar

solcar els cels del present?

Natxo Barrau i Salguero

BCN 4-17/VI/2013

Imatge: Els primers freds, Miquel Blay

Davant de tu, el futur

Ara ja fa uns jorns, alguna musa es deturà en el seu dansarí vagareig i em mostrà imatges dels dubtes quan el futur s'obre davant nostre. Supose que fou llavors que es dedicà a introduir alguns versos al calderó de la meva ànima i què una vegada cuinats han esdevingut les paraules que podreu llegir a continuació.

Avui que m'han fet ésser conscients que els meus tutoritzats tenen els anys que fa que vaig presentar-me a selectivitat, quinze, us faig a mans aquests versos que parlen que potser millor deturar-se un instant (tal vegada etern?) abans d'avançar cap a l'indefugible futur.

Davant de tu, el futur:

les aigües incertes del destí

per ésser solcades en una singladura

de paraules pintades;

ets, ara mateix, un delta

obrint-se a la mar.

Detura't un instant,

delecta't essent aiguabarreig;

deixa't seduir

pels llargs dits de l'esdevenidor

endinsant-se en el teu líquid ventre

mentre les saltirones vincladisses pedres del passat

es frenen en la calma de l'instant,

en la parada de la seducció

on desvestir-se de tot i tothom

en uns preliminars de salada dolçor

per encetar el joc de l'eternitat.

Natxo Barrau i Salguero

BCN maig de 2013

Les fotografies són de la sauna de Bjärred, Skåne, Suècia.
Fonts de les fotografies Daniel Petterson i Hessam.

L'amistat + El futur que no fou

De vegades les reflexions nien i ens assalten sense que nosaltres les hàgim convocades, com unes muses de la realitat que vinguessin a mostrar-nos allò que no veiem o no volem admetre que existeix.

Si escrivís cançons en anglès això hauria estat "Trying to keep a lie alive", però com no és el cas, són dos breus fragmets poètics, o intents d'ésser poesies. En el fons, segurament només són paraules, pensament que qui sap si tal vegada el vent se les endurà o potser comel fum abans esbosaran quelcom.

L'AMISTAT

El rellotge reflectit a l'espill

infereix que el futur

no serà una nostàlgia somniada;

molts hauran enretirat les aigües

i tal vegada, ja només restarà

el desig d'un doble gronxador

al porxo d'una caseta

on sospirar per allò

que podia haver sigut

i sabies que mai seria.

Natxo Barrau i Salguero

BCN 30/V/2013

EL FUTUR QUE NO FOU

Què pots preguntar-li

a l'espill

quan et sents lluny de tothom,

quan t'adones

que ha sorgit una frontera

i quasi tothom

és en un altre territori

i tu ja no pertanys

sinó al passat

i al teu propi record

del somni de futur.

Natxo Barrau i Salguero

BCN 30/V/2013

L'autobiografia de Nazim Hikmet

Aquest migdia, en una de les nostres habituals converses de veïns, el gran Antonio Gómez m'ha transportat amb la paraula a la vida d'un gran poeta (després que haguem gaudit dels versos d'Omar Khayam).

És tanta la vida i les grans frases, plenes de sabiduria en una aparença fràgil, que només podia que fer-vos-les a mans.

Gaudiu de la lectura:

AUTOBIOGRAFÍA

Escrita en Berlín Oriental el 11.9.1961
Nací en 1902.
Jamás he vuelto a mi ciudad natal.
No me gusta volver atrás.
A los tres años, en Halep, ejercité la profesión de nieto de Pachá,
a los diez y nueve la de estudiante de la Universidad de Moscú,
a los cuarenta y nueve otra vez en Moscú:
y desde los catorce años escribo poesías.
Hay hombres que conocen mil variedades de hierbas, otros
conocen variedades de peces,
yo, de separaciones.
Hay hombres que saben de memoria el nombre de cada estrella,
yo, el de las nostalgias.
He dormido en las cárceles y en los grandes hoteles.
He pasado hambre. Casi no existe plato que no haya probado
incluido el de la huelga del hambre.
A los treinta años han querido ahorcarme,
a los cuarenta y ocho quisieron concederme la medalla de la Paz
y me la concedieron.
A los treinta y seis, necesité seis meses pera recorrer
cuatro metros cuadrados de sombrío hormigón.
A los cincuenta y nueve, en diez y ocho horas volé desde Praga a La Habana.
En 1951, en un mar, en compañía de un amigo,
anduve sobre la muerte.
En 1952, con un corazón cascado, tendido sobre la espalda,
esperé a la muerte más de cuatro meses.
Fui locamente celoso de las mujeres a las que amé.
No le tuve ninguna envidia a nadie, ni siquiera a Chorlot.
Engañé a mis mujeres.
Nunca hablé mal detrás de mis amigos.
He bebido, sin llegar nunca a borrachín.
Siempre con el sudor de mi frente
gané mi dinero ¡Qué suerte pera mí!
Sentí vergüenza ajena. Mentí.
Mentí por piedad.
Pero nunca dije mentiras porque sí.
He subido en tren, en avión, en coche.
La mayoría no lo consigue.
He ido a la Ópera.
La mayoría no consigue ir
a la mezquita, la iglesia, el templo, la sinagoga, los hechiceros;
ni siquiera ha oído hablar de la Ópera.
Sin embargo, desde los 21 años no voy
a muchos de los sitios adonde va la mayoría,
pero suelo hecerme leer el porvenir
en los posos del café.
Mis escritos están impresos en cuarenta idiomas
y prohibidos en mi Turquía, en mi propia lengua.
No tengo aún el cáncer,
tampoco es obligación padecerlo.
Nunca seré primer ministro o cosa perecida,
tampoco me gustaría serlo.
No fui a la guerra
pero tampoco bajé a los refugios en medio de la noche.
No me arrastré en las carreteras
huyendo de los aviones que vuelan a ras de tierra.
Cerca de los sesenta me enamoré.
En pocas palabras, amigos míos
aunque esté hoy en Berlín, muriendo de nostalgia,
puedo afirmar
que he vivido como un hombre.
En el tiempo que me queda por vivir
¿qué podrá ocurrirme aún?
¿Chi lo sa ?