(...) em va dir: ¿què has fet a la vida? Vaig estar a punt de dir-li que l'havia passada buscant coses perdudes i enterrant enamoraments, però no vaig dir res com si no l'hagués entit ...)
Els tres últims capítols de El carrer de les Camèlies són terriblement preciosos. Tota la història de la Cecília C. es veuen condensats en aquestes poques pàgines.
És la història marcada del que sembla una incapacitat sentimental -i moral-, la recerca, potser, en els hoes del que fou el seu pare desconegut. La seva inconstància, la impossibilitat de durar enlloc ni amb ningú.
Gràcies a la meravellosa -com sempre- prosa "senzilla" però plena de matissos de l'autiora, gairebé comprenem, i per tant, compadim, la nostra protagonista. Una nena abandonada al nàixer al carrer de les Camèlies, i viurem el seu perible vital. Una odissea d'un contrasentit natural: una persona quasi abúlica, gairebé asexual que desferma la pulsió dels homes; i com la seva immaduresa la fa caure i recaure. Pátirem amb ella, i sentirem pietat, per un personatge que se'ns fa tan vívid que en més d'un moment la seva soledat -acompanyada- nes farà sentir calfreds a nosaltres.
Com escrigué la pròpia Rodoreda, la Cecília naix "lleugerament patètica, lleuerament desolada", a les antípodes de la Colometa -la seva precedent literària-.
Un gran llibre per llegir a les nits, sols al llit; i per abraçar-nos fort sota els llençols al acabar... una lectura obligada.
