...m'agraden les dones...

...m'agraden les dones...

m'agraden les dones
a les que puc observar
i en les que em puc mirar.
m'agraden les dones
en les que pots submergir-te
en els seus ulls sincers
que miren el món
amb el desig per descobrir-ho.
m'agraden les dones
de somrís ampli,
que gaudeixen somrient;
i amb nimietat,
perquè per elles tot és dolç,
et fan somriure
tant sols veient les coses petites.
m'agraden les dones
amb les que pots abraçar-te
per passar el temps
en aquesta fellicitat
de la única dualitat.
m'agraden les dones
amb les que pots jaure
junts davant la xemeneia
després d'haver fruit
de la lluyna en cel net.
m'agraden les dones
amb les que pots compartir una copa
xerrant del fet d'ésser
o simplement mirant-nos els ulls.
m'agraden les dones
que et miren
i t'enfonses
i somies navegar.
m'agraden les dones
que són llum
i les seves mans
et fan sentir-te viu.
m'agraden les dones
com la que pot inspirar
aquestes paraules.

Calaf - BCN 24-25/XI/2007
[el vers 39 també podria ésser: com les que poden inspirar(de fet no sé quin serà el definitiu)]

les estrofes del dia després

m'agraden les dones
que poden reflectir
l'horitzó al coll.
m'agraden les dones
que et fan apreciar el silenci;
les seves paraules saltarines
li donen musicalitat al silenci.
m'agraden les dones
amb un sllavis
que semblen una volta al món.
m'agraden les dones
com una finestra a la nit:
Wendy i Peter al mateix temps.
m'agraden les dones
que com el gat de Cheshire
sempre saben on hi ha un camí,
i et fan sentir
a l'altre costat de l'espill.
m'agraden les dones
d'escuma com la vora de l'oceà
on pots fer foc a la nit
i dormir sota els estels
encerclats de la música del ball.
m'agraden les dones
que quan les mires
saps que el seu cabell
és per embullar-s'hi
i rebre notícies i cartes.
m'agraden les dones
que et fan sentir
que la poètica vida del fingidor
és un parnàs per viure'l;
que el millor teatre
és la creació de les línies de la mà.
m'agraden les dones
que demostren
que no es necessita res més
que un desig de gaudir.
m'agraden les dones
que són com un jardí:
plens de secrets per descobrir.
m'agraden les dones
vives com la vida,
salades com els petons
de secrets com la lluna
dolces com les carícies
tendres com les mirades
de sorpreses com les nits
on edificar-hi la casa com un bosc;
com un somni que es pot fer real...

BCN 25+1/XI/2007

La tumba de las luciérnagas + Las algas americanas

La nit de l'u al dos de juny de l'any en curs els meus estimats Núria i Sergi em regalaven el llibre que veieu a la imatge. Era el seu present per endur-me fins a Cymru. [quin millor regal que un llibre per iniciar un viatge?]

El llibre, en traducció de L.Porta i J.Matsuura, són novel·les breus de l'escriptor japonés Akiyuji Nosaka: La tumba de las luciérnagas i Las algas americanas. Ambdues novel·les foren publicades en 1967 -octubre i setembre, respectivament- i guanyaren el premi Naoki l'any següent.

La tumba de las luciérnagas és un d'aquests textos durs i tristos fins fer-nos deturar els plors degut al dolor que s'aferra a les nostres vísceres i desgarra l'ànima; però essent al mateix temps una obra "preciosa". Se'ns narra els últims dies de Seita, en 1945 -plena guerra mundial-; com tracta de cuidar de la seua germana fins a la mort per inanició. La prosa de Nosaka és freda com el relat d'un nen -com el protagonista- però també és càlida com l'¡eterna esperança, sent al mateix temps tan real que et fa sentir calfreds de viure allò que narra. És un realt duríssim, tristíssim, però que una vegada llegeixes les primeres paraules no pots deixar-ho... i arribes al final negat en llàgrimes. La seva mirada ens ostra amb tota la realitat des dels ulls d'un nen com es pot arribar a morir lluitant per (sobre)viure.

Las algas americanas narra la visita d'un matrimoni nord-americà al Japó durant al període de "reeducaió". [Cal comentar que mentre totes les notes al respecte de la cultura japonesa fan molt entenedora les dues novel·les, en aquesta, el fet de no traduir les expressions en anglès poden impedir la lectura per aquelles persones que no entenguin aquest idioma] Amb un domini molt gran del sarcasme -com en l'anterior de la crudesa- ens mostra com el sentiment de vençuts i vencedors perduren al llarg del tepms.

Dues novel·les sense concessions perfectament recomenables; especialment La tumba de las luciérnagas. Encara més que llavors: moltes gràcies Peke i Gody.

...del sexo (ahora que todavía no nos conocemos)...

Mis pies descalzos
regresan a la habitación
donde ya entra la luz
desde el patio
como perlas
por entre la persiana.
Duermes bajo la sábana de colores;
has recogido del suelo
la ropa que perdiste
en la agitación del mar.
...todavía huele a melocotón...
Miro mi cuerpo desnudo,
y mientras regreso
a la cama,
pienso en la oscuridad:
hace escasas horas
ni nos conocíamos,
ahora ya hemos follado.
Nadie sabe nada
de mañana,
pero antes de amanecer
lo sabíamos todo.
Abriremos los ojos,
nos besaremos los labios
y el río fluirá...

Sevilla-Barcelona
20-27/X/2007

El Otro Árbol de Guernica

Acabo de leer El otro árbol de Guernica de Luis de Castresana.

Es una obra bastante recomendable. Explica la vivencia, la dura y vívida historia real -conocida de propia mano por el autor- de los "españolitos de Alsemberg": niños de la República enviados al estranjero durante la guerra (in)civil española.

La historia nos la narra Santi, un vizcaíno -baracaldés de residencia- de once años y medio de edad, que junto con su hermana Begoña partirá con otros niños a salvarse del desastre de la guerra. Es la primera expedición organizada por el gobierno vasco con salidad desde Bilbo. El nos narrará sus recuerdos -vívidos e intensos, inocentes y sentidos como sólo los de un niño pueden serlo- de toda la odisea que vivirán.

La prosa de Castresana es sencilla, casi "infantil" lo que hace que uno pueda sumergirse más en la historia. Es, casi una "breve novela costumbrista" (en un tiempo en el que no puede haber costumbre); que nos permite setir a flor de piel la dureza que los niños de este país debieron soportar en aquellos tres años de exilio infantil.

Muy interesante libro del que creo que poco después de ser publicado se realizó una adaptación cinematogñrafica.

Dejó la frase colgando, como poniendo un trozo de esperanza en cada uno de los puntos suspensivos.

Al inicio de la tercera y última parte hace una cita del Quijote cervantino:
Abre los ojos, deseada patría mía, y mira que vuelve a ti Sancho Panza, tu hijo si no muy rico, muy bien azotado. Abre los brazos y recibe también a tu hijo Don Quijote, que si viene vencido de los brazos ajenos, viene vencedor de si mismo.

dedicado a todos los que continúan la búsqueda de su Ítaca y algún día regresarán, victoriosos, de la tierra de sus sueños... (como mi estimado Alex Vilela, recién regresado de cuatro meses en su Tíbet y alrededores...)

ALOMA

Durant aquesta setmana he tingut l'ocasió de llegir ALOMA de Mercè Rodoreda. Ho fet en la versió revisda per ella mateixa a Ginebra l'any 68 sobre l'original d'abril del 36.

Ha sigut, possiblement, l'obra d'ella que menys m'ha agradat. Tot i que al final vai' acabar assaborint-lo millor del que semblava al principi. Crec que el problema, és que es nota, o ho sembla, massa com és una novel·la de joventut (amb tot el que això pot implicar). Ja es destil·len les que seran les seves traces particulars a l'hora d'escriure. Però, per exemple, em semblà que els personatges eren poc dibuixats, només en part la protagonista; i això fa que l'acció -potser massa ràpida- no acabi d'ésser tot el que podia haver sigut, fent a més, que sembli massa "infantil" la història.
Òbviament, tot i que no d'una forma tan clara, la casa -i el jardí- és un element importantíssim.

Tot i això, és una novel·la recomanable per vore com començà una de les nostre millors plomes.

A continuació us deixo algunes perles de l'obra:

potser només sóc feliç quan estic en el meu jardí, mirant les estrelles.

No gosava mirar el sol com quan era petita perquè deien que només el podien mirar els qui no feien cap pecat.

Dormia sense somnis, morta de tanta felicitat.

No sé què donaria perquè mésperés una noia tan trista que fa venir ganes d'estimar-la.

Mai no es podria esborrar el senyal de tants de petons.

Mediterrània

Un no pot oblidar què som, per què el qui som es forja allà d'on provenim junt amb les persones que han trnasitat el nostre camí de lloses grogues cap a Ítaca.
La llum de les nostres nits sempre tindrà el gust dels vins dels nostres records.
Saber gaudir de la vida comença per saber on tenim les arrels per saber com serà l'arbre de la nostra casa.

A totes aquelles persones que feu posible la felicitat de la meua vida gràcies a:

Te quiero no por quien eres sino por quien soy cuando estoy contigo

DIADA NACIONAL DE CATALUNYA

LA PàTRIA

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
Oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
Dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
Per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
Com guarda vigilant cobert de boira e neu,
Guaites per un forat la tomba del Jueu,
E al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com conèixer pogués lo front de mos parents,
Coneixia també to so de tos torrents,
Com la veu de ma mare o de mon fill los plors.

Mes, arrencat després per fats perseguidors,
Ja no conec ni sent com en millors vegades;
Així d'arbre migrat a terres apartades,
Son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m'haja tret una enganyosa sort
A veure de més prop les torres de Castella,
Si el cant del trobador no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport,
E veig del Llobregat la platja serpentina,
Que fora de cantar en llengua llemosina,
No em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,
Que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
La llengua d'aquells forts que acataren los reis,
Defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l'ingrat que, en sonar en sos llavis
Per estranya regió l'accent nadiu, no plora,
Que en pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
Ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
Quan del mugró matern la dolça llet bevia;
En llemosí al Senyor pregava cada dia,
E càntics llemosins somiava cada nit.

Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
En llemosí li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir ni ment,
Puix surten més raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
Que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
Que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
Cessarà de cantar de mon patró la glòria
E passe per ta veu son nom e sa memòria
Als propis, als estranys, a la posteritat.

Bonaventura Carles Aribau

despetaleando la margarita

Las decisiones
no pueden tomarse en caliente;
deben dejarse reposar.

...quiero, no quiero,
quiero, no quiero...

Al igual que para hacer un buen caldo
el futuro no puede ser un cambio de brisa,
deber ser una maceración lenta;

...quiero, no quiero,
quiero, no quiero...

el amor no se fragua en un día,
ni una ciudad de un suspiro,
ni un hogar en una noche.

...quiero, no quiero,
quiero, no quiero...

No es tenerle miedo al futuro;
es hacer las cosas porque queremos hacerlas,
no porque queríamos.

...quiero, no quiero,
quiero, no quiero...

No es miedo al error, es buscar el acierto;
es tratar de saber qué podemos ganar
y qué vamos a perder.

...quiero, no quiero,
quiero, no quiero...

Ignacio Barrau Salguero
Bangor, Cymru
06/IX/2007

imatge: Bodnant Garden