Aquest és la recuperació, i actualització, vint-i-dos anys després de l'espectacle homónim. De fet, la mateixa parella que llavors la representà, Neus Ferrer i Jordi Cortés, tornen a ballar despullats sota les notes de la Missa de la Coronació en C de W.A.Mozart KV 317.
Si llavors pogué semblar un atreviment el fer moure's dos cossos nus sota una missa, ara, més que mai, sembla, per desgràcia (ja que tornen els temps de conservadurisme mental -i es dóna molt en joves-), absolutament necessari demostar que la bellesa del cos en moviment sincopat amb la música és la més maca expressió artísitca.
Durant els gairebé 40 minuts d'espectacle veurem com a cada fragmemnt de la peça musical se'l correspon una part de la història d'aquests cossos: l'autoconeixement, el trobament, la coneixença mútua, el descobriment del plaer conjunt, etc.
Al mateix temps es produeix la mateixa història que succeiex vint-i-dos anys després, i, òbviament, amb una coreografia diferent, ara que els anys han passat. Roser López Espinosa i Óscar Kapoya realitzen la versió moderna (de la que només em desagradà els moments de música electrònica); que ens serveix per entendre que les relacions i les seves formes s'han modificat durant aquests anys, però també per reflexionar sobre les relativitats.
La relativitat, el fet que produint-se al mateix temps dos conjunts de ball, el que veu cadascun dels observadors és absolutament relatiu... veiem dues peces i una tercera que és la conjunció d'ambdues...
La veritat és que fou una peça molt i molt interesant. Fou un plaer gaudir d'una peça tan bella.
