Un ble de llum de la posta de sol
ix del llunyedar,
deturat del seu camí
vers la nit de l’Univers,
per fitar l’última llum
d’aquest instant.
Pressenteix
el moviment de l’aigua
en el seu riu fins la mar;
intueix
les volves nivals
acaramullant les petjades a la sorra;
sap del cert,
com tot far a la foscúria,
que tot caminal
revé a un final
que no fou principi.
Tal volta,
nos som pols d’estels
i l’Univers
és i serà la nostra matriu i tomba;
mes, en aquesta clepsidra
que se’ns atorga per viure,
hauríem de fer
l’últim sender
tot sotjant
l’aiguaneix
que tant remot se’ns mostra
on brolla un plor radiant
que serà
esclat de Big Bang.
Natxo Barrau i Salguero
Barcelona, 20/I/2018
