Confessions (Kokuhaku)

Venjança.

Ni l'honor ni el plaer. Sols venjança.

Confessions ens mostra la venjança en el seu estat natural, simple i pur.



Aquesta pel·lícula és una freda obra mestra en un equilibri perfecte. Confessions (Kokuhaku en versió original) és l'adaptació de Tetsuya Nakashima de la novel·la homónima de Kanae Minato (quin desig de poder-la llegir!)



Ningú pot negar que d'un temps ençà el Japó és una fàbrica de grans pel·lícules, especialment en l'àmbit del thriller i el terror; doncs aquest film és al capdavant. Estem davant una peça d'orfebreria on la crueltat més real se'ns mostra davant dels ulls esdevenint una autèntica joia que et deixa corprés.



És gairebé imposible fer una ressenya de la pel·lícula sense destripar part de la seva màgia. És un conjunt tan perfectament orquestrat i d'un equilibri absolut que costa imaginar com parlar de la pel·lícula aconsellant veure-la sense condicionar el futur espectador.



Llegint la sinopsi sembla que estarem davant d'una pel·lícula més, una de tantes, fins i tot el tràiler és absolutament injust amb el film (això sí, com a bona pel·lícula és molt més que un bon tràiler, toti que no sigui el cas). Una professora davant el seu últim dia de feina davant la seva classe va fent una confessió davant uns alumnes que no presten cap mena d'atenció a les seves paraules fins que aquesta confessió esdevé quelcom que no s'haurien imaginat mai. És en aquest punt on tot es desferma.



Simple i aparentment no gens pertorbador ni quasi atractiu. Val a dir que la seqüència d'introducció és un tour de force calmat, orientalment calmat, de mitja hora. Un mediometratge genial que ja seria una obra mestra; emperò, li manca més d'una hora que farà encara millor aquesta pel·lícula.



A la veu de la professora s'afegiran algunes veus de l'alumnat implicats directament o no en la confessió de la professora i continuaran la narració. Aquesta mantindrà el seu pols calmat però sense deturar-se. Un equilibri entre la narració pausada i una cursa de fons.



Les interpretacions són excepcionals, encapçalades per uns superba Takako Matsu. Cada gest és una mostra de sentiments, cada paraula és un text sencer. I estan emmarcades en un quadre sublim on la fotografia conjuga extraòrinàriament bé i de forma sorpresiva els suggeridor estil oriental amb el desbordant estil de videoclip amb flashbacks, situacions oníriques, i càmara lenta. S'acompanya la imatge amb una banda sonora que sinergia cada seqüència, especialment la corglaçadora cançó de Radiohed i els temes de Boris, sense desmerèixer la resta. El text, la base de tota la història, és superb. I encara millor és aconseguir l'equilibri perfecte perquè això no acabi esdevenint un desgavell pretenciós sinó una autèntica obra mestra que mostra la crudesa de la venjança i la seva vessant més realista; tan colpidorament que necessitaràs visionar-la més d'una vegada perquè acabarà enganxada a la pell de la teva ànima com un somni repetitiu o un viatge produint per un alucinogen.



A mesura que avança el metratge et sents més captivat per la pel·lícula, no pots desviar la teva atenció de la pantalla i aquesta contrucció de la venjança mitjançant la deconstrucció de l'horror s'introdueix dins teu com un líquid ascendeix per capil·laritat.



Una altra virtut de la història és que no pren partit, “només” ens mostra allò que succeix, ens obre les portes per a les reflexions, moltes, però no en tanca cap, hem d'ésser nosaltres qui ens posicionem.




Una vegada vista, gaudida i patida, hom entén que s'emportés els premis a millor pel·lícula, direcció, guió i muntatge a la 34ª edició dels premis de la cinematografia japonesa; que aquesta la triés per la cursa pels Oscar del 2010, i que allà no la seleccionessin; com tants d'altres premis i participacions a festivals que aconseguí.



Confessions (Kokuhaku) és una autèntica obra mestra que mostra la venjança més cruel i real amb una perícia mestrívola que no us hauríeu de perdre.

DIOS en persona

Us imagineu una gran cua per a realitzar un cens global on de cop i volta algú afirmés ésser Déu? Doncs aquest és el punt de partida de DIOS en persona la novel·la gràfica de Marc-Antoine Mathieu.

L'obra transita entre moments brillants i reflexions interessants. Se'ns planteja com un documental referent a tot allò que comportà aquesta arribada de Déu a la nostra vida, i com després d'uns moments d'incredulitat i d'astorament després s'inicià un procés judicial contra “la seva persona”. [En aquest moment m'heu de permetre fer un breu incís, ja que des de fa temps “treballo” en diferents versions d'un relat on es jutja Déu]

La novel·la ens mostra d'una manera bastant plausible i creïble com podria reaccionar la societat actual, si més no l'occidentalitzada, davant d'aquest adveniment. Molt interessant tot el procés, i com arriba a jugar amb el lector en el seu desenvolupament. Tot el procés és ple de reflexions científiques, filosòfiques, morals, etc. que en absolut llastren la narració fins un tour-de-force final que ens ha de fer repensar les nostres idees respecte el que se'ns ha narrat.

La trobo una obra molt interessant i molt recomanable tant per creients com per no creients, per científics com per profans en matèries doctes de ciència, filosofia, art, etc. Un còmic molt ben treballat i sorprenent.

Dos fragments de l'obra, diàlegs transcrits:

[diálogo del documental entre un sociólogo y la jefa de prensa respondiendo a la primera pregunta]

-¿Cómo se llegó a un juicio?

-(S)¡Es algo muy complicado y muy sencillo a la vez! Un cuerpo social es como un organismo vivo: sensible, frágil, vulnerable... Algunos shocks resultan a veces demasiado violentos y

-(JdP) Hablemos claro: aquello fue un trauma colectivo.

-Sí, hay que reconstruir los hechos teniendo presente el contexto de entonces. La irrupción de Dios en un mundo somnoliento, uniforme y totalmente inmóvil provocó en un primer momento la onda de choque que ya sabeos: una enorme depresión con su subsiguiente efecto Venturi. Pero cuando pasaron aquellas terribles turbulencias todo volvió a ser.. como antes.

-¡Como antes! Ahí estaba el problema. La aparición de Dios, un acontecimiento excepcional traía consigo una malísima noticia: El mundo iba a seguir tal cual, inmutable. Y eso, hubo muchos que no pudieron soportarlo.

[abogado del bufete que defendía a Dios en su proceso]

-(...) Hubo quien lo acusó de ser la causa directa de su desgracia: gente que no le había pedido nada, que deseaba no haber nacido. Querían una indemnización, igual que los misántropos, que se querellaron contra Dios con motivo de la creación del hombre. Estaban todos los que le reprochaban su incompetencia o su mala gestión, los que lo tachaban de inmovilista... de ésos sigue habiendo muchos... También estaban los que hubieran preferido que Dios siguiera existiendo... ¡Pero como antes! Lejos, en las alturas, en el cielo.

El espíritu perdido

El còmic El espíritu perdido de Gwen de Bonneval i Matthieu Bonhomme més que una novel·la gràfica és un “conte gràfic”.

Ambientada en una època més màgica i fantàstica que real que podríem circumscriure a l'edat mitjana en un lloc indeterminat (“Hi havia una vegada en un lloc molt llunyà...”) ens narra amb un descriptiu blanc i negre la lluita per discernir si un pare ha mort o si encara es troba en algun paratge d'on pot ésser rescatat.

El fill d'un senyor feudal va decidir deixar la seva vida per dedicar-se a les arts naturals, per això abandonà el castell del seu pare i junt amb la seva dona, qui no apreciava gaire aquesta nova vida, i la seva filla i el seu fill es retirà a un paratge més apartat per poder dur a terme aquesta nova existència.

La història s'inicia quan aquest home ha mort i al cap de poc, la seva vídua, contra els desigs dels seus fills, molt més propers a les “habilitats” del pare, contraurà matrimoni amb el “sheriff” local. Emperò, la seva filla sent com el seu pare la crida, ella sap que no son pare no és verament sota aquell túmul davant casa seva, així que desapareix en la seva cerca. El fill, més petit, es sent torbat i descobrirà dins seu que el seu pare no és verament mort.

I l'acompanyarem en la seva odissea, a cada passa quasi més ordalies, per trobar el seu pare...

La fantasia, com en un conte infantil o en una llegenda sorgida de la nit dels temps, ens guia de la mà fins dur-nos a paratges quasi naturals amb criatures que tal vegada hauríem somniat però no crèiem veres, i cada passa del nostre protagonista és una passa més en el camí de la comprensió de la vida per entendre que no res és allò que sembla...

Una interessant novel·la gràfica de fantasia medieval interessant per llegir i observar.

Tres sombras

Tres sombras és una bonica història presentada en forma de novel·la gràfica.

Cyril Pedrosa inicià aquest obra després que uns amics perdessin un dels seus fills petits, i aquesta és la història d'un pare que intenta lluitar contra l'aparent mort imminent del seu fill.

La vida és idíl·lica per la nostra família protagonista que viu de treballar-se la seva terra lluny de qualsevulla altre aglomeració humana. És perfecta fins que una nit tres ombres semblen presentar-se al llunyedar de la finestra del fill. Poc a poc la por que aquestes tres ombres hagin vingut amb la intenció d'endur-se la criatura farà que el pare decideixi creuar el gran riu amb el nen per evitar que les ombres els puguin trobar.

Pot semblar que el dibuix és infantil, disneynià, però aconseguix plasmar perfectament les emocions que transpiren els personatges i que el lector sent com a pròpies gràcies a un traç senzill però ple dels matisos necessaris, sense afegits. El fet és que m'ha agradat molt com juga amb el blanc i el negre i totes les seves possibilitats.

La història es desenvolupa a una velocitat adequada, tot i el llarg viatge en vaixell, per fer-nos capir cadascuna de les passes, no exclusivament físiques, sinó més aviat emocionals, que tots dos han de passar. És un viatge absolutament interior en una odissea contra la persecució més pròpia de la vida: la fugida endavant contra la mort.

 

Trobo Tres sombras una obra molt recomanable. Molt interessant, molt treballada a nivell de dibuix i amb un guió molt aconseguit que et fa gaudir de la història, tot i la seva tristor inherent i et fa que els pensaments i sensacions brollin en el teu interior.