Les bruixes d'Arnes

Les bruixes d’Arnes és el llibre que vaig regalar a la Raquel per Sant Jordi. Havia llegit algunes ressenyes i em semblava que una història de bruixes a la Catalunya medieval podria ésser força interessant.

Però la veritat us dic que el llibre m’ha decebut força. L’he trobat infantil, i quan dic infantil vull dir que és una història per infants, narrada per infants però amb embolcall d’ésser per adults.

Ho sento però no he aconseguit inserir-me dins la història, no m’era creïble. Algú em podria dir: “és una història de bruixes, no pots esperar creure-te-la”; tot i que algú podria contestar: “però aquestes bruixes eren reals...”. Potser sí està inspirada (que no basada) en fets reals, però això no la fa creïble. I per ésser creïble no cal que sigui verídica, cal que puguis introduir-te en la història, que sentis a la pell allò que succeeix als personatges, que les seves vivències esdevinguin teves; i tant és si hi ha bruixes, dracs, replicants o panteres que parlen.

Potser m’ha decebut perquè espera trobar quelcom bo, si no hagués llegit tan bones crítiques abans tal vegada només hauria dit “un llibre d’aventures medievals amb bruixes fluixet, poca substància”; però no era el cas.

He trobat els personatges poc dibuixats, o millor dit, maniqueus; a més les situacions, que se’m fan poc versemblants, tot i ésser a més molt previsible tota la història. Tant és així que he anat passant les pàgines sense cap mena de fervor lector, simplement l’he començat, m’ha decebut i l’he acabat.

Si voleu llegir una crítica més positiva aquí us deixo una.

Autobiografía sin vida

Vaig començar a llegir aquest llibre molt incidentalment: l’havia guanyat la Raquel i ella després d’encetar la seva lectura l’havia deixat a la desena de pàgines. La veritat és que l’entenc, ja que potser no és una obra fàcil i digerible per llegir camí de la facultat a les vuit del matí; tot i que això, com tot en aquesta vida, és qüestió de gustos.

Val a dir que el títol m’agrada. Ara bé, tampoc informa gaire del que ens trobarem a les seves pàgines. El llibre és una falsa doble biografia, la història de l’art i el pensament humà i la seva pròpia. Però no ho fa narrant-nos les seves vivències, sinó que va fent tot un recorregut, a dues veus, de la història de l’art segons les seves pròpies impressions (allò que a ell l’impressionà) i com i perquè s’han succeït i per l’altra banda l’evolució de les paraules i com la humanitat ha variat segons ho feien les idees escrites.

La seva obra sembla voler demostrar aquella màxima borgiana que “Un hombre es todos los hombres”; així des de la seva visió cerca els que són com ell, aquells que sense saber-ho han set formats sota el mateix paradigma cultural, és a dir, tots. Tracta de mostrar-nos com hem evolucionat, com som qui som, a nivell social, paradigmàticament jungià gairebé, degut a aquestes fites artístiques.

És una obra interessant per reflexionar respecte l’evolució de la història de l’art sense ésser una història de l’art i sense ésser la història de l’autor.

Tres links que us poden ésser interessants:

· http://www.elboomeran.com/obra/548/autobiografia-sin-vida/

· http://aterrizaje-forzoso.blogspot.com/2010/06/autobiografia-sin-vida-felix-de-azua.html

· http://www.revistadeletras.net/felix-de-azua-el-fin-y-el-inicio-del-arte/

Miracle a Llucmajor

És una novel·la agradable la que ens presenta Sebastià Alzamora.

Amb el seu esperit vitalista ens mostra que sempre cal lluitar per allò que desitgem: ja sigui l’amor de la nostra vida o inventar un aparell per volar.

La novel·la ens narra la història de Pere de Son Gall qui aspira a construir una màquina voladora, el cometagiroavió –història real. Al poble, tothom se’n burla d’ell, i els problemes també radiquen en els aspectes econòmics. A més, apareixerà l’amor, com no podria ésser d’una altra manera, en la figura de na Maria Boscana, com una versió dels amors impossibles eterns de la literatura.

Tota aquesta història, narrada des d’una vessant còmica, a més ens mostra les vicissituds de les integrants de la Lliga del Bon Mot, unes ciutadanes barcelonines que arriben per donar una conferència per demostrar els perills de les paraules malsonants i grolleres.

Una sèrie de situacions més o menys còmiques, o narrades graciosament se’ns mostraran al llarg de les pàgines d’aquesta novel·la fresca.

És una novel·la recomanable per passar una estona més o menys entretinguda si no tenim una tarda molt exigent.

El comentari llegit a la presentació: http://fausto.balearweb.net/post/85745

Estimar una llengua és defensar-la i això implica fer-ne un bon ús

Molt he estimat i molt estimo encara escrivia Martí i Pol. L'amor, l'estimació, l'afecte es poden, i cal fer-ho, sentir per persones, ens i conceptes abstractes. Avui vull parlar de l'amor a la llengua. Tot i dir-ho en singular, en aquest cas em refereixo a la llengua que hom senti com a pròpia, em refereixo a totes les llengües parlades (ara, avui o demà).

Una llengua és un vehicle de comunicació, és un dels súmmums de l'evolució: la capacitat de transmetre informació, tant referent a conceptes reals com abstractes. Cada llengua pertany als seus parlants, al poble que en fa ús d'ella i del que és representant ja que una llengua és l'esquelet d'una cultura. Un poble pensa, parla, fa ciència i filosofa, crea art, ja sigui escrit, amb imatges o abstracte, cuina i simplement passa el temps en i amb aquest idioma. Ara bé, l'estima es demostra en l'ús, en el bon ús de la llengua. Perquè la llengua, quelcom plàstic i viu necessita d'una normativització.

Aquí podeu llegir el text íntegre.