definicions de poesia?

Es pot definir la poesia?

Gustavo Adolfo Bécquer ho va intentar, a la Rima XXI, responent a una suposada pregunta:

¿Qué es poesía?, dices mientras clavas
En mi pupila tu pupila azul.

¡Qué es poesía! ¿Y tú me lo preguntas?
Poesía eres tú.

 Però no fou l'únic, John Ashbery també ho intentà:

WHAT IS POETRY?

The medieval town, with frieze
Of boy scouts from Nagoya? The snow

That came when we wanted it to snow?
Beautiful images? Trying to avoid

Ideas, as in this poem? But we
Go back to them as to a wife, leaving

The mistress we desire? Now they
Will have to believe it

As we believed it. In school
All the thought got combed out:

What was left was like a field.
Shut your eyes, and you can feel it for miles around.

Now open them on a thin vertical path.
It might give us--what?--some flowers soon?

Una traducció del text seria:

QUÈ ÉS LA POESIA?

¿La ciutat medieval amb un fris

dels escoltes de Nagoya? ¿La neu

que caigué quan nosaltres desitjàvem que nevés?

Imatges boniques? Intentar evitar

les idees, com en aquest poema? Emperò, nosaltres

tornem a elles com a una esposa, abandonant

l'amant que desitgem? Ara, ells

hauran de creure-ho

com nosaltres ho fem. A l'escola

tots els pensaments foren desembullats:

allò que restà era com un camp.

Acluca els ulls i podràs sentir-ho en milles a la rodona.

Obre'ls ara en un camí vertical.

Podria donar-nos, què? Algunes flors, aviat?

 Però fins i tot rebé la resposta d'un estudiant:

(A Translation of John Ashbery's) "WHAT IS POETRY" by Jill E. Brown (April 1995)

Should we really call traditional verse with its ornamentation and 
 elaborate description poetry?
Can the acts of nature be forced into a linguistic box and then called 
 poetry?
Why does one feel compelled to control nature by demarcating it with 
 imagery and lofty symbolism?
If it snows, it snows.  We have no control over it.  Forget about the 
 pretentious attempts to characterize it.
Is it possible to forget about ideas altogether (like I am trying to here)?
I don't understand why poets revert back to tradition when we see the 
 possiblility in new forms.  How can they not see the inadequacy of 
 tradtitional poetry as we, the New York Poets, so plainly see?
It goes back to school, where they try to teach you to abandon 
 creativity. 
The mind is like a vast field full of life, potential, and possibility.
 But they teach you not to see this and instead focus on a narrow 
 path of traditional bull shit.  And that's all it is: SHIT.  The 
 only purpose it serves is to fertiliz the field and grow 
 more precious flowers to describe in their endless 
 cycle of bull shit.

La traducció de la qual podria ésser:

Podem, realment, anomenar els versos tradicionals amb la seva ornamentació i les seves descripcions elaborades poesia?

Poden les accions de la natura ésser encabides a la força en capses lingüístiques i llavors anomenar- les poesia?

Per què un sentiment ens compel·leix a controlar la natura demarcant-la amb imatgeria i nobles sentiments?

Si neva, neva. No tenim pas cap control sobre això. Oblideu els pretensiosos intents de descriure-ho.

És possible oblidar les idees per complet (com tracto aquí de fer)?

No entenc perquè els poetes reverteixen cap a la tradició quan veiem les possibilitats a les noves formes. Com no poden ells veure com d'inadequada és la poesia tradicional, com sí fem nosaltres, els poetes de Nova York, clarament?

Això et retorna a l'escola, on ells tracten d'ensenyar-te a abandonar la creativitat.

La ment és com un vast camp ple de vida, potencial i possibilitats. Però ells t'ensenyen a no veure això i de fet focalitzen en un estret camí de tradicional i gegant merda. I això és tot el que és: MERDA. Les més precioses flors per descriure en el seu cicle sens fi d'autèntica merda.

Què n'opineu?

font de les imatges aquí