Alfa
i Omega
no és un relat, o millor dit, no és només un relat; és una part
d'un tot, una de les extremitats d'un cos que sembla estendre's com
una invasió.
Alfa
i omega és
l'adaptació literària que en Sergi
G. Oset
fa de Nova
Sico,
el disc conceptual de la banda barcelonina de rock progressiu
Midnight
Zombie Alligator.
A més a més, no podem obviar que el projecte es complementa amb el
curtmetratge Corpus
Earthling.
Tota una combinació de factors per fer d'aquesta nova creació zombi
quelcom gens habitual, si més no, en els aspectes formals.
A
Alfa
i omega ens
trobem el relat que en Nathan Gripp, un microbiòleg resident en una
urbanització benestant, ens fa de la situació en què es troba una
vegada ha esdevingut un apocalipsi zombi. Durant la seva aventura a
Cuerno Meseta es trobarà amb la Cas, una noia gens típica per les
narracions zombis d'habitud. De fet... Bé, millor que llegiu el
relat breu que en Sergi G. Oset ens brinda, i si és possible, molt
recomanable, amb el disc dels MZA de fons. I en acabar feu un
visionat del curtmetratge.
Vull felicitar l'autor pel transvasament fet des del disc al relat.
Directe, tallant, expeditiu i zombi. Ha aconseguit una narració
perfecta per llegir al llit abans d'anar a dormir, i esperar que ens
atrapin els somnis, tal vegada malsons? I parlant de felicitacions,
vull mostrar la meva admiració per la portada d'Héctor Jenz.
Si
m'ho permeteu, us deixo alguna pinzellada poètica que podreu trobar
a Alfa
i omega,
sí, jo jugaria a cercar rerefons en el títol de l'obra:
D'això en fa una eternitat, quan la tecnologia
era una joguina que ens donava seguretat.
Les explosions se succeeixen aleatòriament en un
correfoc descontrolat.
(...) el responsable de portar la humanitat a un
punt més enllà de la barbàrie.
Us
recomano una llegida, amb el paquet sencer, i fem petar una xerrada.
Com la vetllada, us deixo la fotografia de l'autor parlant de l'obra,
de la presentació conjunta de les tres parts d'aquest totum.
Com a últim comentari, que en
absolut voldria enfosquís l'opinió del relat, com a crítica
constructiva, que caldria una revisió editorial per eradicar certs
aspectes dissonants normativament a nivell lingüístics.
El passat novembre es feia a la Llibreria Pequod la presentació dels vídeos publicitaris de la novel·la Play room de Patrícia Muñiz. Confesso que els dos book trailers em feren venir moltes ganes de tenir el llibres a les mans i poder-lo llegir.
El primer book trailer de la novel·la:
El segon book trailer:
A posteriori, el 19 de desembre es fa la presentació del llibre a la FNAC Arenes -amb la fortuna d'haver pogut llegir la novel·la prèviament.
Ara és molt possible que les ganes et remoguin per dins amb ganes de tenir el llibre, bé, aquí pots llegir el primer capítol i llavors les ganes et bulliran per dins.
A partir d'aquí, si no has llegit la novel·la i vols fer-ho, segur que sí, si no, llegeix el primer capítol i canviaràs d'idea; deia que si no has llegit la novel·la, atura't i espera a haver-ho fet, perquè et trobaràs tot una sèrie de filtracions.
Qui consideri que Play
room és una novel·la eròtica està fent una
reducció injusta. A més a més, què és una novel·la eròtica?
Aquella en la què la trama o part de la trama presenta una càrrega
eròtica?, cal que sigui explícita? Definiríem Anna Karènina com
una novel·la romàntica –un terme massa bescantat–? Bé,
possiblement, el terme triat per fer la promoció de "novel·la
de misteri eròtic" és força més descriptiu. En el fons, com
quasi totes les històries no deixa d'ésser una cerca de la pròpia
persona i del propi lloc en el món.
Un món, que no deixa
d'ésser captivador per la seva versemblança i semblança, per
distopia*
propera, amb el nostre món cada vegada més fosc tot i l'aparent
llum; llum generadora d'ombres. I és en aquestes ombres on hi juga,
o balla una dansa (macabrament eròtica o eròticament macabra?) la
història de Seila Dor. Ella, la nostra protagonista, somnia ésser
escriptora i creu que ara sí, gràcies a la iniciativa de Play room
i l'ajuda del prestigiós escriptor Esteban Rey podrà reeixir; però
tota llum genera ombres i tota ombra és generada per alguna llum.
Amb un estil directe i
sense gaires concessions a la galeria, sense significar que no hi
hagi destil·lats de poesia en la prosa, l'autora ens submergirà en
una interessant trama que cada vegada sembla enfosquir-se més, on
l'amistat, l'amor, l'erotisme i el sexe aniran mostrant les seves
dues cares. I parlant de rostres, si heu visionat els tràilers no
podreu no visualitzar els personatges amb altres rostres.
M'encanta la idea de
Play room, el concepte domòtic. Ho trobo el més gran encert de la
novel·la, i una idea molt suggeridora, tant a nivell sensorial com
del nostre més proper futur. Aquesta màquina amb capacitat de
generar, des de la seguretat d'on no succeeix res, com a realitats,
aparents?, les nostres fantasies. M'agrada jugar a pensar en les
mil-i-una voltes, com en el seu fosc i terrorífic passat, que es
poden donar a aquest giny. Des de dubtar si realment succeeixen o no
les fantasies, o a quins àmbits podrien escampar-se. Reconeixent
aquesta fascinació per l'enginy del playroom,
em pregunto si acabaria esdevenint el “playroomisme” una
parafília. I si playroom
com a concepte és sublim, anomenar Puck el seu cervell central és
sensualment sinistre.
Tornant
a la novel·la, la història s'inicia amb un primer capítol molt
engrescador. En ell apareix la Seila narrant la primera sessió amb
playroom. Ja tenim
pràcticament tots les personatges i la sexualitat ja ha pujat molt
la temperatura de la lectura. I s'ha de reconèixer: acabes el
capítol amb moltes ganes de saber com continua. Vols conèixer
aquesta història que t'estan narrant en primera persona a tu i només
a tu.
I a patir d'aquí... Continua llegint, que la novel·la paga la
pena. Recorda que hi hi filtracions de la història en el text, aixi
que millor llegeix-te la novel·la i després seguim xerrant. T'ho
recordo perquè no fos cas que degut a les meves paraules no creguis
que aquesta és una relació SSC (segura, sensata, consentida).
Trobo
tot un encert que a la presentació de playroom
ens parlin del concepte SSC, sorneguera astúcia de l'autora per
recordar-nos que la nostra protagonista, i per extensió, nosaltres
amb ella, no ens hi sentirem pas així. Ni l'amor, ni el sexe, ni les
relacions comercials ho són; però tractem de viure, i de fer-nos-ho
creure, en un món que aixi ho pugui aparentar. I són aquestes, les
aparences, una altra peça important en la trama de la nostra
història. Ni res és allò que sembla; ni sempre ens enganyen els
sentits, ens deixem enganyar.
Toparem
amb uns personatges perfilats perquè tinguin pes i els corporifiquem
segons les nostres pròpies experiències; una trama de thriller
sense sorpreses injustificades, tal vegada una mica ràpida en la
seva successió dels fets, però potser és només una parafília
textual meva; erotisme en unes sessions de playroom que
no voldríeu finalitzar (teniu els cinc, sí els cinc, sentits
preparats, poden estar alerta i relaxats?) barrejat amb la grisor de
la realitat més quotidianament real, i tot amb gotes de misteri,
ciència ficció distòpica i novel·la negra.
No
caldria divagar més, trobo Play room
un llibre atractiu i una lectura recomanable: una barreja de misteri
i erotisme amb una dosi de ciència ficció on els seus personatges
no fan res més que tractar de cercar el seu lloc món i pensar si
són capaços de gaudir i com i amb qui o què podrien aconseguir-ho.
És una novel·la concisa, ràpida, directa, on les coses es narren
tal i com es viuen, on les aparences són aparences.
Dues preguntes li llençaria a l'autora: qui seria la teva banda
sonora per acompanyar la lectura? I, quin seria el teu càsting per
adaptar a la televisió, o fins i tot teatre, la història?
I a vosaltres us en
llenço una altra: desitjaríeu ésser conills porquins de
l'experiment play room?
No puc tancar el
comentari sense regalar-vos algunes de les frases que més m'han
agradat de la novel·la. Gaudiu, i si us atreviu, playroomejeu.
¡Fertilidad!
Esa era la palabra clave. Que del repiqueteo frenético de sus dedos
brotaran palabras para ella era comparable a unos pechos rezumando
leche. Escribir aliviaba la punzante imperfección de su vida.
Se había excitado tanto que sus
jugos se habían liberado como los de una fruta exprimida. Se
deshacía sin control. Su sexo era un muñeco de nieve derritiéndose
bajo el influjo erótico del experimento.
Lamentable Seila descendiendo en un
ascensor de crital transparente hacia las llamas del Infierno.
Al principio es salado y marino.
Recuerda al sabor que te queda en la boca cuando nadas en la playa.
Pero después se vuelve dulzón, como una fruta exótica. Diría que
sabe a comer piña madura al lado del mar. Así sabe mi sexo.
Mira a tu alrededor, todo el mundo
tiene sus tragedias y no van por ahí cargando con esqueletos.
Y para nuestra sorpresa, descubrimos
que lo mejor del invierno era todo el tiempo que teníamos para
contemplar el mar.
Sí, podem concedir-ho: Play
room
és una novel·la romàntica... en el seu estil.
Com a addenda, us enllaço una entrevista a l'autora i us deixo dos vídeos per a què gaudiu de la cançó "Asuir, borrar y reescribir" del segon book trailer. En el primer interpretada pel seu compositor, Manel Cano i en la segona, la versió íntegra del book trailer per Carrie Lewis:
P.S.: les fotografies són de la jornada de presentació a la FNAC.
No podia acabar aquesta entrada sense deixar per escrit que fou tota una sorpresa i un ingent honor veure el meu nom, i el de la Raquel, en els agraïments del llibre. WOW! Gràcies!!!
