Uno se expresa como la gente de su clase mental, no la de su casta originaria.
Sembla ésser que és una frase de Le Côté de Guermantes (À la recherche du temps perdu).Crec que és un gran veritat i que amaga tanta saviesa que necessitava compartir-la.
imatge: La primera paraula clara de Max Ernst al Kunstammlung. Nordrhein-Westfalen. Düsseldorf.
Avui vaig a revisitar una pel·lícula:
Closer és una bona pel·lícula. Es nota molt que originàriament era un text teatral, les escenes són una seqüència de quadres teatrals on la paraula és la protagonista; emperò, no és cap retret, és una descripció d'una, en aquest cas, virtut, fet d'importància cabdal és que la versió sigui escrita pel propi autor teatral (Patrick Marber)
Quatre personatges, grans molt bones actuacions, desconeguts entre ells que jugaran el perillós joc de conèixer-se i entrellaçar les seves vides creant vincles i relacions.
La pel·lícula s'inicia sota la bonica cançó The blowers daughter mentre de la broma que és la munió de gent caminant pels carrers d'una ciutat sorgeix una preciosa lluent Natalie Portman i un guapo i atractiu Jude Law. Pot l'amor nàixer a primera vista? Per un somrís? Pot ésser un accident?
Hello, stranger.
Potser les vides no són sinó voltes en espiral al voltant d'un centre oscil·lant, tal vegada l'amor, la necessitat de pertànyer algú o la por a la soledat? Som quelcom més que animals?
Arran d'aquest incident, accident?, inicial, quatre vides començaran a entortolligar-se. Quatre desconeguts que només es coneixen a ells mateixes començaran a relacionar-se i a descobrir, i tal vegada compartir, els costats més lluminosos i foscos de les relacions humanes: les carícies i les paraules, els silencis i el sexe, les mirades i els encontres, les nits i els dies, les ferides i les llepades...
L'obra en global és potent, la direcció i el muntatge són les que requereix la pel·lícula per esdevenir bona, el guió és molt bo amb alguns moments realment brillants i unes interpretacions molt aconseguides; especialment cal destacar les de Natalie Portman i Clive Owen, justos guanyadors del Golden Globe i nominats als Oscar. Hi ha algunes escenes sublims.
Una gran pel·lícula per veure sol i acompanyat i reveure-la algunes vedages. M'hagués agradat molt poder veure l'obra teatral...
Comentaris a La Butaca
Vaig tenir la fortuna d'aconseguir dues entrades gratuïtes per veure, a platea, l'obra Chicago. Val a dir que tot i no ésser el musical el meu estil predilecte de teatre, és un tipus que pot agradar-me força.
Chicago fou tota una decepció. Hom pot salvar la música en directe, tot un espectacle i dos quadres escènics. La resta, una estafa; especialment, considerant els preus que es demanen per les entrades. Així que la publicitat que afirma “Es un crimen perdérselo” no té gaire clar què és realment el crim.
Des del primer moment l'obra no aconsegueix atrapar-te. Ja comproves que gairebé la totalitat de l'escenari és per a la banda; però no has vingut per veure una successió de peces musicals, has vingut a veure una obra de teatre. La història és plana i tota la primera part repetitiva acaba fent-se monòtona; salvaria el número que fan les sis presses. Respecte la segona part, on salvaria l'escena del judici, tampoc aporta gaire res més.
Voldria deixar clar que no estic criticant la tasca de l'elenc, força correcte, estic valorant negativament el concepte de l'obra. Hi haurà qui em dirà que, no en sóc coneixedor del fet, l'obra és així, no és problema de l'adaptació. Essent aquesta la realitat, em mantindria en la meva opinió.
Entenc plenament a tothom que sortí avorrit de la representació, tot i que cal reconèixer que musicalment, sonorament, és una proposta interessant, que a nivell teatral fa aigües per tot arreu.
