Aquest
passat dia de Sant Jaume es complien vint anys que la meva ciutat,
Barcelona, celebrava la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics
corresponents a la vint-i-cinquena olimpíada moderna, just el mateix
dia que s'inicien les proves dels vostres jocs, dues vesprades abans
de la vostra cerimònia. No és cap secret que avui en dia els JJOO
són molt més que un esdeveniment esportiu i que la seva
transcendència permet mutar la ciutat que els hostatja.
Afortunadament, supose, poden acabar arrelant en l'esperit col·lectiu
de les persones que els visqueren, ja sigui des de dins o fent-se'ls
seus, per exemple, essent un ciutadà de l'urbs que els organitza.
Per
aquestes contrades, la situació econòmica actual, és ben sabut,
és, com a mínim, precària, i no sembla que qui ha de posar mesures
per pal·liar-ho s'esmerci acuradament; ara bé, sembla que les grans
conquestes esportives poden ésser un placebo força efectiu en certs
casos econòmicament clínics. Sigui com vulgui, és obvi que aquests
dies cal recordar aquella efemèride i, fins i tot gaudir-la,
permetre emergir tota la gaubança que els records floriran. I fins i
tot, caldria aprofitar-ho per fer una crida per tractar de recuperar,
reconstruir seria, possiblement, més acurat dir, aquella bona entesa
institucional i aquella companyia social.
Previ a
aquestes remembrances cert esperit olímpic ha niat en la meva
persona en veure les imatges de la torxa olímpica en el cim
d'Snowdon. Val a dir que ja en veient en els noticiaris l'eixida des
d'Olímpia del foc olímpic brollà de l'àmfora pandoriana la broma
de les recordances associades a aquell estiu màgic per la ciutat
comtal i que arriben a les meves costes amb aquella barca que
atracava a les costes empordaneses duent-nos la flama a les mans
d'una bella sacerdotessa pèl-roja.
I, com succeeix sempre que la memòria fa acte de presència en el nostre dia a dia, comences a plantejar-te si tots són vers records o si part és una (re)construcció que el nostre sistema nerviós ha generat com un artista del collage; tanmateix, fa vint anys jo en tenia dotze. Entortolligats dormen els somnis d'ésser voluntari o rellevista de la torxa, sabedor que l'estiu l'havíem de passar fora. Ara bé, mai podrem, ni voldrem oblidar, aquell disset d'octubre del vuitanta-sis al Palais de Banlieu i aquella frase: ...a la ville de... Barcelona. Ni els salts d'en Maragall junt en Pujol. Sense deixar de jugar al i si... imaginant la ciutat sense aquella transformació holística.
Recordo veure la cerimònia d'inauguració dels jocs tot sol, o si
més no, no tota l'estona acompanyat, al menjador de la casa on érem
gràcies a una ínfima televisió “portàtil”, d'un nombre escàs
de polsades, en blanc i negre. Sí, jo els màgics i meravellosos
colors de la cerimònia els vaig descobrir en els segon visionat; a
mi, les cerimònies em captivaren dues vegades. Tot i això, els meus
records són acolorits, afortunadament vaig veure les cerimònies en
tota la seva plenitud al cap de molt poc temps, i conviuen amb un
record, quasi d'experiència sensorial extra-corpòria, de mi mateix
veient els jocs en aquell televisor.
Vaig viure entregat aquells jocs olímpics, i com tota la ciutadania
barcelonina, crec que encara creiem la veracitat d'aquella frase que
havien sigut els millors jocs olímpics de la història. Sabíem que
tots, aquells jocs foren col·lectius, havíem fet història. Havíem
viscut un moment històric.
Si
hagués de triar algun moment de tot el procés que implicà aquella
olimpíada els centraria en les cerimònies. Aquell “HOLA” que
encara avui em dia em sembla el més preciós cant de benvinguda. Els
corprenedors espectacles de la Fura dels Baus i Comediants (podrien
ser responsables de certes tendències meves?). Aquella cançó de
“Barcelona” que Mercury no pogué cantar a l'Estadi Olímpic de
Barcelona. Les llàgrimes provocades per la marxa d'en Cobi marxant
volant a solcar els cels en el seu vaixell de paper... I sí, la veu
del gran Constantino Romero dient “atletas, bajen del escenario”. Ara bé, crec que tothom es queda amb el gran moment de l'encesa del peveter amb la fletxa d'en Rebollo.
Si voleu imatges esportives, aquella pilota al pal a cinc segons de l'acabament de la final de waterpolo, l'entrada de Dani Plaza a l'Estadi, el gol de Kiko, les exhibicions de Vitali Xerbo, el Dream Team (i l'etern dubte de què hagués succeït front una URSS o una Iugoslàvia, o una selecció europea); però, especialment, el saber que estàvem vivint els nostres Jocs Olímpics. I, per descomptat, la tarda a l'estadi veient els Paralímpics.
Potser no fou la més gran reivindicació possible, però aquells
jocs olímpics posaren Barcelona en el mapa mundial, li permeteren
recuperar part del seu prestigi no sols com a capital de Catalunya
sinó de la Mediterrània.
Suposo que per la gent gal·lesa els Jocs Olímpics de London 2012
poden significar l'orgull d'ésser membres del UK, com hereus
d'aquell gran imperi, o el record que resta molt de camí per fer
abans no desperti Owain Glyndwr. Sigui com vulgui, veure les imatges
de la torxa olímpica, la més gran representació del foc furtat per
Prometeu als déus, recorrent les terres de Cymru em sembla una
bellísima estampa i fa brollar dolços records i somnis en la meva
persona.
P.S.: El meu gran somni olímpic ara per ara és poder veure desfilar
algun dia el meu país: Catalunya. Però aquesta, és una altra
història que encara resta per escriure...
