dimarts, de desembre 10, 2013

Sinceritat amb el coixí



La inspiració mai saps ni quan ni d'on ni com arribarà; així que millor estar sempre preparats, amb la finestra ben oberta, per permetre l'arribada volant de les muses i rebre-les amb els braços ben oberts.


El següent text naix de lectura d'un poema, del fet de quedar captivat per uns versos. Aquests nien en tu, i sense que tu t'adonis vas voltant la font d'Aganipe i al final brollen en fructificació. El text original és el poema Sinceritat amb el coixí de la Raquel M. Martínez, ara exalumna de l'Escola Pia Nostra Senyora. Aquesta poesia m'arribà a mans gràcies als esdeveniments de Lo Cavaller Sant Jordi, i com una floració de la sang aquí us deixo els versos que n'inspiraren.



Si amb el coixí no pots,
Doncs, amb qui seràs sincera?
Sinceritat amb el coixí
Raquel M. Martínez

Hi ha veritats
que només es poden confessar
en el silenci del coixí.
Només en aquesta solitària companyia
es pot perpetrar
el delit de certs crims;
deixar-nos dur pel corrent
de les emocions que no podem permetre'ns,
estibar d'esperances l'steamer
i bogar-lo fins la llibertat de la mar.
Tan sols en l'espill del capçal
ens atrevim a visualitzar
ablamant-nos en cutanis focs aliens,
desfer-nos en el miratge
del somni de corporificar el pecat.
És la nit amb l'aferrada del galter
qui dóna llum a les nostres foscors,
guspirejant anhels en deliquis d'excitació.
No hi ha cap oasi
que calmi la nostra sed
d'amants desterrats del paradís
que no sigui el l'esperit de vi del coixí.

Natxo Barrau i Salguero
BCN VI-XI/2013
inspirat en el poema Sinceritat amb el coixí de Raquel M. Martínez

 N'hi ha uns altres versos, però aquests encara cerquen la derrota correcta.

La primera imatge és una fotografia de l'escultura Snowdrift d'Edward Onslow Ford (font de la imatge). La segona és la imatge amb la que al Raquel M. Martínez il·lustrava el seu poema. La imatge del text  és una fotografia del llibre especial de Sant Jordi 2013 de l'EPNS



dilluns, de novembre 11, 2013

La costa de les costes

Des que he tractat d'expressar els meus sentiments mitjançant les paraules sota l'estructura d'una poesia, crec que cercava aconseguir quelcom com el poema que segueix a continuació. M'agrada haver trobat, tot i que sigui en la ploma d'altri, la sensació que desitjava copsar; i, encara em reafirma en l'anhel que algun dia les muses em bufin entre les guspires de la nit el text que somnio escriure.

Us faig a mans el poema Kusternas Kust (La costa de les costes) de Bo Setterlind en versió traduïda al català i l'original sueca.


LA COSTA DE LES COSTES

Quina costa, preguntes, és la que més estimo,
quin país, quin dels vents,
quin poble, quina llengua, quin cel,
preguntes tu.
Ja responc: Tu.

He vist la costa de Cuba... i de Grècia,
Amèrica, Àfrica
i la misteriosa Índia,
però cap d'elles no és com la teva costa,
costa de misteriosa pell, de blanc enlluernador,
costa desconeguda dels meus, solitària,
de miratges, de vori,
de mon poema, de ma vida,
de ma cançó i mon enyor,
de ma sang i ma espera...

Desitjo
que vegis, com jo,
la claror de la costa
dibuixada contra el cel.
És cap a tu que jo meno el meu vaixell
en el brogit caòtic de la nit.
És cap a tu que jo meno el meu vaixell
amb timó de pur cristall.

Quina costa, preguntes, és la que més estimo,
quin món, quin sol,
quina muntanya, quin bosc,
quin espai, quina terra,
quin nom, quina empara, quin port?

L'ona vers ta platja
mormola ara també ma resposta,
mormola com el vent en la vela:
Ets tu, ets tu, ets tu...

Bo Setterlind
trad.: Lluís Solanes


KUSTERNAS KUST

Vilken kust, frågar du, är min älsklingskust,
vilket land, vilket luftstreck,
vilket folk, vilket språk, vilken himmel,
frågar du.
Jag svarar: Du.

Kubas kust har jag sett - och Greklands,
Amerikas, Afrikas
och Indiens,
men ingen av dessa är som din kust,
din huds gåtfulla, bländvita kust,
mina drömmars okända, ensamma,
hägrande elfenbenskust,
min dikts, mitt livs,
min sångs och min längtans,
mitt blods och min väntans...

Jag önskar,
du såge mot himlen
som jag
den kustens ljus.
Det är mot dig jag styr mitt skepp
i nattens kaotiska brus,
det är mot dig jag styr mitt skepp
med roder av ren kristall.
Vilken kust, frågar du, är min älsklingskust,
vilken värld, vilken sol,
vilket berg, vilken skog,
vilken vidd, vilken jord,
vilket namn, vilken famn, vilken hamn?

Dyningen mot din strand
viskar mitt svar även nu,
viskar som vinden i seglen:
Det är du, det är du, det är du...

Bo Setterlind



 

dimarts, de novembre 05, 2013

setembrina llum de platja


Ara que sembla que la tardor comença a arribar a les nostres contrades, us faig a mans uns lleus versos escrits en ple setembre a la llum del sol de les seves platges, com si fos un sentiment que recorre la nostra vida cavalcant damunt un tranquil tren...


Com una platja
al migdia a mitjans setembre,
així es troba ara el meu cor:
ara que la plàcida llum del sol
damunt les onades calmes
només ets tu,
i l'escalf de la sorra calenta
permet caminar
damunt el plaer a pler
com damunt les brases
del passat.

Pràcticament la sorra és buida,
com si l'haguérem passat pel sedàs.

És un allargassat instant de calma:
l'existència degotant
per la clepsidra
sense més necessitat
que deixar passar les hores.

Natxo Barrau i Salguero
10/IX/2013
de Calella a Barcelona


Les imatges són de Niwbwrch, Ynis Môn, Cymru. Fonts: AngleseyWalk, Uli_Germany flickr i Behance.

dimarts, d’octubre 15, 2013

"l'espill es trenca" (la mort en un mirall)



L'espill es trenca;
és la por.
No és pas la por a la mort,
és la por
al buit que deixarà
en d'altri
la pròpia mort.

Natxo Barrau i Salguero
Barcelona 8/X/2013



font de la imatge: Pas un autre.


dimecres, d’octubre 02, 2013

...una imatge deixada "qui sap"...


I vaig trobar la teva fotografia,
qui sap si deixada o abandonada,
amb una mirada
que semblava espiar
els vaixells que fan vela...
A on volies fugir?
A on necessitaves tornar?

Natxo Barrau i Salguero
 Barcelona
estiu 2012



dilluns, de setembre 09, 2013

No existeix millor exaltació de l'esport... (barrejant olimpisme i sexe)



No existeix
millor exaltació de l'esport
que la designació de la seu olímpica
ens enxampi, novament,
fent-nos l'amor.

Natxo Barrau i Salguero
BCN 7/IX/2013



dilluns, d’agost 26, 2013

sempre que em fixo en els teus ulls...

Sempre que em fixo en els teus ulls,
em mires amb unes pupil·les molt contretes;
potser, t'enlluerna
el reflex de la teva pròpia llum.

Natxo Barrau i Salguero
gener 2012

divendres, d’agost 16, 2013

Velada inoblidable (relat eròtic)

Ara fa uns dies un bon vell company em comentà que JugetitosSex, una pàgina de joguines eròtiques online, havia decidit convocar un concurs de relats eròtics. Ell hi participava i em convida a fer-ho. Només rebre el guant del repte alguna idea ja va brollar dins el meu cap, però, aquestes, quan havien de prendre cos negre sobre blanc no acabaven de quallar, més aviat per un excés d'extensió. I a més a més, per a complicar-ho més, el relat que més em trempava (mai millor dit, oi?) per enviar no acabava de trobar la forma. De fet, ara en tinc unes tres versions possibles del relat, però una d'elles, potser la més fàcil i la menys extensa és la que he acabat presentant. A més a més, últimament em costa escriure en castellà; o, millor dit, la meva llengua d'expressió literària és quasi exclusivament el català, fet que afegia la feina d'escriure el relat i traduir-lo. Bé, sigui com vulgui, al final, vàrem aconseguir enviar un text.

D'aquest us faig a mans l'inici en la versió original a continuació, però el relat sencer, traduït el trobareu seguint l'enllaç a continuació. El segon enllaç és la pàgina on el podeu votar (espero que ho cregueu oportú). Cal haver fet m'agrada a la pàgina de facebook de juguetitossex.

Gaudiu!



              Aquella havia d’ésser una vetllada inoblidable. Seria la nit que sempre havia somniat, el delit esdevenint realitat corporificada. Arran d’aquella nit la història seria una altra. El so de la porta obrint-se indicava que la funció havia d’iniciar-se, era el teló aixecant-se per permetre la consecució dels anhels.

         Helena caminà amb la seva desimboltura quasi ingràvida fins arribar al menjador on es trobà la perfecta taula parada per al més romàntic dels sopars. Es quedà totalment astorada, com si presenciés una aparició mariana; no sabia pas com ni per què podia haver-se produït tal generació espontània. La seva vista panteixava arreu com un espia enmig d’una negra nit i podia haver-se imaginat com un peix boquejant fora de l’aigua.
L'enllaç al relat íntegre: http://www.juguetitossex.es/blog/item/129-velada-inolvidable

L'enllaç a les pàgines de votació: https://apps.facebook.com/138147962901963/gzmjd




dimarts, de juliol 23, 2013

Quan els records ens visiten ennuvolant la vista (2 poemes)

Els records són elements molt perillosos, igual que l'amor pot nàixer d'una metàfora, tota una vida pot canviar pel prisma amb el que es mira el pasat d'una persona.

Revisitar indrets que formen part del nostre passat, i d'aquell que sembla especialment estimat, sigui per la tergiversació que pot crear el pas del temps o per la nostàlgia de certes vivències pot esdevenir com la magdalena proustiana i endegar una cascada on s'amalgamen records, nostàlgies de futur, mistificacions de vivències i mitges mentides camí de veritats.

Avui n'he viscuda una d'aquestes experiències i a més a més de recordar aquelles paraules que havia escrit potser és l'última vegada que et visito n'han nascut de noves. I he decidit fer-vos-les a mans.


GESPA DE L'AUTÒNOMA

Records en verd.
Records en la boirina
de la memòria que construeix el passat.
Records en verd
en la boirina de la memòria
que construeix plaent el passat.
Records triats
en la voràgine de l'abisme.
Records en verd
en la borina de la voràgine
de l'abisme de la memòria
que construeix plaent el passat.
Records
en el lleu sospir que tenyeix de verd
la borina de la memòria
i desfà la voràgine de l'abisme
construint plaent el passat.


Natxo Barrau i Salguero
UAB-BCN 23/VII/2013





PASSES EN EL TEMPS

Les mateixes passes,
els mateixos llocs;
però no pas els mateixos indrets.
El somrís còmplice
amb un mateix
i amb els fantasmes
del passat
en reconèixer
els costums de l'habitud pretèrita;
la melangia,
perillosament mel·líflua,
evoca la nostàlgia
per les passes perdudes en el temps.
No et pots permetre somniar
ni un instant,
que esdevindria lacerantment etern,
la recerca del temps perdut;
no mirem l'abisme,
emportem-nos unes volves de la seva boirina
com un viatger del temps
i pintem de verd
el camí de llambordes grogues.


Natxo Barrau i Salguero
UAB-BCN 23/VII/2013



Les imatges i fonts són els quadres de Carl David Friedrich Monjo a la vora de la mar i Caminant damunt un mar de boira així com les fotografies el wallpaper "morning" (by cherry sweetly) i Abyss shrounded in fog (by niwet) abyss_shrouded_in_fog_by_niwet-d5be2nd




i les seves fonts són.

dimecres, de juliol 17, 2013

Verano indio

S'apropava Sant Jordi, i la Rosi, l'encarregada de la Mediateca de l'Escola Pia Nostra Senyora ens demanà títols per encetar la secció de còmic de la biblioteca. Un dels clàssics que sonà fou Corto Maltès i arran d'això en Xavi em recomanà Verano indio. He de reconèixer que no n'havia llegit res ni d'Hugo Pratt ni de Milo Manara; bé, potser del veronès podria dir que sí havia vist algun dels seus mítics dibuixos de les seves obres més conegudes.


Amb ganes vaig embarcar-me en la lectura d'aquest Verano indio, expressió que vindria a ésser com la nostra "estiuet de Sant Miquel" o fins i tot del de Sant Martí. És un guió de Pratt dibuixat per Manara on ens narren uns tràgics incidents a la nord-amèrica colonial del segle XVII. La història s'inicia amb una seqüència muda de nou planes apoteòsica (això definia Will Eisner com a art seqüencial quan parlava del còmic, oi?). Després passa a esdevenir un retrat de l'enfrontament entre diferents maneres d'entendre la vida, la visió dels indígenes que es veu sotmesa per la intolerància puritana europea, i això acabarà en uns durs enfrentaments de tràgiques conseqüències. Ens trobem a l'inici de les hostilitats entre els europeus descendents del Mayflower i els indígenes d'aquelles terres.

El còmic es llegeix d'una volada. Les seves 160 pàgines es mantenen captivat, tractant de copsar en un silenci expectant tots els detalls del dibuix i desitjant saber com avança l'infortuni cap a la catòstrofe final. M'agrada la construcció dels personatges que van dotant la història de detalls i matisos per moments i que fan la narració absolutament creïble i encativadora.

A destacar també el portafoli inicial de James Fenimore Pratt o Hugo Cooper que ens situa plenament en l'obra que gaudirem a continuació.

[Filtracions de contingut]

La violació inicial, sense que es vegi en cap moment, és d'un genialitat sublim, d'una brutalitat lírica que ens donarà pas als instants de pausa per situar els personatges i què ens presagiarà la terrible tempesta que està covant-se. Descobrirem l'assentament dirigit pel dèspota reverent Black, així com les difícils relacions entre la família d'Abigail, pecadora marcada a foc amb la L de Lilith i obligada a viure a mig camí entre la terra d'uns i altres. La venjança in situ d'Abner Lewis de la violació provocarà la tragèdia entre els indis abenaki d'Squando que voldran reparar les morts dels seus amb l'assentament de New Canaan. Una tragèdia en vida on descobrim algunes vides tràgiques.

[s'acaben les filtracions de contingut]

Obres com aquesta fan que es pugui considerar el còmic com el novè art.

En breu gaudiré de la seva segona col·laboració, El gaucho, quin millor resum per recomanavar-vos la seva lectura? Tot s'incià en un estiu indi...

Per cert, aquest clàssic, tot i ésser del 1983, és l'obra de la que es sent més orgullòs Manara (podeu comprovar-ho en aquesta entrevista).

dimecres, de juny 26, 2013

El curiós incident del gos a mitjanit

El llibre El curiós incident del gos a mitjanit de Mark Haddon fou un èxit de vendes i crítica ara fa uns anys. Té certa gràcia però no és cap meravella de l'altra món. Et fa passar una estona entretinguda, i és cert que té un protagonista, en Christopher, especial, un nen amb un trastorn de l'aspecte autista, però en cap cas de la talla d'un Oliver Twist com ens pretenen vendre la moto a la contraportada.


Són més realistes les referències citades a la contraportada

«Una novela conmovedora, verosímil y muy divertida.» Oliver Sacks
«Soberbia. Mark Haddon escribe con sabiduría y sentido del humor.» Ian McEwan
«Excepcional. Al mirar a través de los ojos de Christopher, vemos el mundo con mayor claridad y nos comprendemos mejor a nosotros mismos. ¿Qué más se puede pedir a un libro?» The Sunday Telegraph

que tracten de situar-nos en les característiques pròpies de la història. El nostra protagonista narra en primera persona les seves vicissituds per resoldre l'enigma del gos de la veïna assassinat a mitja nit, i fent-ho ens mostra amb la més infantil i involuntària innocència la seva quotidiana habitud i com canvià la vida de la seva família.

Una de les majors virtuts de la novel·la és el realisme, el verisme que transmet en tot moment i el fet que no pretengui allargar la història en excés així com la manca d'alliçonament ni esperit moralitzant que denota i cert humor àcid que salpica la narració. És un llibre recomanable per passar l'estona sense capficar-se gaire, tot i que el personatge principal ens farà en la difícil situació que viuen aquests individus i les seves famílies.

Potser es podria encoratjar l'autor a tractar de novel·lar el somni del Christopher del capítol 229.


divendres, de juny 21, 2013

La vida com uns gronxadors

Fa uns dies acomiadàvem el curs dels alumnes de segon de Batxillerat de l'Escola Pia Nostra Senyora i el nostre coordinador de batxillerat en el seu discurs inserí els següents versos de Fabio Morábito; ara que sóc jo qui deixa aquesta centenària casa aprofito per recuperar tan belles i sàvies paraules.



Los columpios

Los columpios no son noticia,
son simples como un hueso
o como un horizonte,
funcionan con un cuerpo
y su manutención estriba
en una mano de pintura
cada tanto,
cada generación los pinta
de un color distinto
(para realzar su infancia)
pero los deja como son,
no se investigan nuevas formas
de columpios,
no hay competencias de columpios,
no se dan clases de columpio,
nadie se roba los columpios,
la radio no transmite rechinidos
de columpios,
cada generación los pinta
de un color distinto
para acordarse de ellos,
ellos que inician a los niños
en los paréntesis,
en la melancolía,
en la inutilidad de los esfuerzos
para ser distintos,
donde los niños queman
sus reservas de imposible,
sus últimas metamorfosis,
hasta que un día, sin una gota
de humedad, se bajan
del columpio
hacia sí mismos,
hacia su nombre propio
y verdadero, hacia
su muerte todavía lejana.



Font de les imatges: Ran Xia i Las voces del silencio.

dimarts, de juny 18, 2013

Has imaginat un futur llunyà...

Tot i que l'escultura que il·lustra el text no fou concebuda sota la influència de les mateixes muses, ni ha influenciat el seu naixement,crec que s'acompanyen força bé.


Has imaginat un futur llunyà
on compartir un delit conjunts;
podria esmolar el somrís
i extasiar-me en el desig
del possible castell oníric d’onades,
però sempre brolla un dubte
en la contemplació de tota flor...
Per què t’imagines
un esdevenidor allà d’enllà en el temps,
què no et fa desitjar
solcar els cels del present?

Natxo Barrau i Salguero

BCN 4-17/VI/2013


Imatge: Els primers freds, Miquel Blay



dimarts, de juny 11, 2013

Davant de tu, el futur

Ara ja fa uns jorns, alguna musa es deturà en el seu dansarí vagareig i em mostrà imatges dels dubtes quan el futur s'obre davant nostre. Supose que fou llavors que es dedicà a introduir alguns versos al calderó de la meva ànima i què una vegada cuinats han esdevingut les paraules que podreu llegir a continuació.

Avui que m'han fet ésser conscients que els meus tutoritzats tenen els anys que fa que vaig presentar-me a selectivitat, quinze, us faig a mans aquests versos que parlen que potser millor deturar-se un instant (tal vegada etern?) abans d'avançar cap a l'indefugible futur.


Davant de tu, el futur:
les aigües incertes del destí
per ésser solcades en una singladura
de paraules pintades;
ets, ara mateix, un delta
obrint-se a la mar.
Detura't un instant,
delecta't essent aiguabarreig;
deixa't seduir
pels llargs dits de l'esdevenidor
endinsant-se en el teu líquid ventre
mentre les saltirones vincladisses pedres del passat
es frenen en la calma de l'instant,
en la parada de la seducció
on desvestir-se de tot i tothom
en uns preliminars de salada dolçor
per encetar el joc de l'eternitat.

Natxo Barrau i Salguero
BCN maig de 2013


Les fotografies són de la sauna de BjärredSkåne, Suècia.
Fonts de les fotografies Daniel Petterson i Hessam.




divendres, de maig 31, 2013

L'amistat + El futur que no fou

De vegades les reflexions nien i ens assalten sense que nosaltres les hàgim convocades, com unes muses de la realitat que vinguessin a mostrar-nos allò que no veiem o no volem admetre que existeix.

Si escrivís cançons en anglès això hauria estat "Trying to keep a lie alive", però com no és el cas, són dos breus fragmets poètics, o intents d'ésser poesies. En el fons, segurament només són paraules, pensament que qui sap si tal vegada el vent se les endurà o potser comel fum abans esbosaran quelcom.


L'AMISTAT

El rellotge reflectit a l'espill
infereix que el futur
no serà una nostàlgia somniada;
molts hauran enretirat les aigües
i tal vegada, ja només restarà
el desig d'un doble gronxador
al porxo d'una caseta
on sospirar per allò
que podia haver sigut
i sabies que mai seria.

Natxo Barrau i Salguero
BCN 30/V/2013

EL FUTUR QUE NO FOU

Què pots preguntar-li
a l'espill
quan et sents lluny de tothom,
quan t'adones
que ha sorgit una frontera
i quasi tothom
és en un altre territori
i tu ja no pertanys
sinó al passat
i al teu propi record
del somni de futur.

Natxo Barrau i Salguero
BCN 30/V/2013

dimecres, de maig 15, 2013

L'autobiografia de Nazim Hikmet


Aquest migdia, en una de les nostres habituals converses de veïns, el gran Antonio Gómez m'ha transportat amb la paraula a la vida d'un gran poeta (després que haguem gaudit dels versos d'Omar Khayam).

És tanta la vida i les grans frases, plenes de sabiduria en una aparença fràgil, que només podia que fer-vos-les a mans.


Gaudiu de la lectura:

AUTOBIOGRAFÍA

Escrita en Berlín Oriental el 11.9.1961
Nací en 1902.
Jamás he vuelto a mi ciudad natal.
No me gusta volver atrás.
A los tres años, en Halep, ejercité la profesión de nieto de Pachá,
a los diez y nueve la de estudiante de la Universidad de Moscú,
a los cuarenta y nueve otra vez en Moscú:
y desde los catorce años escribo poesías.
Hay hombres que conocen mil variedades de hierbas, otros
conocen variedades de peces,
yo, de separaciones.
Hay hombres que saben de memoria el nombre de cada estrella,
yo, el de las nostalgias.
He dormido en las cárceles y en los grandes hoteles.
He pasado hambre. Casi no existe plato que no haya probado
incluido el de la huelga del hambre.
A los treinta años han querido ahorcarme,
a los cuarenta y ocho quisieron concederme la medalla de la Paz
y me la concedieron.
A los treinta y seis, necesité seis meses pera recorrer
cuatro metros cuadrados de sombrío hormigón.
A los cincuenta y nueve, en diez y ocho horas volé desde Praga a La Habana.
En 1951, en un mar, en compañía de un amigo,
anduve sobre la muerte.
En 1952, con un corazón cascado, tendido sobre la espalda,
esperé a la muerte más de cuatro meses.
Fui locamente celoso de las mujeres a las que amé.
No le tuve ninguna envidia a nadie, ni siquiera a Chorlot.
Engañé a mis mujeres.
Nunca hablé mal detrás de mis amigos.
He bebido, sin llegar nunca a borrachín.
Siempre con el sudor de mi frente
gané mi dinero ¡Qué suerte pera mí!
Sentí vergüenza ajena. Mentí.
Mentí por piedad.
Pero nunca dije mentiras porque sí.
He subido en tren, en avión, en coche.
La mayoría no lo consigue.
He ido a la Ópera.
La mayoría no consigue ir
a la mezquita, la iglesia, el templo, la sinagoga, los hechiceros;
ni siquiera ha oído hablar de la Ópera.
Sin embargo, desde los 21 años no voy
a muchos de los sitios adonde va la mayoría,
pero suelo hecerme leer el porvenir
en los posos del café.
Mis escritos están impresos en cuarenta idiomas
y prohibidos en mi Turquía, en mi propia lengua.
No tengo aún el cáncer,
tampoco es obligación padecerlo.
Nunca seré primer ministro o cosa perecida,
tampoco me gustaría serlo.
No fui a la guerra
pero tampoco bajé a los refugios en medio de la noche.
No me arrastré en las carreteras
huyendo de los aviones que vuelan a ras de tierra.
Cerca de los sesenta me enamoré.
En pocas palabras, amigos míos
aunque esté hoy en Berlín, muriendo de nostalgia,
puedo afirmar
que he vivido como un hombre.
En el tiempo que me queda por vivir
¿qué podrá ocurrirme aún?
¿Chi lo sa ?

Dades personals

La meva foto
Bangor, Gwyned / Cymru, United Kingdom
mai m'ha agradat parlar de mi mateix, així que millor visiteu aquesta "definició"