Les
biblioteques són espais per voltar, són socs de paraules on
perdre's i vagarejar i tot comerciant amb els nostres aflorats
sentiments tractar de trobar aquella promesa, esperant que no
esdevingui falsa, de viatges i somnis que ens prometen des de
l'estant d'una ploma.
Fou així,
passejant per una biblioteca que vaig topar amb el poemari L'esbós
de la Sílvia Bel. Obres el
llibre a l'atzar i els versos que troben els teus ulls sembla que
poden ésser la promesa d'un gaudi. A més a més, la primera frase
de la contraportada, fragment del pròleg de Mª Àngels Cabré, és
una incitació a la lectura. “La professió de poeta hauria de
considerar-se una professió de risc.” Definitivament, em captiva
la dedicatòria:
Als
amics, amants i familiars
que
em vesteixen les capes.
I
a la poesia, que em despulla!
...i decideixo emprendre el viatge.
Tot sigui dit, dels pròlegs caldria fer tot un estudi fenomenològic
per determinar la seva utilitat i perillositat. En el nostre cas,
Cabré ens ofereix un decàleg respecte la “poesia en llibertat”
més centrat en la poesia en general que no pas en l'obra en qüestió,
i crec que ho agrareixo. En destacaria l'afirmació «L'esbós
fa dues aportacions
singulars: una és la frescor, fruit de l'espontaneïtat treballada,
i l'altra és el rebuig a la poesia que més es ven.»;
així com aquesta reflexió quasi final i lapidària «Sílvia
Bel és una poeta amant de l'espontaneïtat, que recerca en les
paraules un to de facilitat i treballa els poemes amb la voluntat que
semblin vius. És descarada i espontània (...). I tracta temes de
rabiosa humanitat, que no només actualitat (...)».
Ara bé, certes comparatives, poden ésser armes de doble tall, i qui
voreja l'abisme pot caure o comprendre que l'abisme també el mira.
Coincidim, això sí, inevitablement, “ja va dir Rilke que la
poesia no és feta de sentiments, com molts creuen, sinó
d'experiències.
Centrant-nos en l'obra L'esbós
podria dir que sempre és una bona notícia trobar veus noves a la
poesia d'una llengua. Sempre? Bé, cal suposar que sí; tot i de
vegades ensopegues amb poemaris que tal vegada han barrat el pas a
veus molt millors. Bé, sigui com vulgui, no és aquest el cas.
Aquest poemari “feina d'un parell d'anys i planys” és un llibre
ple de jocs amb els sentits, no sempre ocults, de les paraules; unes
paraules que li permeten a la Sílvia Bel composar uns versos frescs
i directes. Potser, de vegades, massa directes.
Sense voler pecar de gongorista,
sempre he cregut que la poesia hauria d'anar més
enllà; no parlo de la
necessitat d'unes estructures tancades i barrades, però si jugar o
utilitzar un vocabulari, sense haver de caure en cultismes pedants,
que dibuixés una pàtina de “cultura”, o un tractament de la
història que semblés que no fos una mera anècdota. Qui sap què és
la poesia i com hauria d'ésser, possiblement tots i cadascun de
nosaltres ho veiem i la sentim d'una manera; o de diverses maneres
segons l'instant vivencial.
Gloso aquest dubte perquè de
vegades els poemes de la Sílvia Bel em semblen massa quotidians, com
si xerràssim enfrontats separats per una tassa de cafè i una de te
seguts en una taula de bar; i, em sembla que la quotidianitat en la
poesia demana, reclama, un polsim de màgia que l'allunyi de la
mundanitat per fer-la quelcom existencial. Potser només divago sense
ordre ni concert.
Tot i això no puc negar que hi
ha versos, més que poemes íntegres, que m'han captivat. Mirant-ho
des d'una altra atalaia, qui sap si el meu problema rau en la meva
(quasi) incapacitat per dibuixar versos escarits o s'un simple
senzillesa de vida viscuda i gaudida... Em captiva una de les seves
asseveracions a les Confessions
i agraïments:
M'agrada que la gent devori la poesia. Tens gana?
O potser tens set? Doncs, vinga, apaga el televisor, obre una cervesa
i esmola't els dits, que passar un centenar de pàgines avui no està
a l'abast de qualsevol tou!
Com he dit, destaco més versos
caçats al vol com papallones en un camp idealitazadament arquetípic
que no pas poemes. Emperò, podria arribar a destacar en major o
menor mesura, i en ordre d'aparició, els següents: Capes (com a
obertura del compendi), Adéu, Furar, Mobbing, Alfa fidelitat, Taps,
La platja dins les sabatilles, Acordió, 11-S, Radar,
Quasimonosíl·labs, Joc de dames, Que no voli l'amor, Polítiques
poètiques, Tensar el poema, L'esbós.
És una poesia simple, de versos
senzills on se'ns mostra la seva realitat vital i ens arriba ens
clars frasejos com les aigües d'un rierol. És un intent per
(re)convertir una vida viscuda en una vida poetitzada, un anhel per
corporificar amb lleus pinzellades instants aparentment banals per
habituals en fotografies de l'existència. Són poemes d'amor, bé,
l'anomenada poesia amorosa és, majoritàriament, poesia del desamor;
és la narració d'una existència, d'unes vivències de la tragèdia
d'estar viu i sentir, en totes les seves fiblades i pulsions, l'amor;
amb un acurat tractament de les paraules i dels seus significats,
reals, imaginaris o intuïtius.
Pràcticament
a cada poema pots trobar algun vers que et fibla tocant alguna nota
dins la teva ànima. És per això que us recomano que enceteu la
lectura de L'esbós de
Sílvia Bel, perquè potser trobareu els vostres versos vivencials,
aquelles paraules que us mostrin la vostra realitat des d'una
treballada senzillesa del llenguatge habitant un petit poema.
Us deixo alguna mostra de la
seva art poètica (el subratllat és meu). Espero que us serveixi per
obrir la gana de degustar-ne més.
Diu la saviesa popular
que una imatge val més que no pas mil paraules, i aquest fou un nou
cas per -ho. A place to bury strangersens
arribà veient l'informatiu, i algunes de les seves imatges ens
captivaren: “Fa temps que no anem a veure dansa. Sembla
interessant”. I decidírem comprar les entrades. El cert és que
l'obra ens agradà, a la Raquel i a mi, moltíssim. Algunes imatges
eren realment captivadores i et feien desitjar ésser una de les
persones que dansaven pel linòleum.
Possiblement
de les arts, la vessant dels moviments gràcils inspirada per
Terpsícore, sigui la més etèria i volàtil, la més fugissera dins
l'enteniment; però aquestes mateixes característiques la capaciten
per inspirar el públic a somniar i deixar la imaginació crear
interpretacions de les imatges en moviment que hom pot gaudir, o
simplement, deixar-se anar i fruir de la meravella dels cossos en
perfecta dansa, els cossos esculpits pels moviments.
El
llistat que segueix narra el viatge que la coreografia de A
place to bury strangers em féu
realitzar mentre gaudia veient els cossos corporificar la dansa.
Notes mentals recordant
els quadres de “A
place to bury strangers”:
Naixement: sols al
món, com abandonats en un cementiri.
La vida és
perseguir-nos, creuar-nos, cercar-nos, trobar-nos (desconeguts) i
intentar conèixer-nos,...
Evolució: Si
l'ontogènia reflecteix la filogènia, cada vida humana mostra
l'evolució de l'espècie.
Viure genera
monstres... i fades. I els hem de perseguir, sentir-los, sentir-nos,
sentir-nos estranys; tal vegada, ens perseguim, constantment, a
nosaltres mateixos.
L'existència és un
llarg cabdell de llana que desfilem en un infinit on no ens trobem
mai coneguts; qui sap qui és cert que cal una vida sencera per
conèixer-nos i trobar-nos a nosaltres mateixos, i això faria
impossible trobar i conèixer ningú altri.
Pensar / Raonar: som
la individualitat envoltats de la massa, de la turba. No és gens
fàcil trobar el nostre lloc, deixar d'ésser un desconegut per
tothom i entrar dins el grup. Però som un animal social, individus
necessitats d'individualitats en col·lectivitat.
I
en la col·lectivitat trobem l'amistat i l'amor, la joia i la
frustració, la vida i la mort, la passió i la traïció, la
coneixença i la desconeixença.
Fins
que cau la nit i en la foscor (la soledat) trobem els espills. I
podem somniar travessar-los (travessant-nos a nosaltres mateixos, o
si més no, les nostres pròpies fronteres i dimensions?).
Somnis:
quin més meravellós somni que volar? Volar en una catifa
emparellat? Sí, sempre en companyia, tot i que ens vulguin fer
ínfims els espais; fins i tot les catifes voladores.
Duals:
perquè som en el fons ésser duals janos
de l'amor i l'amistat que esdevé perfecció en el cercle infinit on
no hi ha principi ni final ni de l'una ni de l'altra persona sinó
un continum ad infinitum.
Strangers
when we meet...
Lluitant per deixar d'ésser-los per a nosaltres i per a qualssevol
dels desconeguts.
Morir:
tal vegada dormir... Qui sap si tornar al ventre?
Seria
el dormir del morir somniar? I el somni és un viatge. Potser tot
plegat és el somni infinit de viatge etern on deixem d'ésser
desconeguts...?
Possiblement,
qualssevol de les coincidències amb l'objectiu del creador, RobertoOliván, és l'afortunada col·lisió de dues guspires; sigui com
vulgui, vaig gaudir moltíssim deixant-me portar la màgia de
l'espectacle. Un altre espectacle que t'agradaria algun dia
recuperar, encara que fos en gravació.
Excel·lent
el treball artístic de dramatúrgia i creació, musical i
especialment de la interpretació de ballarines i ballarins. Gràcies
per regalar-nos aquest viatge, onsevulla que hagi estat.
Fitxa artística
Direcció artística Roberto Olivan
Intèrprets Spela Vodeb, Sol Vázquez, Felipe Salazar, Roberto Olivan, Matias Marre
Música Laurent Delforge Dramatúrgia Roberto Magro
Disseny llums Manu Martínez
Disseny vestuari Roberta Petit Coproducció Mercat de les Flors, Enclave Arts del Moviment
Tot sigui dit, dels pròlegs caldria fer tot un estudi fenomenològic
per determinar la seva utilitat i perillositat. En el nostre cas,
Cabré ens ofereix un decàleg respecte la “poesia en llibertat”
més centrat en la poesia en general que no pas en l'obra en qüestió,
i crec que ho agrareixo. En destacaria l'afirmació «L'esbós
fa dues aportacions
singulars: una és la frescor, fruit de l'espontaneïtat treballada,
i l'altra és el rebuig a la poesia que més es ven.»;
així com aquesta reflexió quasi final i lapidària «Sílvia
Bel és una poeta amant de l'espontaneïtat, que recerca en les
paraules un to de facilitat i treballa els poemes amb la voluntat que
semblin vius. És descarada i espontània (...). I tracta temes de
rabiosa humanitat, que no només actualitat (...)».
Ara bé, certes comparatives, poden ésser armes de doble tall, i qui
voreja l'abisme pot caure o comprendre que l'abisme també el mira.
Coincidim, això sí, inevitablement, “ja va dir Rilke que la
poesia no és feta de sentiments, com molts creuen, sinó
d'experiències.
