DUOS.SAT

Ahir divendres vai' passar-me pel SAT (Sant Andreu Teatre) a guadir d'una nit de dansa contemporànoia dins del 5a edició del DANSaT.

A diferència d'altres anys que es realitzava els dijous la sessions de duos aquest any han sigut traslladades al divendres.

La primera coreografia que vàrem vore fou realitzada per Contrapunctus Danceport. Fou una coreo breu però de certa intensitat. Em va agradar especialment la ntensitat que demostrava Nora Sitges-Sardà.
La segona, obra de Kenzo Kusuda -ballant amb Mireia de Querol Duyran, fou una recreació de la llegenda de la prunera voladora... senzillament, sublim.
Després del descans, Sharon Fridman ens presentà una obra, amb Carlos Fernández, brutal. El com els seus cossos es congraciaven per descobrirs-se i ésser un fou absolutament meravellós.
La coreografia final de Pisando Ovos em deixà fred; un inici prometedor, un nus que semblà una presa de pèl i un final maco.

Fou una nit molt interessant per tornar a congraciar-se amb l'art de la dansa.

The Silence of the Churchyard

The Silence of the Churchyard

Is there any life
beyond life?

Does exist a frontier
at the end of the Universe?

Maybe there
God has her hytte
and watches the life
like the sea from a pier.

Would be just darkness
when the Universe
will switch off the light?

The faries could be real
or just dreams
cradled by fire.

What does it happen when the ice
melts into the sea?

There's lots of questions
that we won't answer together;
I just hope to grow
as a light
to be iridiscent in your Heaven.

to my father
BCN 25+1/III/2008

BOSCOS ENDINS -into the woods-

Ahir vai' tenir l'ocassió de vore i gaudir del muscial BOSCOS ENDINS que Dagoll Dagom presenta basat en Into The Woods

L'obra que Sondheim i Lapine estrenaren ara fa 20 anys a Brodway ens narra allò que secceeix després del "visqueren feliços i menjaren anissos..." Guardonada amb el Tony l'any 1988 al millor llibret i partitura de musical; l'obra reflexiona sobre els desitgs dels adults, i allò que cal fer per perseguir-los, aonseguir-los i acomplir-los. De fet, moltes vegades, és sols el camí que cal fer allò que ens apassiona; camins que moltes vegades ens duen a fer quelcom que no crèiem que podríem fer. I que moltes vegades aconseguit, el plaer és molt efímer...

A qualsevulla persona que preguntem té certs coneixements de les tradicions orals que genis com Perrault, els germans Grimm, etc, varen recopil·lar o crear. Partint d'aquests, i amb una mirada molt especial, ens enfonsarem boscos endins; la gran i eterna metàfora de la nostra pròpia existència. Cal fer-se gran, i això implica madurar; acceptar els reptes de la vida i enfrontar-los... i això veurem fer els nostres personatges, que no deixaran de sosprendre'ns en cap moment. I no oblidem qulcom imprescindible, la nostra vida, sempre, és vista per altri des de fora.




Tot i el que pugui pensar-se, l'obra és per adults i no per a infants. La canalla pot gaudir amb la primera part (1h25min) degut a l'ambient més "de conte de fades" que es viu; però ni la segona part (1h15) molt més "fosca" ni totes les "perles discursives" que esquitxen tota l'obra poden ésser entesses per la quitxalla. És una obra molt inteligent de dos genis per a gent adulta i amb ganes de passar una estona on la comedia i els contes de fades de la nostra infantesa en faran riure, irònicament i de forma sardònica al comprendre el significat de fer-se adult.



Destacar les actuacions de Ferran Frauca com a Narrador. Absolutament perfecte; la persona que sempre hem necessitat perquè ens expliquen els contes. També la de l'Anabel Totusaus, com a Fornera. Construeix un dels millors personatges de tota l'obra i ho fa de la forma sublim que cal fer-ho perquè a l'acabar l'obra siguis conscient que has vist una actuació superba sense adonar-te'n.
La Maria del Mar Maestu té una gran veu; Josep Maria Gimeno té bons moments, al igual que el Marc Pujol. Segi Albert presenta els moments més divertits. Qui més qui menys ja coneix la grandíssima veu del Carlos Gamaje -i la seva incapacitat expressiva rostral, deguda a les operacions?-. La Mone ho fa molt bé en la primera part, com a bruixa; tot i que el personatge de "diva" no l'acaba d'acompanyar. Potser com a la Gisela, que el persontatge de "nena bona" se li escau; però, sobretot a la segona part, no pot al 100% amb alguna peça.
Però, per damunt de totes; qui es menja l'escenari fent una acutació ingent és l'Anna Moliner com a Caputxeta Vermella. És el seu paper perfecte.

L'OBRA ÉS BRUTAL, L'ACTUACIÓ DE L'ANNA MOLINER DESCOMUNAL



Us la recomano absolutament. Jo hi tornaré, segur. Anem junts?

making of:
part 1 :


part 2:


part 3 :

CAMBIOS -postcard to Bangor I-

Man's yesterday may ne'er be like his morrow;
Nought may endure but Mutability.
P.B.Shelley


El platonismo nos asguró que todo movimiento, todo cambio, es una imperfección respecto a las ideas estáticas a las que tratamos de asemejarnos. Sus concepciones, que tanto enamoraron al obispo de Hipona, fueron una fractura trágica -desde la aglutinación- de las teorías precedentes. Prefiero el lo apeiron anaximándrico, el ígeno oscurantismo heracliano o el nihilismo górgico. Prefiero pensar en el cambio como evolución; como el camino que nos acerque a la catarsis; aunque el tiempo no acabe siendo circular -parece que la Física quiere asegurarnos que sí-. Como persona creyente en la Ciencia no hay más azar ni necesidad que estar convencido de la mutación como evolución; la propia tendencia al káos -falsamente quebrada por la existencia de la vida- es un proceso dinámico. Así pues, me permito afirmar que el cambio es la esencia última de la que se nutre el ser.

Desde la antigüedad ya percibimos que la visión es nuestro sistema somatosensitivo más evolucionado; pero nuestra plasticidad más importante (complejo y peligroso concepto) no es fácilmente perceptible. Los cambios en esta amalgama bioquímica neurológica que denominamos "personalidad" (¿el alma?) son tan enigmáticos como las ergóticas visiones eleusinas.



Como afirmaba Hamlet, we know what we are but not what we may be. Y es absolutamente importante que permanezca, eternamente, la duda; pero que jamás olvidemos que el camino es y será una senda para cambiar. El síndrome de peterpan debiera hacer referencia a la única vez que imaginó qué podía ser el miedo; porque no quiso aceptar lo que significaba el cambio.
Mas el cambio parece haberse cobijado en la marmita de los más terribles males surgidos de las profundidades de la jarra que Zeus regaló a la sempiterna bella creación de Hefesto; la pandemia más grande jamás conocida es el pavor que (pre)supone cualuqier idea vinculada al concepto de cambio. No obstante, todas las derivaciones de Gea son obras cambiantes; hasta Pesinunte, con su magna mater hija, desde la fecundidad de Ishtar, pasando por Motia en ardiente adoración a Tanit e incluso por el invicto Mithra, siempre hemos observado las variaciones en la naturaleza, en nuestra madre y en las advocaciones de los desconocido. El cambio es el motor que ha guiado al Universo desde el grito donde nacían tiempo y espacio hasta la aparición de la pequeña muerte amatoria. Por todo ello, confío en la necesidad de cambio y desde el amor fati debemos luchar por seguir en la suya senda.



La imagen que retornan las aguas cuando, sin el asombro de nustros ancestros habitantes del Rift, nos miramos en ellas pueda parecer estática como una estatua en mitad de la plaza; mas en su oscuro interior los cambios proceden a existir como las olas moldean la fisionomía de paisaje. Puede resultar que el proceso sea tan matizado que nadie perciba como esas caricias del tiempo horadan nuestra visión de la realidad hasta que alguien, desde el áncora de la pretérita mirada halle el cambio estilístico en las danzas de nuestra expresión. Aunque suele ser muy provechosa la lenta maduración, como los buenos caldos o espirituosos; especialmente si se hace alejada de la cotidianidad, en la soledad de una nueva ambientación. Las nuevas estrellas hacen que uno apostate de los axiomas que eran su tripulación. Mas si no morimos en la mañana de la revolución, como le aconteció a George Gordon Byron, en el eterno retorno, como Lionheart, podemos ser presa del rechazo al Amanecer de Monet. Los caballeros de la Mesa Redonda buscaron y buscaron el Santo Grial; nustro Dragón no duerme el reposo del guerrero, sino camina la senda del alquimista buscador. Somos y seremos cambio, así que sólo nos queda dibujar nuestro camino; y esperemos cruzarnos con un Ovidio.



La sierpe muere cuando no puede mudar la piel. Igualmente, los espíritus a los que se les impide cambiar de opinión dejan de ser espíritus.
F.W.Nietzsche

phtographs: Bangor, Wales; september 2007