dissabte, de setembre 01, 2012

Las chicas con las chicas

Las chicas con las chicas
varias autoras

És aquest un conjunt de relats eròtics de temàtica lèsbica. Podeu trobar des de vessants purament romàntiques fins al plaer del sexe pel pur plaer del sexe, de bons relats i de dolents, de bones idees originals o de fantasies molt visitades. Apte per a tota persona capaç de voler gaudir amb un bon relat eròtic. Aquí us deixo unes notes, aquesta vegada en castellà, de cada relat.



Toda una vida Arancha Apellàniz

Los riesgos del amor eterno y tener que compacionar trabajo y vida personal, así como los riesgos de mirar a otras personas y querer jugar a ciertos juegos, que sabiendo los riesgos son peligrosos, sin saberlo, se convierten en una ruleta rusa. Un cuento duro con una narración tierna.

Dulce tentación Carmen Aranda

La fantasía lésbica en una pastelería. Para encender hornos y saber trabajar la masa.

Las chicas con la chicas Mª Ángeles Cabré

Cómo un sueño puede cambiar nuestro futuro o cómo podemos convertirlo en verdadero. Como en una montaña rusa, más que una concatenación de vuelos, las relaciones abiertas pueden convertir el sexo abierto y sin tapujos en una bendición o en una penitencia para la relación. Algunas buenas escenas de cama.

Alicia María Castrejón

Interesante versión del cuento aplicada a la realidad. Una versión oscura, ¿hay luz al otro lado del espejo?, de la necesidad de descubrir nuevos mundo.

Rímel Juana Cortés

Los riesgos de intentar convertir a alguien en otra persona a la que pertenecimos. Los riesgos del sexo para olvidar y el riesgo del amor al jugar en el abismo. Como un relato erótico puede contener una dolorosa historia rota de amor.

La erótica del pa amb tomàquet Lola Van Guardia

Curiosa versión donde se narra la visión erótica de tan catalán plato gastronómico. Más allá de las línias eróticas del pa amb tomàquet, prescindible.

Aceite con sabor a mango Mabel Galán

La maravilla de ciertos encuentros fugaces y la dolorosa pérdida de ellos en la rutina, así como el savoir faire del sexo de la mujer madura. Conseguir que un relato erótico sea un maravilloso masaje sensual repleto de lascivas humedades.

El río de la plata Concha García

Descubrirse de golpe en una nueva ciudad y descubrir de nuevo el amor, y descubrir una nueva sexualidad. Relatar el (re)descubrimiento y cómo se abre una a la nueva vida.

Las cosas no son lo que parecen Beatriz Gimeno

El deseo de un polvo pendiente que se rompe. Narrar la desgracia de un eterno sueño que se rompe.

Cambios de aire María Jesús Méndez

Los ligues de una noche que pueden ser maravillosos. De la búsqueda del amor tras el fracaso al placer absoluto del sexo.

La otra noche Libertad Morán

Negar el amor y hablar del sexo y sus consecuencias. La noche, el sexo y la negación del amor por miedo al dolor.

Algo más Lucía Moreno

Lesbianismo, voyeurismo, dominación y una geisha. En el lesbianismo también pueden entrar todas las parafilias.

Reina de corazones Illy Nes

Sexo versus amor. La sumisión laboral mezclada con idealismo sexual y el eterno rechazo a lo que debiéramos escoger.

El encuentro Inés Núñez

El placer de una gran noche de sexo con una desconocida. Vamos a disfrutar el sexo por el sexo sin importarnos las consecuencias, porqué no habrá ¿No habrá?

Sí, quiero Cristina Peri Rossi

La historia de una lesbiana buscando su pene de plástico. Un intento de mostrar la cotidianeidad.

Veneno Carmen Rivera

Bonita historia de amor con la muerte y el crimen rondando entre las sombras. De la atracción al sexo, y del roce al cariño. ¿Veneno más grandre que el amor? ¿Tanto como para cambiar a una persona?

La trenza Lola Vega

El amor tiene la capacidad de florecer allí donde menos se lo espera. El amor, y el descubrimiento total, en mitad de un caso criminal.

A destacar:

  • Las chicas con las chicas **
  • Rímel **
  • El encuentro **
  • Aceite con sabor a mango *·
  • Alicia *
  • El río de la plata *
  • El veneno *
  • Toda una vida (*)
  • Algo más ·

divendres, d’agost 31, 2012

Lupus (la novel·la gràfica)


Vaig arribar a Lupus, com suposo que molta gent, gràcies a Píldoras azules. El cert és que agradant-me i tot i que comparteix moltes línies argumentals, Lupus em sembla una molt interessant història, tot i que no em sembla tan rodona com ho era la relació d'amor entre el Frederik i la Cati. Ara bé, us recomano que una vegada llegida aquella us deixeu seduir per aquest viatge que de vegades sembla enlloc però que us durà a un univers molt personal i on és molt necessari viatjar.


Lupus comença com un viatge sideral a la recerca de l'etern plaer enteogènic que les drogues sempre podran administrar i la calma del gaudi de les hores buides passant davant l'espera de la pesca. Dos joves, vells amics, es troben a la recerca del plaer com si l'edat adulta se'ls apropés com una fera ferotge i aquella fos l'última oportunitat de bressolar-se en els plaers de la joventut. I tot és plaent i tranquil fins l'aparició d'una noia. Aquí seria el moment de la cita cinèfila respecte que en el moment que apareix una dona la història dóna un tomb irreversible i dramàtic, en el sentit més dolorós de l'expressió. Aquesta noia, la Sanaa, emperò, farà tombar la narració degut al seu destí, passat i futur, tràgic. I amb ella, tot allò que l'envolta, convertint quasi en una pítia a qui hagi fet entre glops de destil·lats la funesta predicció.


Serà sota aquestes circumstàncies que travessarem l'univers d'un futur quasi de ficció on la imaginació dels oracles de cròniques d'un negre, més que la matèria fosca de l'espai, esdevenidor per a la humanitat es corporifiquen com la realitat més certa a la que podem aspirar. Les eternes lluites socials per la justícia i la llibertat seran la única història, passada i futura, de l'ésser humà, per això, les batalles d'avui, són les mateixes d'ahir repetides, i ens recorden que el demà d'ahir és el nostre avui i aquesta successió no té aturador.

A nivell d'estil cal destacar que el blanc i negre pot ésser, i Peeters ho aconsegueix, molt expressiu i mostrar molts matisos, emperò, en aquestes profunditats de l'espai que ha somniat per narrar-nos la història de Lupus, ens hagués agradat veure l'explosió, o no, de colors que podria haver utilitzat des de la seva demiürga paleta de creador per il·lustrar aquest univers ple d'éssers irreals que són infinitament creïbles.


Ens trobem davant l'eterna història del trànsit de l'adoslència, moral, a l'edat adulta, racional, però farcida de petits detalls en aquestes vinyetes que poden semblar no aportar res a la narració, però ens estan informant d'allò que s'escau dins els personatges. No és una road-movie espacial, és una història de superació personal, de la cerca i recerca de l'espai propi en el món, que per molt gran i infinit que sembli, cal que trobem el nostre petit espai on volem instal·lar-nos i viure la vida, o el bocinet de vida que ens permetin. El missatge de tot plegat és la necessitat de gaudir, o si més no intentar viure, el dia a dia, que no hi ha immensitat més gran que la soledat amb un mateix quan no volem viure amb ningú més.

Lupus és una nova recerca de l'espai i el temps de cada persona, i en el fons, palesar que només l'amor pot ésser un vincle més fort que l'amistat per a poder viure en l'ingent univers ínfim que és el receptacle de pols estel·lar que som, sense obviar que la nostra existència no és sinó nosaltres i les nostres circumstàncies. Una eixida per trobar-nos i trobar qui ens pot fer aconseguir que ho assolim.


Els quatre volums de l'obra, de fet és un continuum es llegeixen atrapat com un mosquit en una teranyina, metàfora adequada per entendre la finitud, en tots els sentits i significats i significants del terme, de l'ésser humà en l'Univers, glatint davant allò que resta amagat darrere cada vinyeta (hi ha tanta o més expressivitat en allò no mostrat que en tota la meravellosa galeria d'imatges que ens dibuixa en Peeters), o davant els batecs ara accelerats ara ralentits dels personatges, de cadascuna de les veus que és cada personatge; perquè amb aquesta història l'autor, des del relat aparentment costumista de fugida en un ambient de ciència ficció és una història en primera persona, la primera persona del lector capaç d'esdevenir el protagonista i transmigrar-se en ell mentre la seva vivència s'entreteixeix amb la nostra.

En el fons aquest viatge és una fugida, però una fugida cap a l'interior, cap a un mateix.



Us recomano fervorosament que us delecteu amb la seva lectura.

addenda

Us deixo algunes joies en forma de diàleg que esquitxent el text:

LUPUS
Frederik Peeters

VOLUMEN 1

Era bella como un sol... Con ese aire altivo y a la vez nada intimidante...

Se planteaba elegir entre la huida y hacerse vieja...

Le pregunté por qué parecía estar triste todo el tiempo... Incluso cuando reía parecía triste... Me respondió que tenía tendencia a sentirse como un agujero negro, una bola antimateria... Tendría que haberla escuchado y haberla creído en lugar de sonreír como un tonto...

Sanaa era un agujero negro... El vacío existencial absoluto... El vagabundeo personificado...
Sentí que no bastaría con llevarla, dejarla en cualquier lado al pie de un árbol y marcharnos... Estábamos en órbita emocional... Como el vacío espacial aspira el aire, el vacío existencial aspira probablemente el amor...

Es así... No la calo... tiene el mal de ojo... Hay gente que tiene influencia sobre lo que gravita a su alrededor... Ella aspira energía... No me gusta... Y huele a miedo a kilómetros...

Y así es como precisamente fue con esta chica con la que me vi... huyendo de no sé quién... para ir a no sé dónde...

VOLUMEN 2

Es un pueblo un poco especial... el fin del camino para algunos viejos decrépitos... supervivientes de grandes luchas sociales... contestarios... tristes anarquistas... de personas que, en definitiva, intentan acabar su vida como les hubiera gustado vivirla...

Los “Todo irá bien” no protegen de nada...

VOLUMEN 3

Tanto optimismo es casi deprimente...

¡Ese es el problema! ¡Y ya he entendido por qué! ¡¡He matado a una persona!! ¡Nunca se siente uno tan solo como cuando mata a alguien!...

-No tienes más que considerar que nustra pareja es como un antídoto contra la soledad...
-¡¿Nuestra pareja?! Jajaja ...además, la pareja nunca ha sido el antídoto contra nada...

VOLUMEN 4

¡Es tan increíble! Sabes, podría morirme aquí en el espacio... tendría la impresión de haber culminado mi vida... Podría ser el final del viaje...


 

divendres, d’agost 24, 2012

Ablama't en el teu desig

-->

Ablama't en el teu desig

El desig et crema la pell,
t'abrasa les vísceres,
en la necessitat
del plaer consumat.

Ho sento;
però només sóc l'escriva
de la teva història,
el narrador del teu conte.
Mai volgueres
(pogueres?)
concedir-me altres poders;
les prebendes de la teva geografia
les regalares a mans d'altri.

Somnia.
Desitja.
Consuma la delectació
dels plaers dels teus anhels
en les nits
dels teus somnis,
i fes real la gaubança de les carícies
en les teves mans
que mai volgueres concedir
que fossin meves.

El desig et crema la pell,
no em miris així,
només puc ésser el vent
que atiï el teu foc,
no l'arbre que cremi
amb i per tu.

Ablama't en el teu desig...


Natxo Barrau i Salguero
BCN 21-21/VIII/2012

imatge: L'escala del foc, René François Ghislain Magritte/ A les aigües del somni, Manuel Viola.

dijous, d’agost 23, 2012

Vaig ésser un bufó? (Postcard to Bangor IV -1a part de les memòries d'un burlesc-



Passes despullat davant l'espill, un mirall tot púdic que tanca els ulls per no veure les teves nueses, però que saps que mai no ho faria pas per perdre cap detall del teu interior, i penses si això no serà una transmigrada tradició inserida en la més pretèrita reptiliana part de la nostra ànima.

Sí, encara que no ho sembli, o tal vegada sí, qui sap, això podria ésser, potser, unes notes mentals escrites per una Postcard to Bangor.

Crec fermament, des de la molt científica posició que no existeixen reencarnacions ni fenòmens similars com una consciència social, que entre d'altres aspectes que he viatjat com si travessés forats de cuc desteixint l'entramat del temps i l'espai; i sí, vaig ésser un bufó. Aplicant la navalla d'Occam el probablement possible és que fos un bufó que mig nu cantés malament, essent la meva existència un nuu més enllà de l'horitzó, perquè la meva vida perillava a cada paraula.

Ara algú podria acusar-me de col·laboracionista, emperò, n'hi ha coses que sempre seran impossibles. Sóc qui sóc, i mai he estat qui no era i mai no vaig ésser qui era; oh, no us preocupeu, vaig ésser massa temps fum, vaig ésser l'espasa i el foc. No fou gens fàcil sobreviure a les meves assemblees, jo i les meves circumstàncies: sí, tots els meus jo; però no era això que m'esdevenia agent doble, bé, de fet em feia esdevenir agent múltiple, pluralitat en la multiplicitat de la unitat. Algun dia aconseguirem segar arran les cadenes!

Entre els perills de joglars i trobadors havia de resistir per fer caure jous en àpats pantagruèlics afilant l'enginy (com si no, subhastes diables en plena nit?) per sobreviure mirant l'abisme que contempla l'abisme; podien intentar escriure la història, però algú havia d'atiar el foc per fer tòrcer els renglons. La millor fotografia no és la que resta per fer, és aquella que somniaràs cada nit sense recordar-ho, fins que la trobis: t'atreviràs a fer-la esdevenir realitat?



Quan mori i em vulguin fer l'autòpsia, no trobaran les meves vísceres, hauran migrat en un vaixell sense rumb etern, però si algú explorés les meves mans, trobaria el meu cor entregant-te la meva llibertat.

Vols jugar un joc amb mi? Imagina't mig despullada envoltada de gent més o menys desconeguda. Ara tracta d'esbrinar què en pensarien de tu...


Potser en el fons, només m'he convertit en el fum que cremava en el vaixell del missatge dins l'ampolla i he sorgit al sentir una cançó que em feia recordar el meu passat. L'havia cantada abans d'haver-ho viscut!




imatges: la primera, la segona, l'última.

dimecres, d’agost 22, 2012

Somnia els teus desigs



Els somnis poden ésser la nostra eixida de la realitat, però també poden signficar el foc on cremar la nostra realitat per crear els cremalls d'una perillosa fantasia. Però no oblidem mai que els nostres anhels han d'ésser naus per fer-nos solcar les aigües de l'impossible i arrencar del llunyedar més enllà de l'horitzó la brolladora font de la felicitat.



SOMNIA ELS TEUS DESIGS

En el teu interior
una brasa crema
però no la pots pronunciar
per por a les conseqüències...

Somnia-la...

Només puc recomanar-te
en un consell de bona nit
que dolçament somniïs
aquells pecats
que no t'has atrevit,
no t'has volgut atrevir,
a cometre.

Frueix
del nocturn univers paral·lel
on el teu desig
no sols esdevé realitat,
sinó, construeix la màgia
del plaer etern
en un instant infinit
ara i sempre.

Somnia,
i enamora't del teu propi somni,
realitat aliena a aquest món,
però fantasia meravellosa
de la teva ànima...

Natxo Barrau i Salguero
BCN 21-22/VIII/2012


imatges: el somni de les nimfes / nit d'estiu de Jorge Apperley i El somni (l'hamaca) de Gustave Courbet.

dilluns, d’agost 20, 2012

Tres històries d'amor, sexe i ràbia GRÀCIES

Ho vàrem fer!

I l'experiència fou molt positiva...

Sí, Tres històries d'amor, sexe i ràbia esdevingué el passat dissabte 18 d'agost a la llibreria Pequod. I ho vàrem gaudir plenament i bella. Es creà un ambient màgic a la llibreria tant a nivell del públic que hi era a dins com amb els vianants que ens descobrien per l'aparador i l'altaveu.


Els poemes foren desgranant-se amb l'acompanyament de la música que l'Alex havia compost ex-professo i la gent gaudia i es deixava seduir per les tres plomes que corporificaven en les nostres veus. Hi ha força històries ara a escriure d'aquesta escenificació, però potser em quedaré amb el record de la sensació de gaubança que ens abraçà al acabar i sentir la calor del públic i la seva joia.

Vàrem viure moments tendres d'amor, les intenses sensacions del sexe i l'odi de la ràbia, així com uns versos més metafísics com en un nou ressuscitar de l'univers. Em delectà compartí versos amb la Raquel Riba i la Patricia Muñiz, i ésser musicat per l'Alejadro Cano Vilavendrell. Fou un plaer que la Llibreria Pequod esdevingués el vaixell per solcar les nostres imaginacions i dur-nos singlant universos paral·lels gràcies a les nostres paraules.



Òbviament, un espectacle com aquest no es crea de la nit al dia, calen hores (sense comptar les moltes viscudes per rebre la inspiració de les muses)  per aconseguir emmetxar totes les peces; però, estranyament, ha estat un procés força ràpid i compenetrat per aconeguir-ho. A nivell personal era la primera vegada que declamava acompanyat i amb música i el cert és que em vaig sentir molt còmode. Fou una experiència meravellosa.

Només puc agrair a les persones que em val voler fer partícip d'aquesta experiència i agrair les persones que s'atansaren fins la llibreria i els elogiosos comentaris que reberem, així com els ànims sincers d'aquelles persones que no pogueren assistir.


Tres fragments del recital gravats per @lamevaperdicio (Sergi G. Oset)







Les sensacions foren tan agradoses per totes bandes que sembla que no serà l'unica escenificació de Tres històries d'amor, sexe i ràbia.Serà un gran moment tornar a plantejar-se omplir l'espai de paraules perquè l'audiència les faci seves...


dilluns, d’agost 13, 2012

TRES HISTÒRIES D'AMOR, SEXE I RÀBIA

El proper 18 d'agost estrenarem el recital "Tres històries d'amor, sexe i ràbia", per les festes de Gràcia, a la llibreria Pequod.




A càrrec de Natxo Barrau i Salguero, Patrícia Muñiz i Raquel Riba i Raja. Ens acompanyarà a la guitarra Alejandro Cano.



Aquí teniu el vídeo de presentació:







I aquí un petit tast:











Us hi esperem a tots!


P.S.: per si voleu fer difusió via facebook, us enllaço l'esdeveniment.

divendres, de juliol 27, 2012

from Barcelona'92 to London 2012 (Postcard to Bangor III)

 It has been a very long time since the last time I sent you a postcard. So, the time is come.

Aquest passat dia de Sant Jaume es complien vint anys que la meva ciutat, Barcelona, celebrava la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics corresponents a la vint-i-cinquena olimpíada moderna, just el mateix dia que s'inicien les proves dels vostres jocs, dues vesprades abans de la vostra cerimònia. No és cap secret que avui en dia els JJOO són molt més que un esdeveniment esportiu i que la seva transcendència permet mutar la ciutat que els hostatja. Afortunadament, supose, poden acabar arrelant en l'esperit col·lectiu de les persones que els visqueren, ja sigui des de dins o fent-se'ls seus, per exemple, essent un ciutadà de l'urbs que els organitza.

Per aquestes contrades, la situació econòmica actual, és ben sabut, és, com a mínim, precària, i no sembla que qui ha de posar mesures per pal·liar-ho s'esmerci acuradament; ara bé, sembla que les grans conquestes esportives poden ésser un placebo força efectiu en certs casos econòmicament clínics. Sigui com vulgui, és obvi que aquests dies cal recordar aquella efemèride i, fins i tot gaudir-la, permetre emergir tota la gaubança que els records floriran. I fins i tot, caldria aprofitar-ho per fer una crida per tractar de recuperar, reconstruir seria, possiblement, més acurat dir, aquella bona entesa institucional i aquella companyia social.

Previ a aquestes remembrances cert esperit olímpic ha niat en la meva persona en veure les imatges de la torxa olímpica en el cim d'Snowdon. Val a dir que ja en veient en els noticiaris l'eixida des d'Olímpia del foc olímpic brollà de l'àmfora pandoriana la broma de les recordances associades a aquell estiu màgic per la ciutat comtal i que arriben a les meves costes amb aquella barca que atracava a les costes empordaneses duent-nos la flama a les mans d'una bella sacerdotessa pèl-roja.


I, com succeeix sempre que la memòria fa acte de presència en el nostre dia a dia, comences a plantejar-te si tots són vers records o si part és una (re)construcció que el nostre sistema nerviós ha generat com un artista del collage; tanmateix, fa vint anys jo en tenia dotze. Entortolligats dormen els somnis d'ésser voluntari o rellevista de la torxa, sabedor que l'estiu l'havíem de passar fora. Ara bé, mai podrem, ni voldrem oblidar, aquell disset d'octubre del vuitanta-sis al Palais de Banlieu i aquella frase: ...a la ville de... Barcelona. Ni els salts d'en Maragall junt en Pujol. Sense deixar de jugar al i si... imaginant la ciutat sense aquella transformació holística.

Recordo veure la cerimònia d'inauguració dels jocs tot sol, o si més no, no tota l'estona acompanyat, al menjador de la casa on érem gràcies a una ínfima televisió “portàtil”, d'un nombre escàs de polsades, en blanc i negre. Sí, jo els màgics i meravellosos colors de la cerimònia els vaig descobrir en els segon visionat; a mi, les cerimònies em captivaren dues vegades. Tot i això, els meus records són acolorits, afortunadament vaig veure les cerimònies en tota la seva plenitud al cap de molt poc temps, i conviuen amb un record, quasi d'experiència sensorial extra-corpòria, de mi mateix veient els jocs en aquell televisor.

Vaig viure entregat aquells jocs olímpics, i com tota la ciutadania barcelonina, crec que encara creiem la veracitat d'aquella frase que havien sigut els millors jocs olímpics de la història. Sabíem que tots, aquells jocs foren col·lectius, havíem fet història. Havíem viscut un moment històric.

Si hagués de triar algun moment de tot el procés que implicà aquella olimpíada els centraria en les cerimònies. Aquell “HOLA” que encara avui em dia em sembla el més preciós cant de benvinguda. Els corprenedors espectacles de la Fura dels Baus i Comediants (podrien ser responsables de certes tendències meves?). Aquella cançó de “Barcelona” que Mercury no pogué cantar a l'Estadi Olímpic de Barcelona. Les llàgrimes provocades per la marxa d'en Cobi marxant volant a solcar els cels en el seu vaixell de paper... I sí, la veu del gran Constantino Romero dient “atletas, bajen del escenario”. Ara bé, crec que tothom es queda amb el gran moment de l'encesa del peveter amb la fletxa d'en Rebollo.


Si voleu imatges esportives, aquella pilota al pal a cinc segons de l'acabament de la final de waterpolo, l'entrada de Dani Plaza a l'Estadi, el gol de Kiko, les exhibicions de Vitali Xerbo, el Dream Team (i l'etern dubte de què hagués succeït front una URSS o una Iugoslàvia, o una selecció europea); però, especialment, el saber que estàvem vivint els nostres Jocs Olímpics. I, per descomptat, la tarda a l'estadi veient els Paralímpics.

Potser no fou la més gran reivindicació possible, però aquells jocs olímpics posaren Barcelona en el mapa mundial, li permeteren recuperar part del seu prestigi no sols com a capital de Catalunya sinó de la Mediterrània.

Suposo que per la gent gal·lesa els Jocs Olímpics de London 2012 poden significar l'orgull d'ésser membres del UK, com hereus d'aquell gran imperi, o el record que resta molt de camí per fer abans no desperti Owain Glyndwr. Sigui com vulgui, veure les imatges de la torxa olímpica, la més gran representació del foc furtat per Prometeu als déus, recorrent les terres de Cymru em sembla una bellísima estampa i fa brollar dolços records i somnis en la meva persona.


P.S.: El meu gran somni olímpic ara per ara és poder veure desfilar algun dia el meu país: Catalunya. Però aquesta, és una altra història que encara resta per escriure...

Dades personals

La meva foto
Bangor, Gwyned / Cymru, United Kingdom
mai m'ha agradat parlar de mi mateix, així que millor visiteu aquesta "definició"