Es pot definir la poesia?
Gustavo Adolfo Bécquer ho va intentar, a la Rima XXI, responent a una suposada pregunta:
¿Qué
es poesía?, dices mientras clavas
En mi pupila tu pupila azul.
¡Qué
es poesía! ¿Y tú me lo preguntas?
Poesía eres tú.
Però no fou l'únic, John Ashbery també ho intentà:
WHAT IS POETRY?
The medieval town, with frieze
Of boy scouts from Nagoya? The snow
That came when we wanted it to snow?
Beautiful images? Trying to avoid
Ideas, as in this poem? But we
Go back to them as to a wife, leaving
The mistress we desire? Now they
Will have to believe it
As we believed it. In school
All the thought got combed out:
What was left was like a field.
Shut your eyes, and you can feel it for miles around.
Now open them on a thin vertical path.
It might give us--what?--some flowers soon?
Una traducció del text seria:
QUÈ ÉS LA POESIA?
¿La ciutat medieval amb un fris
dels escoltes de Nagoya? ¿La neu
que caigué quan nosaltres desitjàvem
que nevés?
Imatges boniques? Intentar evitar
les idees, com en aquest poema? Emperò,
nosaltres
tornem a elles com a una esposa,
abandonant
l'amant que desitgem? Ara, ells
hauran de creure-ho
com nosaltres ho fem. A l'escola
tots els pensaments foren desembullats:
allò que restà era com un camp.
Acluca els ulls i podràs sentir-ho en
milles a la rodona.
Obre'ls ara en un camí vertical.
Podria donar-nos, què? Algunes flors,
aviat?
Però fins i tot rebé la resposta d'un estudiant:
(A Translation of John Ashbery's) "WHAT IS POETRY" by Jill E. Brown (April 1995)
Should we really call traditional verse with its ornamentation and
elaborate description poetry?
Can the acts of nature be forced into a linguistic box and then called
poetry?
Why does one feel compelled to control nature by demarcating it with
imagery and lofty symbolism?
If it snows, it snows. We have no control over it. Forget about the
pretentious attempts to characterize it.
Is it possible to forget about ideas altogether (like I am trying to here)?
I don't understand why poets revert back to tradition when we see the
possiblility in new forms. How can they not see the inadequacy of
tradtitional poetry as we, the New York Poets, so plainly see?
It goes back to school, where they try to teach you to abandon
creativity.
The mind is like a vast field full of life, potential, and possibility.
But they teach you not to see this and instead focus on a narrow
path of traditional bull shit. And that's all it is: SHIT. The
only purpose it serves is to fertiliz the field and grow
more precious flowers to describe in their endless
cycle of bull shit.
La traducció de la qual podria ésser:
Podem, realment, anomenar
els versos tradicionals amb la seva ornamentació i les seves descripcions elaborades
poesia?
Poden les accions de la
natura ésser encabides a la força en capses lingüístiques i
llavors anomenar- les poesia?
Per què un sentiment ens
compel·leix a controlar la natura demarcant-la amb imatgeria i
nobles sentiments?
Si neva, neva. No tenim
pas cap control sobre això. Oblideu els pretensiosos intents de
descriure-ho.
És possible oblidar les
idees per complet (com tracto aquí de fer)?
No entenc perquè els
poetes reverteixen cap a la tradició quan veiem les possibilitats a
les noves formes. Com no poden
ells veure com d'inadequada és la poesia tradicional, com sí fem nosaltres, els poetes de
Nova York, clarament?
Això et retorna a
l'escola, on ells tracten d'ensenyar-te a abandonar la creativitat.
La ment és com un vast
camp ple de vida, potencial i possibilitats. Però ells t'ensenyen a
no veure això i de fet
focalitzen en un estret camí de tradicional i gegant merda. I això
és tot el que és: MERDA. Les més
precioses flors per descriure en el seu cicle sens fi d'autèntica
merda.
Què n'opineu?
