He
plantat un jardí d'espelmes
perquè la llum
sempre
t'il·lumini
en
la tenallant fosca absència.
Desitjo
flors de foc
que
dansin de tots els colors
com
una celístia de records
teixint
un quadre guspirejant
en
el tapís de la mar
perquè
la foguerada d'onades
esborri
els oblits
que
no existiren
i
els núvols en brasa
corporifiquin
la melangia
del
futur esdevingut.
He
plantat un jardí d'espelmes
amb
reg a llàgrimes
i
adob de paraules
sota
la cura
de
la llum del cor.
N.B.S.
a tu pare, que avui hagueres celebrat els 75 anys.
He trigat a poder comentar aquesta entrada per manca de temps, però també per manca de paraules. Davant els teus mots indescriptibles quedo totalment muda, però plena de sentiment. És així com les paraules esdevenen poesia; i així és com els qui escriuen esdevenen poetes.
ResponEliminaD'inici a fi transmets l'amor infinit que es té cap a qui tant s'estima i tant d'amor que ens deixa al cos quan ja no hi és.
Enhorabona i moltes moltes moltes abraçades.
Gràcies per les teves paraules (i pel que no són paraules) davant aquest text.
ResponEliminaEn el fons només fem brollar les paraules que des del fons de la nostra ànima que esdevé deu d'allò que ja no pot mantenir dins i cal deixar-lo volar-lo.